El cant del pingüí

Anar de concerts de festa major, de poble en poble, acompanyant-vos a pixar al polyklin o a qualsevol racó amagat.

Buscar ofertes de vols per visitar illes verdes, boscos de follets i capitals europees.

Casar-vos a Montserrat, amb família i amics. Llogar una casa de colònies i compartir felicitat infinita.

Decidir noms de nen i nena, escoles, activitats extraescolars, vacances en família, animals de companyia.

Estrenar pantalons, bruses, calces i calçotets. Ulleres, arracades, mòbils. Cotxes, pisos, pentinats.

Follar en un cotxe de tres portes, en un apartament de Platja d’Aro, en un hotel de la Vall d’Aran. A vegades follar sense ganes.

Gravar vídeos per felicitar aniversaris d’amics d’un i altra, que ja seran amics comuns.

Habitar en una casa de dues plantes, amb pati, i decorar cada habitació, cuidant cada detall amb una il·lusió extrema.

Improvisar sobretaules amb la mare explicant trapelleries de quan era petit, i així poder compartir, anys més tard, com n’era de preciós el seu somriure amb aquells clotets que se li feien a les galtes quan parlava de tu.

Jugar al parxís, a cartes o a l’scrabble en les tardes melancòliques de diumenge, desitjant que arribi el dilluns i comenci la rutina.

Kilometrar excursions d’un dia cap a indrets del país que haureu descobert junts i voldreu recordar quan sereu vellets.

Llegir el diari tot esmorzant els diumenges i baixar a Barcelona a comprar llibres a mitges per omplir les lleixes de les prestatgeries de la biblioteca de casa.

Menjar raïm per Cap d’Any, panellets per la Castanyada, coca sense fruita confitada per St Joan, tortell de Reis de massapà, pastissos d’aniversari per diabètics i paelles els diumenges.

Nedar a l’estany amb lluna plena, a la platja de l’Escala sense banyador, a la piscina dels veïns quan aquests marxin de vacances.

Obrir comptes corrents conjunts per pagar hipoteques, despeses vàries, somnis compartits i quan arribi juny contractar un gestor perquè us faci la renta.

Plantar rosers i arbres fruiters al pati, amb guants i estris professionals, embrutant-vos les mans de terra humida i adob.

Queixar-vos de les manies de l’altre: deixar els pots sense tapar, roncar, perdre dia sí i dia també les claus de casa, no canviar el paper de vàter quan s’acaba…

Remar en kaiak per la Noguera Pallaresa. Tremolar tot i portar el neoprè i mirar-vos de reüll desitjant treure’us el fred del cos.

Sintonitzar els vostres programes de ràdio preferits i escoltar-los al sofà acariciant-vos lentament les mans arrugades.

Treballar amb l’ordinador, de costat, perquè es puguin escapar carícies i mirades dissimulades.

Unir famílies, llinatges, masos, comarques, històries; amics i amigues solters; colles i cosinades. Sinergies.

Versionar cançons de Pink Floyd, dels Beatles o de Sopa de Cabra amb la guitarra del seu pare, una nit de Nadal, com quan ella era petita a casa dels avis paterns.

Windsurfejar les males marors amb un somriure i una abraçada, sobreviure derrotes i aprendre dels errors.

Xiuxiuejar secrets vora el foc en un refugi de muntanya, quan encara no sabreu que us estimeu.

Yin-yanguejar la relació cercant l’equilibri, cedint ara un ara l’altra i tenint-vos en compte a cada pas, cuidant-vos per igual.

Zigzaguejar per la vida, pensant en com hagués estat caminar agafats de la mà si aquella revetlla us haguéssiu escapat de la colla per perdre-us junts poble enllà.

Desenganyem-nos.

Tu i jo som una llicència poètica.

Una infracció permesa en les lleis universals de les relacions.

Un incompliment de les promeses que ens vam autoimposar i que només sabem nosaltres.

Un delicte petit, un intent de furt, reincidents en l’acte de robar temps al temps amb nocturnitat.

Permet-me, doncs, que dins del llit, quan les paraules em traïcionin, et digui amor.

Un any, l’Alba, per l’aniversari, em va regalar un quadre que havia pintat ella mateixa. Em va fer tantíssima il·lusió tenir una part de la seva essència amb mi, que és l’última cosa que veig abans d’adormir-me i la primera al despertar-me. És com un fil imaginari que em vincula a ella cada dia i em recorda que, encara que sovint no en siguem conscients, podem ser llum en la foscor d’algú.

Jo voldria regalar-te un trosset de vida, també. A la meva manera, no en sé fer-ho de cap altra. I només que fos una mica semblant al trosset de vida que em vas regalar tu al seu moment, ja em sentiria satisfeta.

Encara puc sentir perfectament la connexió brutal que vam tenir, tu i jo. Voldria pensar que va ser recíproc, que durant una temporada aquella vibració va ser mútua, que aquell somriure atemporal quan ens llegíem era compartit. Em fa feliç pensar que va ser així.

Et mirava de lluny, com si fossis permanentment dalt d’un escenari, i pensava que tenia el privilegi de compartir part del meu temps amb aquella parcel·la teva més íntima, la menys il·luminada, la més humana. Tenia la necessitat d’acompanyar-te des de la distància, sense que em veiéssis massa, només ser-hi per si de cas en algun moment et feia falta. No volia ficar-me a la teva vida, com una intrusa -que sí que ho era, d’intrusa! però a la vegada no ho era gens… I aquesta ambigüitat i aquesta incertesa, aquest desig incomprés va anar difuminant el nosaltres.

Hem anat de concerts, al teatre, hem mirat pel·lícules i llegit llibres. Hem compartit molts espais del nostre dia a dia. Desitjo de tot cor que notéssis la meva presència i que sentir-me a prop et fes bé. T’agafava la mà i et somreia, t’acariciava la barba i t’ajudava a plegar roba. Em miraves i m’escoltaves, m’ensenyaves coses noves i m’abraçaves tendrament a cada comiat. Sentir-te a prop em feia bé :)

Recordo la primera abraçada que ens vam fer, a Sabadell. Enfonsar la meva cara al teu pit, notar aquella escalfor, aquell caliu de les més de 84 abraçades que ens van quedar pendents. Recordo el primer àpat compartit, i el meu regal d’aniversari. I la nit que em vaig beure d’un sol glop, amb els ulls tancats i un somriure, tot allò que vam viure per poder-ho guardar dins meu per sempre. Recordo a Barcelona, que em vas cridar pel nom, enmig d’una gentada i jo em vaig girar i aquells segons em van semblar tot un univers. Recordo les descobertes, les papallones, les ganes de llegir-te, d’escoltar-te, d’explicar-te, de viure’t.

El meu regal és aquest: un retrat fet amb paraules d’aquell moment que ens vam donar vida. I el desig que tanquis els ulls i ho recordis amb un somriure ben tendre, que et traslladi a Donegal, i t’ompli de l’energia que et faci falta per fer aquesta nova volta al sol.

En Pau Alabajos ha estat a Prada de Conflent i ha penjat un parell de fotos de St Miquel de Cuixà. I pam!

Inventari

Aquells bancs on vam seure a contemplar els detalls dels capitells. I la conversa que vas tenir amb l’amfitriona, on li deies que un dels nostres objectius era veure el monestir. I les cançons de la selecció intergeneracional que vam fer a spotify mentre ens acariciàvem el cabell. I el passeig per Eux, on ens hem de retrobar cada mes d’agost per veure com s’apaga el sol al Canigó. I els macarrons amb verduretes de l’hort. I aquella manera de fer l’amor que ja era com forçada. Les abraçades per l’esquena i les converses sobre un final, emmascarades de gestos d’una parella d’enamorats que pacten com acabar-ho sense fer-se massa mal.

I els petons per Roma, de nit, de pel·lícula romàntica que per força ha de tenir final.

Passa l’hivern
i no aconseguisc
esborrar del record
alguns dels moments
especials que vam viure
durant els dos mesos
i els vint-i-un dies
que vàrem menjar-nos el món
tu i jo. Avui necessite
posar punt i a part,
vull fer inventari
de totes les coses
que m’has regalat
i que em són impossibles
de guardar al fons d’un calaix…

Julieta clamava al cel que Romeo renegués d’una cosa tan poc essencial com el nom… que la rosa continuaria sent rosa, amb la seva aroma, la seva essència, encara que portés un altre nom.

Però no hi puc estar menys d’acord. La identitat comença amb el nom. El nom no fa la cosa, però dona corpus a l’essència. Ens presentem al món i el primer que donem és el nom. És com el paper d’embolicar d’un regal. I el nom, com el paper, embolcalla una quantitat d’informació inimaginable sobre la persona que el porta.

La meva mania de posar nom a les persones no és gratuïta. Les persones que ens envolten tenen un nom, una identitat, una història, una vida i dir-los pel nom és una manera de fer-les visibles i destacar-ne la seva singularitat. De la mateixa manera que cal posar nom als sentiments i emocions i als pensaments. Per reivindicar, justament això, la seva essència i la seva presència.

Després d’un silenci nerviós em segelles els llavis amb un petó suau però demostrant seguretat. Riem. Abaixem les mirades. Em dius: Baixo… vale?Ensdiemalgo heestatmoltbé japarlem. I m’apretes el braç i arribes a l’andana saltant els esglaons de dos en dos.
I mentre tu esperes el tren cap a Barberà jo topo amb els ulls blaus d’una dona que em somriu i em poso vermell i crec que ho ha vist tot. I em fa sentir feliç. Noto com el cor bombeja amb una mena de fúria i potència que no havia sentit mai. Li torno el somriure i giro la cara de seguida. A fora l’aire és calent però no em molesta res. Ni l’aire calent ni el soroll dels busos ni em fixo en l’home de vermell que m’alerta dels perills de creuar sense mirar. Penso: podria morir avui i moriria feliç.
I em desfaig de tendresa quan recordo quan ens hem trobat al capdamunt del Carrer del Nord i m’has fet una senyal avisant-me que ja creuaves tu. I hem caminat direcció la biblioteca, com si ens ho haguéssim dit abans. I tot ha anat perfecte. Parlàvem de l’últim concert a Gràcia, de com molen els seus concerts, de com podriem anar fins a Cervera a veure’ls o si passem i anem directament a Granollers. I de cop els pèls del braç se m’han eriçat perquè m’ha semblat que m’acariciaves l’esquena i feies el gest de posar-me la mà a la butxaca dels pantalons. Però no. I hem seguit caminant Rambla avall com si no tinguéssim fre. Xerrant de la vida i posant-nos al dia de les viciades del ClashRoyale i quina mandra començar la uni altra vegada ara al setembre. Pugem cap a la Plaça Vella però girem Cisterna per passar per la plaça dels coloms. No sé ben bé on et porto. Havia pensat que estaria bé fer una cervesa o potser una orxata dels Xixonencs però estic nerviós i no sé què t’agrada més i no goso verbalitzar-ho així que seguim caminant fins a Els Amics. Tancat per vacances. Uns metres i tornem a la RENFE però vull allargar-ho. Encara no vull que marxis. Al Camí Fondo em preguntes si la renfe ja està per aquí, oi? i alenteixes els passos i fins i tot pares exageradament i et recolzes contra la paret d’un restaurant on fan crepes i galettes i on per un moment ens imagino compartint sidra i fent peuets. La teva mirada brilla i em somrius i em passa pel cap durant una mil•lèssima de segon que potser sí que follarem. I em quedo en silenci mirant-te i em sembla que m’he mossegat el llavi i entre les mirades i els llavis somrients i afamats he notat com m’excitava. I he desitjat notar el teu sexe dur que intuïa a través dels pantalons.
Sospires i seguim amunt, amb pas lent, xocant de tant en tant com per trobar excuses per tocar-nos. No està mal, Terrassa. A Barberà no hi ha res. La propera vegada quedem a Sabadell. I jo faig un ni hablar exagerat però riem i ens mirem amb complicitat i llavors sí que se m’escapa una carícia elèctrica per la teva cara. I m’has agafat la mà, suada dels nervis i de la calor però semblava com si no et fes fàstic ni res perquè has començat a fer raletralet i jo feia cercles a les ungles que trobava. I, com si res, m’has dit que no anéssim a Cervera que Granollers estava més a prop i jo, mut que no em sortien ni els sospirs que tenia, he assentit amb el cap. He pensat en la suor i en si em trobava algú conegut St Leopold avall i t’he deixat anar la mà. M’has dit perdona i m’he sentit fatal per haver deixat de fer una cosa que m’estava agradant i m’he enfadat amb mi mateix per donar més importància als altres que a tu. I seguint l’impuls t’he agafat pel clatell, t’he acariciat els cabells i t’he dit que no hi ha res a perdonar.
Ens quedem així, jo amb la mà al clatell. Tu amb la mà a la butxaca del meu pantaló. Caminant lentament, assaborint el moment, fins que entrem a l’estació del Nord.

… tots som àngels amb una sola ala i ens hem d’abraçar per poder volar… (anònim)

Del grup de Bloomsbury, Virginia Woolf té noséquè d’icona i mite. Potser perquè el seu final va ser així de simbòlic: deixar-se caure al fons del riu amb unes pedres pesants a les butxaques…

Ella va reclamar allò d’una cambra pròpia i 500 lliures l’any perquè una dona pogués gaudir del privilegi de dedicar-se a l’escriptura o, m’atreveixo a dir, del privilegi de ser lliure en les seves accions.

Es necessita un espai propi, les necessitats bàsiques cobertes i un paracaigudes de mans amigues que et donin la mà quan estàs a punt de caure al buit. I aquest cercle protector, des del total desconeixement, m’imagino que és el grup de Bloomsbury. Una colla d’amics amb certes afinitats intel·lectuals que es protegien, es mimaven, es cuidaven i s’animaven a fer realitat desitjos, somnis, projectes i es retroalimentaven per a evolucionar no tan sols com a artistes sinó també com a persones, en el seu àmbit més íntim. Bloomsbury és com una xarxa protectora de mans que ens acaricien, apreten, recomforten i són capaces de recollir els bocinets que queden de nosaltres després d’un trencadís.

Descanso les mans sobre un ventre de papallones de coloraines que volen, anhelant una nova vida. Abraço la sensació de veure’m, sencera en les teves pupil.les, de veure el que sóc desde tan endins. Palpo, sense voler, la necessitat de trobar-te, nu de barreres i escuts, de persona a persona. Tan senzill. Tan complex. Dits que acaricien lletres i paraules a la cerca de què som, de qui som.

La meva estratègia quan marxes lluny és seguir els passos següents:

1. Recuperar el color blau a les meves ungles. Si poden ser mans i peus, molt millor.

2. Anar a una llibreria. Perdre’m-hi. I deixar que la intuïció esculli per mi.

3. Mirar pel.lícules i sèries que tu no miraries mai ( o que, en cas de mirar-les, no t’agradarien).

4. Concentrar-me amb els treballs com si l’entrega fos immediata.

5. Enraonar amb les amigues. Reflexionar amb les amigues. Xerrar amb les amigues. Beure amb les amigues. 

6. Trobar-te a faltar, en la mesura justa. 

7. Buscar les complicitats en els meus records i creure que són tant sòlides que no hi ha muntanya, vall o oceà que ens pugui separar.

8. Flirtejar amb desconeguts.

9. Cantar cançons de sempre que trobo a les playlists del youtube.

10. Dutxar-me amb aigua ben calenta, ensabonar-me el doble i posar-me crema hidratant pel cos. 

lletres negres sobre paper blanc. paraules i silencis i secrets i veritats ja sabudes. confirmar i reafirmar allò que ens hem dit tantes vegades, en diversos moments i contextos. i ara, què? la necessitat no sé si per tu, que te’n vas, o per mi, que em quedo. la necessitat de repetir i assegurar-me que saps què penso, què sento, quina importància tens per mi, quin paper has tingut a la meva vida i ara que marxes, no sé si és per retenir-te amb mi, per esgarrapar records, allargar una miqueta aquest vincle en forma de fil prim i invisible que ens uneix. penso què faré sense tu, ningú ocuparà el teu lloc, ets únic. qui serà el meu còmplice en aquesta vida? què faré quan en els sopars no tingui mirades per evitar, quan les converses siguin supèrflues i ningú em pregunti per les meves vergonyes. quan miri la lluna i els somnis ja no es puguin fer reals. necessito temps, dies i nits, sopars a la fresca i gintònics amb molt de gel per buidar el pit d’aquesta sensació amarga de solitud. i omplir el cor de records que em dibuixin somriures a la cara. temps i més temps. temps que ja no et queda. dir-te adéu, avui com tants matins i vespres. dir-te adéu per sempre a contracor i amb la voluntat esquinçada. no vull dir-te adéu i no vull que te’n vagis i no sé què faré sense tu. tot el que em queda no es pot abraçar. aquella jaqueta, aquells pantalons ni els llavis ni les mans. hauré d’aprendre’n. et pensaré en converses, sentiré la teva veu i llegiré les teves paraules amb el teu to… qui em coneix tan bé com tu? qui em veurà com em veus tu? et trobaré a faltar a tu i el que som quan estem junts. que acabi aquesta agonia, que avui ja és demà i vull que aquesta tristesa que em paralitza es converteixi en llàgrimes, per buidar-me tota i tornar-me omplir de la vida que encara queda després de tu