Aquí teniu la informació del debat del passat 29 de setembre.

Aquestes són les preguntes que ens formulavem:

1. Té encaix l’islam en un estat laic?
2. Drets de les dones i islam
3. És legítim criticar l’islam sense ser acusat d’islamofòbia?
   (Com distingim entre crítica a una religió, prejudici contra persones musulmanes i racisme?)
4. Quin futur pot tenir l’islam a Europa?
   (Reformisme, secularització, replegament identitari o convivència plural?)
5. Interculturalitat o multiculturalitat?
   (Hem de promoure una societat amb valors comuns compartits o una suma de comunitats amb normes pròpies?)
6. Quin paper ha de tenir l’escola pública davant la religió?
7. Quins mínims democràtics no són negociables en una societat laica?

Enllaços a articles que hem publicat al blog sobre el tema:

• https://gaietaripoll.blogspot.com/2026/08/laicitat-multiculturalitat-i-les-fobies.html
• https://gaietaripoll.blogspot.com/2022/08/al-marroc-no-hi-ha-burkinis.html
• https://gaietaripoll.blogspot.com/2022/07/transculturalitat-o-mes-del-mateix.html
• https://gaietaripoll.blogspot.com/2018/06/on-es-la-laicitat.html

Resum del debat sobre l’Islam

En les societats contemporànies, la convivència entre l’Estat de dret, la laïcitat i la diversitat religiosa constitueix un dels debats sociopolítics més complexos.

El laïcisme enfront de la realitat quotidiana, la integració i els límits de les lleis civils

El debat s’inicia amb la presentació de vivències personals i percepcions sobre la integració de la comunitat musulmana a Catalunya. Un dels participants exposa la seva experiència laboral i social de dècades amb persones d’origen marroquí. Segons la seva visió, quan alguns d’aquests individus assumeixen llocs de responsabilitat o poder, mostren una actitud marcada per una doctrina tradicionalista exigent, sense obrir espai al diàleg. Un fet que el participant atribueix al pes del seu passat religiós i cultural. Com a proposta per evitar la pèrdua d’identitat d’acollida i protegir principalment les nenes de les pressions doctrinals, planteja una intervenció escolar temporal de sis anys adreçada especialment a elles. Tanmateix, aquesta mesura rep objeccions immediates d’altres participants, els quals alerten que la segregació o la creació de ghettos representa «la mort de la societat occidental» i va en contra de la convivència.

Es defineixen els tres pilars fonamentals de l’Estat laic:

1. La separació efectiva entre el poder polític i el clerical.
2. La no-discriminació i la plena llibertat de consciència.
3. L’absència de religions privilegiades, garantint la neutralitat de l’espai públic.

Tot i així, es constata que el laïcisme és un ideal que sovint s’enfronta a models imperfectes a la pràctica. Es compara el model francès, que ha derivat en una forta segregació perifèrica, amb el model nord-americà. En el cas espanyol, es critica que la Transició democràtica va quedar a mig camí en mantenir els acords amb la Santa Seu i protegir privilegis educatius i econòmics per a l’Església Catòlica.

Un altre punt central tractat és el xoc entre certs preceptes religiosos i els drets humans, especialment la igualtat de la dona. El vel islàmic és definit com un símbol patriarcal que imposa una idea de puresa i submissió femenina cap a l’home, coartant la seva llibertat personal i sexual. Es planteja on s’ha de fixar el límit de la llibertat religiosa: l’Estat de dret no pot permetre que les lleis civils es modifiquin per dogmes de fe ni que es tolerin pràctiques que violin la igualtat ciutadana o la seguretat pública. En darrer terme, es reivindica l’escola pública com un espai estrictament laic, on ha de prevaler la legislació democràtica i el benestar col·lectiu aprovat per la majoria ciutadana per sobre de qualsevol adoctrinament religiós, sigui musulmà, catòlic o dels testimonis de Jehovà.

Menús escolars, dogmatisme monoteista i la crítica radical a la teocràcia

En el debat es planteja no assimilar l’Islam a la violència de manera automàtica, recordant que existeixen individus violents i pacífics en totes les confessions i també entre els ateus. Es proposa abordar la qüestió des d’una perspectiva de diferències culturals i de costums.

Un dels temes més concrets abordats és la controvèrsia sobre la gestió del menjar Halal a les escoles públiques. Diversos ponents es pregunten per què una exigència basada en motius religiosos ha de tenir més pes en el menú escolar que altres opcions com el veganisme o el vegetarianisme. Es defensa que l’escola pública ha d’oferir un menú estàndard i neutre; si alguna família requereix un menú confessional específic, hauria d’assumir-ne el cost o portar la carmanyola de casa per no atorgar privilegis religiosos en l’espai públic. Altre cosa són les dietes per prescripció facultativa (celíacs, etc.).

A continuació, s’aprofundeix en la naturalesa dogmàtica de les religions monoteistes. Es subratlla el seu caràcter exclusivista («la meva fe és la vertadera i les altres són falses»), el qual genera dificultats per a la convivència plural. Es posa un exemple concret: les greus amenaces de mort rebudes pel nutricionista marroquí Mohamed El Faid que va escriure un article plantejant-se perquè Al·là va escollir un home analfabet i guerrer com a profeta (vegeu el text al blog). Així mateix, un participant recorda que l’ús de la religió per dominar i exercir la violència es troba en el cristianisme, el judaisme i l’hinduisme (citant el text Manu Smriti i els atacs contra musulmans a l’Índia). Es recorda la coneguda màxima sobre la religió: «veritable per al poble, falsa per als savis i útil per al poder».

També es debat la diferència històrica en l’origen de les confessions: mentre que Jesucrist no va exercir poder polític o militar, Mahoma va ser un líder polític, religiós i militar des de l’inici, fent que la teocràcia sigui més inherent a l’Islam. No obstant això, es recorda que el cristianisme es va convertir en una estructura imperial i violenta a partir de l’emperador Constantí l’any 325, destruint els temples pagans i la cultura anterior.

En una intervenció per videoconferència, l’ex vicepresident de l’associació sosté que l’Islam és un moviment religiós i polític incompatible amb la democràcia i les llibertats individuals, destacant que la paraula «Islam» significa submissió. Acusa els seus poders d’actuar com un «cavall de Troia»: moderats quan són minoria, però teocràtics i impositius (amb la xaria, la poligàmia, els matrimonis forçats i el patriarcat) quan aconsegueixen la majoria. Per això, reclama la prohibició del vel integral i la fi dels sacrificis animals Halal i Kosher.

Altres assistents defensen estratègies d’integració basades en la interculturalitat i la prevenció de ghettos. Es posa d’exemple el cas positiu d’una escola religiosa concertada a Ripoll que acull i integra alumnat musulmà en un entorn no segregat. Pel que fa al vel, es planteja el dilema de com combatre la seva simbologia masclista sense caure en prohibicions impositives. Es proposa fer campanyes de culturització (com es va fer amb el «bus ateu») per explicar a les joves que el vel no és un precepte diví sinó un instrument de dominació masculina, donant-los llibertat real per decidir. Finalment, es recorda la responsabilitat d’Europa en el colonialisme d’Àfrica i Àsia (com al Congo), que explica les grans migracions actuals a la recerca de dignitat.

Laïcitat en societats musulmanes, estratègies d’atracció i factors geopolítics

Es recorda que la laïcitat en països de majoria musulmana no és un impossible teòric, com demostren els exemples d’Albània, Turquia (amb la constitució laica d’Atatürk), Bòsnia o diverses repúbliques de l’Àsia Central (com el Kazakhstan o l’Uzbekistan). Tot i que en molts d’aquests casos la laïcitat va arribar per guerres o dictadures comunistes soviètiques, demostra que les societats culturals islàmiques poden estructurar-se sense un marc religiós institucional.

Per fer que l’Estat laic sigui atractiu per als musulmans a Occident, els ponents indiquen que cal desfer la confusió entre «laïcisme» i «ateisme» o la visió de l’Estat laic com si fos «el dimoni». S’argumenta que a les minories musulmanes els interessa especialment un estat laic, ja que l’Islam manca d’una jerarquia clerical centralitzada com el Papat catòlic. En un Estat laic i neutral, cap fe majoritària gaudeix de privilegis oficials, garantint així la protecció i la igualtat de drets per a les minories.

S’aborda també les causes del retrocés religiós en determinades regions. S’explica que el procés de re-radicalització a Bòsnia o a l’Àsia Central —on àvies criades en el sistema soviètic sense vel veuen ara com les seves netes el tornen a adoptar— no és espontani, sinó que respon al finançament massiu de petrodòlars de l’Aràbia Saudita i del Golf Pèrsic per exportar imams radicals i la doctrina salafista/wahhabita.

Finalment, es debat l’impacte del desenvolupament socioeconòmic. Tot i no ser una regla matemàtica, l’augment de la qualitat de vida, l’accés a l’educació i el creixement d’una classe mitjana tendeixen a reduir la necessitat de refugiar-se en poders dogmàtics o fanàtics. Es recorda que Europa mateixa va haver de patir guerres de religió (com la Guerra dels Trenta Anys) per desfer-se de l’hegemonia eclesiàstica i obrir pas a la Il·lustració. Per tant, el procés de laïcització i integració requereix temps, evolució interna i fermesa en la defensa dels valors civils de convivència.

Conclusió

Aquesta trobada posa de manifest que la laïcitat no és un atac a les creences privades, sinó l’únic marc neutre i democràtic capaç de garantir la convivència entre diferents cultures i confessions. Des de la gestió de les escoles i els menús fins a l’anàlisi geopolítica dels petrodòlars, les veus recopilades coincideixen que l’Estat laic ha de mantenir la fermesa davant qualsevol intent de modificació de les lleis civils, oferint alhora un espai d’igualtat i emancipació per a tots els ciutadans.

Més sobre el tema

Afegim aquí una publicació de Facebook de «Ni Dioses ni Religiones«, que hem cregut molt adequada:

El burca, el desig i la responsabilitat: per què s’ha d’amagar la dona per controlar l’home?

Parlar del burca i del vel islàmic en general exigeix ​​distingir entre la història d’aquestes peces, els significats religiosos i les estructures socials que han determinat com han de vestir les dones. No tot vel és burca, ni tota dona musulmana utilitza vel, i sobretot, no totes les que ho porten ho fa per imposició. La realitat és molt més complexa.

En primer lloc, cal aclarir que el burca no va néixer amb l’Islam. L’ús de vels i peces destinades a cobrir el cos i la cara femenines, existia molt abans del segle VII en societats de Mesopotàmia, Pèrsia, i altres regions del Pròxim Orient. I les seves funcions no eren necessàriament religioses: podien expressar estatus social, respectabilitat o pertinença comunitària, però també tenien una utilitat pràctica, en regions desèrtiques, cobrir-se protegia del sol, de la pols i les tempestes de sorra. Per això fins i tot dones jueves i cristianes d’aquesta regió van utilitzar històricament diferents formes de vel. Pel que presentar el burca com a invenció exclusivament islàmica, és històricament simplista.

Quan va aparèixer l’Islam, ho va fer dins de societats que ja posseïen normes sobre vestimenta, gènere, honor i separació entre homes i dones. Així que, com sol passar en la història de les religions, no va sorgir en un buit cultural: va incorporar, va transformar i va reinterpretar costums preexistents. I el burca complet que avui associem especialment amb l’Afganistan, tampoc no va aparèixer de sobte al segle VII. La seva forma característica es va consolidar molt després a regions de l’Àsia Central, on va adquirir significats culturals específics. Fins que, amb el pas del temps, una peça que hauria tingut inicialment funcions pràctiques o socials, va acabar vinculant-se també a conceptes religiosos com la modèstia, la cautela, l’honor i la sexualitat.

Però també és important distingir entre diferents peces: el hijab, sol cobrir el cabell i el coll, però deixa visible la cara; el niqab, cobreix també la cara però deixa normalment visibles els ulls; el burca “afganès” en canvi, cobreix tot el cos, deixant només una reixeta de roba davant dels ulls per poder veure. I tampoc no hi ha una interpretació islàmica única respecte a l’obligació de cobrir el rostre. Fins i tot molts estudiosos de l’islam consideren que fer-ho no és una obligació religiosa.

No obstant això, en determinades societats tradicionals va passar una mica més profund: la vestimenta femenina va començar a relacionar-se amb l’honor de la família, el clan o la comunitat. I la dona va deixar de ser considerada exclusivament com a individu, per passar a convertir-se en dipositària de l’honor col·lectiu. I des d’aquesta lògica, mostrar massa cabell, la cara o determinades parts del cos, es podia interpretar com una provocació sexual, o fins i tot, com una amenaça a l’honor masculí.

Aleshores sorgeix una pregunta incòmoda: Per què la sexualitat d’un home s’hauria de convertir en responsabilitat d’una dona? Per començar, sentir atracció sexual no és una malaltia ni una perversió. És una resposta humana normal. Un home pot sentir-se atret per una dona, de la mateixa manera que una dona es pot sentir atreta per un home. Però experimentar el desig no concedeix cap dret sobre la persona desitjada. Un adult psicològicament funcional hauria de ser capaç de distingir entre sentir i actuar. Per tant, pot sentir atracció sense assetjar, mirar sense envair, admirar la bellesa sense tocar ningú i experimentar desig sense convertir-lo en una conducta abusiva.

Per això resulta estrany construir una societat el raonament de la qual sigui: “Com que l’home pot desitjar una dona i aquest desig es pot convertir en ‘pecat’, la dona s’ha de cobrir”. Hi ha una alternativa molt més compatible amb la responsabilitat individual: “Com que l’home pot sentir desig, ha d’aprendre a controlar la conducta, mentre la dona conserva la llibertat”. La primera opció converteix la dona en responsable de controlar els impulsos masculins. La segona reconeix que cada individu ha de respondre pel propi comportament.

Preguntem-nos: quina mena d’home necessita que una dona desaparegui visualment per poder-se controlar? Pot semblar una pregunta provocadora, però assenyala una contradicció important: quan s’afirma que un home pot perdre el control simplement per contemplar els cabells, el rostre o el cos d’una dona, s’està descrivint una concepció extraordinàriament pessimista de la capacitat masculina d’autoregulació. Així, doncs, el problema no és que l’home se senti atret per les dones, el problema sorgeix quan una societat ensenya que el cos femení constitueix una temptació perillosa que s’ha d’ocultar per protegir la moral masculina. Això produeix una curiosa inversió de responsabilitats: com que l’home sent desig, és la dona qui s’ha de cobrir; i com que l’home pot continuar sentint desig, ella s’ha de cobrir encara més. Fins al grau que, si ell finalment actua de forma indeguda, encara pot acabar culpant-se a la dona per haver-ho provocat.

Des d’una perspectiva secular, aquesta lògica mereix ser qüestionada. Però qüestionar-la tampoc no significa afirmar que tota dona que utilitza vel és una víctima. Ja que una dona pot portar hijab perquè ho considera una expressió autèntica de la seva fe, de la seva identitat o de la seva cultura. Una altra ho pot fer per tradició familiar. Una altra pot sentir pressió social. I una altra el pot portar perquè tem les conseqüències de treure-s’ho. Així, una mateixa peça pot representar devoció per a una dona i coerció per a una altra.

Per això, la pregunta fonamental que s’hauria de fer respecte a una dona que porta vel hauria de ser: “¿Pot decidir lliurement si vol portar-lo?”. Perquè la llibertat religiosa inclou el dret a practicar una religió, però també hauria d’incloure el dret a no practicar-la. Així mateix, un vel triat lliurement és una cosa, però un vel imposat mitjançant violència, amenaces, exclusió social, autoritats religioses o lleis estatals és completament inacceptable.

El cas més extrem es presenta a l’Afganistan sota el règim talibà, on les autoritats han imposat restriccions extraordinàriament severes a la vestimenta i a l’autonomia de les dones. I en aquest context, el burca en molts casos —potser en la majoria— deixa de ser una elecció personal, per convertir-se en un instrument de control social. Però tampoc no podem caure a l’extrem contrari: obligar totes les dones a treure’s el vel en nom del seu suposat alliberament. Perquè substituir una imposició per una altra no és llibertat. Una societat veritablement lliure hauria de defensar simultàniament dos principis: el dret d’una dona a cobrir-se si veritablement així ho desitja (sense imposicions de cap mena) i el dret d’una altra a no fer-ho. La qüestió fonamental no hauria de ser quina peça porta, sinó qui té el poder de decidir sobre el seu cos.

En definitiva, la història del burca demostra com un costum pot passar de tenir funcions pràctiques i socials, a adquirir significats culturals, religiosos i morals completament nous. Com mostra també com determinades societats han vinculat la vestimenta femenina amb l’honor i la sexualitat masculina. Però potser la pregunta més important no sigui “Per què moltes dones musulmanes utilitzen vel?”, sinó una altra de molt més profunda: “Quina classe de societat necessita amagar les seves dones, perquè els seus homes puguin comportar-se correctament?” Una societat psicològicament madura hauria d’ensenyar una cosa molt més senzilla: Pots sentir-te atret per les dones, això és normal, però sempre has d’actuar correctament respectant la seva integritat física i psicològica. Pots trobar bella una dona sense assetjar-la. Pots sentir atracció sense tocar-la. Pots mirar sense envair. Pots experimentar desig i alhora respectar absolutament la seva autonomia. Res d’això no requereix burca. Requereix educació, autocontrol, empatia i una concepció adulta de la sexualitat.

Per tant, el problema no és que una dona es cobreixi. El problema és que no pugui decidir no fer-ho. Però tampoc no és llibertat obligar-la a descobrir-se. La veritable llibertat consisteix que cap família, comunitat, religió o Estat pugui decidir per ella. Perquè sentir desig és humà. Controlar la pròpia conducta també ho hauria de ser.
[Goodless Freeman]