(aviat, noves gilietades)
O tempora, o mores!
– Los vailets ja la van espetegar per una dolenteria, però ara l’ajuntament me la vol fotre! – s’exclama el sereno, apurant un caliquenyo.
– Home de Déu! Segur que te la canvien per una cadira.
– A la cadira no hi podré fer això -diu, clavant la burilla del cigar al costat del rocalló.
– Diuen que és dels romans, que damunt hi havia un emperador.
– Romans…? Romanços! Jo sí que hi he viscut històries entre rondes. I ben assegut, sense necessitat d’enfilar-m’hi.
– Coses de la modernitat, Plàcid. Afedelisto!
– Oh, temps! Oh, costums!
(relat guanyador del Certàmen de Relats Curts del Museu de Guissona, edició 2025)
Llegenda segarrenca de la Perla de Manila
L’ex-model, presentadora i famosíssima esposa i mare de famosos, Isabel Preysler, acaba de publicar un llibre de memòries. “Mi verdadera història”, l’ha titulat, i pretén explicar la seva veritat sobre els falsos mites que diu han circulat sobre ella. Però, d’entre tots aquests mites, n’hi ha un que segueix sense revelar: el reclam segarrenc que la va portar des de l’arxipèlag filipí fins a conquerir les Espanyes…
Corria la meitat del segle XX quan el tercer fill de Can Vidal de Montpalau cavil·lava sobre un projecte ambiciós. Res de nou a la casa pairal, en la qual, el patriarca, Ramon Vidal i Turull, ja era cèlebre per mesclar poderosament la capacitat emprenedora amb una tossuderia infatigable. Home conservador, il·lustrat i d’acció, havia estat l’ànima del Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca, que als anys vint reunia socis de cinc comarques i cent vint-i-un pobles. Diuen que, fins i tot, el president Companys li havia ofert la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat republicana, honor que -per cert- havia declinat.
Però no ens desviem i tornem a aquell tercer fill, fruit del matrimoni d’en Ramon Vidal amb la Margarida Hospital. El xicot estava batejat amb el nom de Miquel, adoptant el patronímic del Sant sota la protecció del qual resava la capella familiar, reconstruïda pels Vidal a inicis de segle. A diferència dels seus germans, va decidir sortir de la Segarra i marxar a Barcelona per estudiar química. Allí va coincidir -i va travar bona amistat- amb un altre estudiant inquiet, en Jordi Moragas.
Un cop llicenciats, en Miquel i en Jordi van començar a barrinar sobre les possibilitats que tenien l’ordi i la malta per elaborar una cervesa que posés en valor la producció dels secans segarrencs. Com no podia ser altrament, en Ramon Vidal va adonar-se que aquell projecte valia la pena i, tibant de la seva àmplia agenda de contactes, els presentà a Don Enrique Suárez, inversor basc.
Tots plegats, l’any 1952, fundaven a la finca els Comdals, a tocar de Cervera, la companyia La Segarra, SA, que aprofitaria la matèria primera del país. El Govern espanyol no va trigar a concedir-los la llicència per posar en marxa una fàbrica de malta i cervesa i els empenyé a instal·lar-la Lleida, on podrien servir-se de l’aigua del Segre (ja que sembla que amb la de l’Ondara no n’hi havia prou!).
Però, arribats a aquest punt, calia trobar un soci amb experiència, marca i prestigi. Dit i fet: un bon dia de 1953, Miquel Vidal i Enrique Suárez coneixien a Andrés Soriano Roxas, magnat filipí i propietari de la San Miguel Brewery, Inc. La cervesera, fundada l’any 1890 a les Filipines espanyoles per un grup de criolls potentats, era la productora de la beguda més estesa per tot Àsia i amb un mercat creixent a Amèrica. Tenia al capdavant un tal Joaquín Preysler Pérez de Tagle, il·lustre membre de l’aristocràcia criolla filipina. Ben aviat, les trobades van encarrilar un acord històric: San Miguel arribaria a Espanya, per la porta de la Segarra, i instal·laria la seva primera fàbrica a Lleida, l’any 1954.
Aquí és on fa aparició l’altra protagonista de la llegenda. Anys després, a la mateixa Manila, una adolescent anomenada Isabel somiava deambulant per salons colonials amb més ventiladors que esperances. Era filla de Carlos Preysler, delegat a l’arxipèlag del Banco Español de Crédito i executiu de la cervesera San Miguel (que dirigia el seu oncle Joaquín).
El pare, que veia amb preocupació com la noia freqüentava amistats massa perilloses per la seva reputació d’ordre, resolgué tallar l’assumpte d’arrel, i decidí enviar la jove Isabel a Espanya. Al camí l’acompanyarien les germanes Roxas, vinculades al propietari de San Miguel i -val a dir- aviat ben casades amb figures destacades del Régimen… I així fou com, seguint l’escumosa estela de la cervesa San Miguel, vessada per Miquel Vidal, que unia Manila a la Segarra, Isabel Preysler arribava a la península Ibèrica. La resta, és història prou coneguda.
Queda per la llegenda descobrir si la futura emperadriu del paper cuixé va arribar a trepitjar la Segarra. El què sí que és ben cert és que podem dir d’ambdós, d’en Miquel i de la Isabel, que feren bo el lema de la cervesera, “Allà on va, triomfa”.
(En record de l’enyorat Josep Mª Llobet de Nuix, qui em va posar sobre la pista d’aquesta història fa ja massa anys, i en agraïment de les dades inspiradores cortesia d’en Miquel Vidal i Noria, de Montpalau, i de l’escriptor garriguenc Ignasi Revés Revés)
Quan s’apaga la cafetera del poble
Aquest agost, sense avisar, ens ha deixat en Josep Maria Vendrell. Potser, amb aquest nom, a molts us costarà posar-hi cara. Però si dic en Josep Maria de Cal Pep, de Castellfollit de Riubregós, ben segur que a molts se’ns emboira el dia.
Durant més de seixanta anys, entre els fogons de la cuina i la cafetera de la barra, ha encarnat la tercera generació al capdavant del restaurant familiar que llueix el nom de l’avi. Cal Pep és un dels més populars temples de cullera de l’Alta Segarra: lloc de pelegrinatge de panarres, una de les millors raons per aturar-se a fer un mos camí de les muntanyes i un dels espais més generosos pels amants de l’escudella, els galets i les pilotilles. Cuina sense refinaments ni estirabots, com mana la Segarra: vianda i llegum, aprofitament i cocció lenta, graella i cassola.
Però, amb la pèrdua d’en Josep Maria, es desvetlla un altre inevitable neguit: què serà del bar? Si fem cas a en Josep Pla, quan escrivia que “l’home, a més de fill de les seves obres, és una mica fill del cafè del seu temps”, perdre el cafeter, potser ens deixa una mica orfes? Pot sonar exagerat, però pensem en com queda un poble sense el bar i, especialment, com queden aquells pels quals formava part del paisatge domèstic… Bé ho sé jo, perquè el meu poble el va perdre fa prop d’una dècada, i ara la gent es troba en un grup de whatsapp! Lluny queden aquelles tertúlies que arreglaven el món, fotien de volta i mitja el veí absent o discutien qui faria la ballaruca per la Festa Major. Les tardes de diumenge quan, retornats els forasters a la urbs, fèiem un dòmino o una botifarra, vèiem el futbol i -entre cerveses i cigalons- escuràvem les darreres hores ocioses de la setmana.
El bar del poble és el nou temple que reuneix els parroquians i que enforteix els vincles tribals. En temps d’intel·ligència artificial, realitat virtual, reunions digitals i cibersexe, esdevé l’aixopluc de la trobada física imprescindible. En temps de franquícies, reptes virals i mercats globals, el restaurant de poble ens emplata tradició i memòria i ens nodreix d’identitat i caliu. En temps de seguidors virtuals i amics de xarxa social, l’hostaler és més necessari que mai, el confident, l’observador i l’enllaç entre els habitants i els passavolants.
No som pocs els que se’ns fa grat de gaudir d’esmorzars de forquilla, dinars de brasa o tupina i sopars d’estovalles i copes, però pocs -molt pocs!- gosen avui saltar la barra i emprendre la veritable acció social que representa tirar endavant un bar de poble. Bé ho saben en alguns llocs, com als Alamús, on l’ajuntament ha salvat el bar del poble, o a Maldà, Rocallaura o Tarroja de Segarra, on la gestió col·lectiva ha rescatat els cafès, reconeixent la seva funció contra el despoblament i gestionant-lo com un veritable servei públic.
Per tant, el proper cop que alcem un got de vi o fem una cullerada d’escudella, recordem amb honor i agraïment gent com en Josep Maria, al peu del canó, a la nansa de la cassola i al mànec de la cafetera fins al darrer moment, i reivindiquem amb vehemència els bars i restaurants de poble. Perquè, quan ells marxen i les persianes baixen, no només tanca un establiment: s’atura la història del poble, s’apaga un tros de vida i s’enduu una part insubstituïble de l’esperit del lloc.
(article publicat a la secció “El Neosegarreta” de la revista Alta Segarra, número 6)
Els seus morts
Són les 9 del matí d’un dia fred i rúfol. La boira pixanera teixeix una nebulosa que tot just perfila les cases a l’altre cantó de la plaça. Malgrat és festiu, poc o res convida a voltar. No obstant, els carrers són curulls de cotxes. N’hi ha més que cases té el poble.
Només per festa major s’acumula tant parc mòbil. Només per festa major hi ha tants fills del poble que, des de les seves diàspores, tornen al lloc on els rauen les arrels. Només per festa major el número d’habitants censats s’aproxima a la xifra de gent present.
Però no és el cas, no és festa major. Avui no hi haurà vermut popular, tirada de bitlles, ni -molt menys- lluït ball amb orquestra… La majoria de les cases pairals, tancades durant l’any, segueixen impàvides, closes amb pany i forrellat, i són ben poques les que permeten entrellucar paral·lels de llum incandescent rere les persianes de vernís escrostonat. A penes es veu ningú caminant pels carrers. On és la gent? On són els tripulants dels vehicles aterrats?
Avui és diada de Tots Sants. Els vinguts són al cementiri.
Fa una colla d’anys, recent establert al lloc, vaig intentar convèncer a un veí del poble de-tota-la-vida, un segarreta de moltes generacions, un autèntic aborigen, que jo ja era un més d’ells. Que deixés de saludar-me amb allò del “què diuen los de Barcelona?”, no tornés a referir-se a mi i a la meva família com “forasters”, “nouvinguts” o -encara pitjor- “neorurals” i que a les reunions de veïns no em considerés exclòs quan parlava “dels que som d’aquí”. Encara més quan, des de feia molts anys, des de la mort de son pare, havia abandonat la casa familiar per anar-se’n a viure a la capital comarcal i passava més temps a Barcelona que al Seu estimat poble. Però ben aviat m’ho va fer entendre: “xicot, som d’aquí els que hi tenim terres i els que hi tenim els morts enterrats”. Derrotat, havent reconegut l’absència d’arguments més poderosos, vaig conformar-me a acceptar que la meva identitat empeltada arribava, com a màxim, al neologisme regalat per un amic pietós i generós, filòleg per més dades: “neosegarreta”.
Així doncs, avui, diada de Tot Sants, els que sí són d’aquí estan amb els seus morts. Atrafegats entre els murs del cementiri. Enllustrant làpides, canviant flors i, els més vells, resant-los un parenostre. Alguns resten a l’exterior, esperant el seu torn, frisant per no trobar-se amb germans i cosins que han arribat abans, amb qui arrosseguen litigis per l’herència mal tancada del padrí o baralles per les fites mogudes en un gir accidentat del tractor. Molts ni tan sols aprofitaran per airejar la casa on va passar la vida terrenal el pare, la padrina o el germà, avui tan recordat, per estalviar-se el disgust de veure com, tan morta com l’inquilí del nínxol, i potser més abandonada, s’esllangueix humida, fosca i solitària.
Un altre detall recorda la Festa Major. Avui, l’església parroquial està oberta. El capellà, fent massa hores per l’edat que té i, circulant entre un poble i l’altre maldant per no patinar per les rabejades carreteres, predicarà la benaventurança que crida als fidels a alegrar-se i fer festa, perquè trobaran la gran recompensa en el cel. Encabat, al llindar del temple, els feligresos se saludaran lacònicament, talment desconfiats de la divina recompensa o potser apressats per rebre-la, i marxaran a cuita-corrents, tornant a deixar enrere el Seu poble.
Segurament, el proper dilluns, l’ajuntament rebrà queixes pel mal estat dels xiprers, que fa temps que ningú pentina, o perquè l’aigua del dipòsit baixava tèrbola, i no n’hi va haver prou per les tasques de neteja. Mai és suficient el pressupost municipal pel manteniment del cementiri i sempre són pròdigues les despeses en frívols arranjaments urbans!
I així haurà transcorregut, un any més, el gran dia de culte als seus morts. Els morts que no parlen, però abonen les arrels d’aquells que sí són del poble.
Els que ho contemplem des de les nostres cases comprades, restaurades i habitades seguim sense ser del poble. Però avui tenim el convenciment que, algun dia -no hi ha pressa!- assolirem la benaventura promesa i els nostres fills i els nostres nets guanyaran la incerta alegria de ser d’aquí, de Ser del Poble.
–Per ser un segarreta-de-tota-la-vida, quants morts he de tenir enterrats aquí?
(il·lustració de Jaume Farrés, per l’article, publicat al número 3 de la revista Alta Segarra)
Sona un iòdel a la plaça Major de Sanaüja
El iòdel és una modalitat de cant, sense lletra, del tot exòtica a les nostres terres. En la interpretació, el cantant efectua bruscos canvis en el to del registre vocal, passant ràpidament de la tessitura greu del baix als aguts de falset, generant un so melòdic d’altibaixos molt característics. En diverses cultures és emprat per comunicar-se a gran distància, especialment en entorns muntanyencs. La seva expressió més popular és la dels països alpins, on els pastors l’empraven per cridar les ovelles i les cabres, però també se’n coneixen variants a l’Europa oriental i a l’Àfrica central. Modernament, ha influït en intèrprets de jazz, blues i country. Però, fa poc més d’un segle i mig, ressonà pels carrers de Sanaüja…
Maig de 1873. Corria la tercera carlinada. Les forces del pretendent Don Carlos VII combatien entre el País Basc i Catalunya per recuperar la corona que els hi havia estat usurpada quaranta anys abans. S’enfrontaven als exèrcits del Govern de l’Estat, ocupat en aquell temps per la I República, breu període democràtic entre la renúncia del rei Amadeu I de Saboia i la restauració borbònica d’Alfons XII.
Les tropes carlistes a Catalunya estan sota comandament suprem de l’Infant Alfonso Carlos de Borbón, germà del Pretendent. En companyia de la seva joveníssima esposa, Doña María de las Nieves de Braganza -coneguda popularment com “Doña Blanca”- porta setmanes recorrent penosament les muntanyes del centre del Principat. Compten amb la companyia dels batallons d’en Rafael Tristany, general en cap de les tropes carlistes de Lleida i Tarragona, reforçades amb els fidels suaus pontificis, homes d’origen holandès, alemany, francès i espanyol, veterans de les guerres en defensa del Papat als Estats pontificis. Els prop de cinc-cents homes avancen completament envoltats per l’escomesa del capità general Velarde, que els impedeix descansar en les marxes i contramarxes que els porta a recórrer més de tres-cents quilòmetres en una setmana.
La tarda del 17 de maig de 1873, en mig d’una violentíssima tempesta, decideixen cercar recer a la vila de Sanaüja, tradicionalment amigable a la causa legitimista. Poc abans d’arribar-hi, però, reben notícia que les tropes enemigues, formades per una companyia de francs, uns voluntaris d’Almatret i de Maials i seixanta cavalls del Regiment de Calatrava es troben al seu interior.
En un primer moment, els carlistes prefereixen no plantar batalla, però “una rabieta de Doña Blanca” (segons les cròniques), canvia la decisió i els regala un cop de sort. Esgotada per les marxes i glaçada per la pluja i el vent, l’esposa de l’Infant intervé en la discussió sobre estratègia militar i, indignada, manifesta que és del tot inadmissible que mentre ells s’estan xopant sense aixopluc, “el enemigo dormirà en las camas de Sanahuja”. Immediatament, Don Alfonso decideix atacar, tot i témer certa inferioritat de condicions.
L’inici de l’assalt serà un tret que abat el sentinella que pujava a ocupar el lloc de vigia al castell que corona el poble. Acte seguit, amb la baioneta calada als fusells, els carlins entren a la carrera al nucli urbà, encapçalats pels suaus. Sorpresos i aterrits, soldats i voluntaris republicans s’atrinxeren cadascú a la casa que els acull, defensant-se per separat, tot i que alguns cauen a la porta, barrada des de dins pels qui havien de fer d’amfitrions. Els atacants, per la seva banda, reproduiran la vella tàctica que, a la primera carlinada, emprava mossèn Benet: travessar el poble enderrocant les parets mitgeres entre casa i casa i calant foc al seu pas.
Arriba un moment en que uns i altres es troben enfrontats a la plaça Major, fins al punt que alguns comparteixen diferents parts de la mateixa casa. És aleshores quan, de sobte, s’alça una veu cantant un iòlder, amb un virtuosisme bucal que emmudeix la batalla. “Fantásticamente sonó el canto a través de la noche” diuen les cròniques, que l’atribueixen a Luis de Barrantes, alferes francès membre dels suaus, veterà de les guerres als Estats Pontificis, la Franco-Prussiana i, aquest cop, combatent al bàndol dels legitimistes de Don Carlos.
“Mientras duró el canto no se tiró allí ningún tiro. Todos estuvieron escuchándolo, embelesados”, afegeix el cronista. Acabat el cant, esvaïda la darrera nota, ambdós bàndols tornaren a tirotejar-se i acoltellar-se amb l’habitual ferotgia.
La batalla es decantà del bàndol carlí, deixant una estela de vint-i-dues cases travessades, un gran incendi -que afectà també l’església de Santa Maria-, i prop de trenta morts en el bàndol republicà, alguns afusellats sense pietat. Entre les víctimes es compta el tinent coronel Ricardo Infante, cap del Regiment de Calatrava, que no es va poder recuperar de nou ferides bala, una baionetada al pit i una cama dislocada, malgrat que els suaus el van traslladar a una casa del poble perquè rebés assistència sanitària i -per si de cas- espiritual. El 9 d’agost morí a l’hospital de camp de Sanaüja i fou enterrat al cementiri parroquial.
Millor sort va córrer l’improvisat cantant, en Luis de Barrantes, que pels seus mèrits fou ascendit a tinent. Un altre dels suaus, el Comandant d’Infanteria Ignace Wills, fou condecorat amb la Creu de San Fernando de 1ª classe, però aquest llorejat militar té una història pròpia…
Hom diu que la música amansa les feres, però és un fet que no transforma els llops en xais.
per saber més:
DE CARLINADES PER LA SEGARRA HISTÒRICA (Jaume Moya, Ed. Fonoll – APAC Torà, 2022)
Què afortunats que som, David!
Diuen les Escriptures que fa dos mil anys, al camí de Damasc, un home caigué del cavall. Diuen també que la voluntat divina llançà un esclat de llum prodigiosa, que li desbocà la muntura fins a fer-lo caure i perdre la visió. I finalment diuen que aquell home hagué de renegar dels seus principis, canviar radicalment de pensament i -fins i tot- de nom, per tornar a veure i a viure. I conten que, com a recompensa per la seva conversió, aquell home es transformà en protagonista d’un nou Evangeli i inicià una vida de viatges que el va fer cèlebre per a la posteritat.
A l’Ametlla de Segarra, fa uns mesos, un altre home caigué del cavall. Algú de ferrenys principis, profundes conviccions i arrelats pensaments. Un home savi, valent, lliure i, per sobre de tot, afortunat. Algú que ensenyava als qui el volien escoltar per què les abelles consumeixen mel amb desesperació quan el fum els fa témer per la seva vida, que els cavalls pugnen per no ocupar el darrer lloc de la corrua per por que aparegui un lleó i els devori, que no val la pena guanyar qualificacions luxoses per casa teva si a canvi has d’eliminar les teranyines que mantenen mosques i mosquits a ratlla, que la feina d’estendre borrasses per collir olives té molt en comú a la tasca prèvia d’un bon barber, que un dia d’hivern comença a pagès revifant les brases del foc a terra i preparant la llenya del dia, que hem de tallar i llençar els primers fruits de l’alberginera perquè aquesta tingui les branques més robustes… Algú que trobava súmmum gaudi en la conversa pausada amb els amics, a tocar de l’estufa, compatint les aromes d’una nargile o assaborint una copa de vi, amb l’atmosfera inundada dels sons emanats dels solcs d’un vinil de música cubana, mentre acariciava el gat o esclofollava ametlles. Algú que era, al mateix temps, cavaller de la Segarra, vaquer del Corb, apicultor dels Comalats o senyor de Cal Perelló. Algú que ni res ni ningú podia fer canviar, perquè ho tenia tot.
Per tant, no hi havia llum que l’il·luminés millor, ni sentit que li corregís la visió, ni temptació de poder i fama que pogués fer canviar aquell genet. Així doncs, colpit per la caiguda, però ferm en els seus principis, va decidir deixar aquest món tal i com havia optat viure’l. Talment un viatge en carro de l’Ametlla al mercat de Cervera, una ruta a cavall des dels Comalats fins a Vallferosa o un pasturatge de vaques empordaneses per la vall del Corb: lentament, a poc a poc, i envoltat d’amics i amigues. Els mateixos que avui, agraïts i entristits, melancòlics i orfes, ja el trobem molt a faltar.
Què afortunats que som, David, d’haver-te conegut!
Bon viatge!
Sense pietat pels vençuts
A l’estiu de 1875, l’exèrcit carlí de Catalunya està a prop de rebre el tret de gràcia. El final de la Tercera Carlinada sembla estar a tocar. El general Rafael Tristany, fart de la rivalitat amb Savalls, ha abandonat el Principat per marxar al País Basc i unir-se a l’Exèrcit del Nord, on hi guerreja el Pretendent Carles VII. Per la seva banda, els aragonesos de l’Exèrcit del Centre han estat aniquilats, i els darrers contingents han fugit en desbandada per unir-se a les forces catalanes.
El veteraníssim Joan Castells, “el gravat d’Àger”, ha rebut l’encàrrec de comandar les migrades restes de la divisió de l’exèrcit carlí dels districtes de Lleida i Tarragona. Malgrat que s’hi han sumat els aragonesos, a les ordres del mariscal Gamundi i del general González Boet, la situació de les tropes, famolenques i mal proveïdes, és molt penosa.
És en aquest marc que, la matinada del 30 de juliol de 1875, uns 400 cavallers i 700 infants a les ordres del tinent general Castells i del coronel Baró, ataquen la vila de Sant Martí de Maldà. Per vèncer les muralles adopten la vella mecànica (que ja practicava el temible mossèn Benet quaranta anys abans), d’obrir-se pas travessant les cases demolint-les paret a paret.
La població està defensada per la Ronda Volant de Verdú, formada per un capità, un tinent i entre trenta i quaranta voluntaris liberals. Cert que oposen “tenaz resistència” (segons la premsa liberal), però aviat es veuen superats i incapaços de contenir l’atac. Així doncs opten per retirar-se fins l’església i refugiar-se al campanar, que és envoltat i assetjat pels legitimistes. Un cop a l’interior de l’església, els carlins “para ganar el coro tuvieron necesidad de grandes esfuerzos, dejando en el pavimento un muerto y varios heridos” (segons la crònica d’El Siglo Futuro). Incapaços de fer arribar els canons per disparar contra el cloquer, fan una pila amb palla, fustes i blat, i hi calen foc, tractant d’asfixiar als resistents. Aquests aviat constataran la impossibilitat de mantenir la posició, mentre contemplen com els carlins incendien el poble, començant per les cases del sergent i del cap dels voluntaris. No hi ha sortida: el dilema està entre la rendició o una mort segura, i opten a la desesperada per intentar salvar la pell.
Després d’una llarga deliberació amb els voluntaris i de les pressions dels veïns, els carlins els ofereixen garantia de vida (“bajo palabra de honor”, diu aquell cronista) a canvi de cessar en la resistència i lliurar-se incondicionalment. Durant les negociacions, un dels voluntaris, malfiat de la paraula oferta, aconsegueix escapolir-se i amagar-se… Hores més tard, serà aquest qui redactarà la crònica dels fets per les autoritats militars.
El fets posteriors donen la raó al desconfiat i, com en tantes altres ocasions al llarg de mig segle de carlinades, ni la promesa donada ni la vida dels rendits té gaire valor. Després de la batalla, l’església queda en ruïnes, amb la paradoxa que “los defensores de la religión son los autores de la destrucción de un templo católico” (segons crònica de La Època, diari liberal). Però és el cost menor de la tragèdia…
Immediatament després de baixar del campanar i lliurar-se als atacants, el capità dels voluntaris, de cognom Franquesa, serà conduït fins a Verdú, per a ser afusellat. La seva dona intentà evitar-ho, pagant 6000 rals al coronel Baró, però fou debades: l’ordre de “despachar al negro” (segons cita el cronista d’El Imparcial) és signada i l’home és executat. La resta dels capturats són obligats a emprendre una penosa marxa en direcció nord, essent arrossegats pels carlins en la seva fugida, empesos per l’encalç d’una columna governamental.
El dia després, a tocar del poble de Palouet, als peus de l’ermita de Sant Pere dels Empalous, entrada natural a la vall del Llobregós, en Pere Jordà -un dels presoners- convalescent d’una ferida, cau esgotat. Els seus captors, fugint apressats pel tiroteig al que han estat sotmesos a l’alçada de Massoteres per les forces governamentals del brigadier José Chacón, l’afusellen allí mateix.
L’endemà arriben al llogaret de l’Aguda, plaça forta dels rebels al llarg de totes les carlinades. Allí els rep mossèn Quirze, rector del lloc i membre d’una de les nissagues fidels a l’Altar i el Tron més irreductibles de Biosca. Lluny de compadir-se dels presoners, esgotats i assedegats, el capellà impedeix que rebin cap assistència. A més, en represàlia per la fugida del capità de la Ronda, ordena que siguin immediatament quintats, és a dir, que, un de cada cinc, amb el seu tinent Miravet al capdavant, siguin afusellats. La resta continuarà el tràgic periple fins al campament carlí del santuari del Lord, al Solsonès, on els més afortunats salvaran la pell essent intercanviats per presoners del bàndol contrari.
L’assassinat dels joves voluntaris alçà un gran ressò al llarg i ample dels territoris segarrencs. La mala fama dels carlins acreixerà, acabant amb bona part de les simpaties que encara conservaven. Poques setmanes més tard, a mitjans de novembre, l’alçament governamental dels sometents en la cerca i captura, vius o morts, de les partides carlistes posarà punt i final a les escaramusses i acabarà amb la darrera carlinada en terres catalanes. Després de la guerra, el botxí de la història, mossèn Quirze, serà exiliat d’aquelles terres i mai més no se’n sentirà a parlar.
Però a l’Aguda, com a l’antiga Roma de vint-i-quatre segles abans, i tants i tants llocs al llarg de la història, no hi hagué pietat pels vençuts, només dolor pels conquerits. Vae victis.
Excel·lentíssim Mr. Walker, il·lustríssim sisè comte de Gra
Ramon de Meer i Kindelán fou un dels més cèlebres militars espanyols del segle XIX. Nascut a Barcelona, de pares flamencs, va començar la seva carrera militar embarcat a l’estrafolària expedició espanyola a Dinamarca de 1807, en la qual, uns quinze mil homes enviats per Godoy en suport de Napoleó van acabar amotinats i maldant per fugir a casa.
De tornada, el nostre protagonista desenvolupà bona part dels seus fets de guerra a Catalunya, servint al rei Ferran VII a les ordres del sanguinari general Charles d’Espagnac. Però, a diferència d’aquell, durant la primera guerra carlista s’afilerà al bàndol liberal, entre els partidaris de la reina Isabel II. Fou aleshores quan, en la persecució dels exèrcits del pretendent Carles V, guanyà el títol de comte de Gra. Com a general de les tropes isabelines, el 12 de juny de 1837, derrotà als carlistes als camps regats pel Passerell, al tram que passa entre Guissona, la Morana, Sant Martí de la Morana i Gra. Aquella va ser una batalla terriblement cruenta: segons les versions, s’hi enfrontaren entre vint-i-cinc mil i trenta mil soldats, dels quals prop de dos mil hi deixaren la vida. De fet, si no hi hagueren més morts, fou gràcies a les ordres que donà De Meer al coronel d’hússars Diego de León de cessar en l’escomesa de perseguir els carlins fugitius i de rematar a cop de baioneta als ferits.
Com a reconeixement al mèrit, vuit anys més tard, la regent Maria Cristina li atorgà el títol de comte de Gra, honor que lluí amb orgull fins la seva mort, ocorreguda a Madrid, al 1869. El comtat fou heretat pel seu primogènit, el també militar Amalio Rufino de Meer Cortés, qui, al seu torn i mortis causa, l’any 1872, el traspassà a Juan de Meer i Rameau. A continuació, el quart comte de Gra va ser comtessa, Doña Maria del Perpetuo Socorro de Meer y Lapuerta, qui fou succeïda l’any 1970 pel seu fill José Luis Echevarría de Meer. Finalment, dos anys després, arribà al nostre segon heroi de la història, sisè comte de Gra i actual tenidor de tan noble títol: José Ignacio Echevarri Echániz, únic baró entre els sis plançons dels seus progenitors.
El currículum de l’actual comte de Gra no té gaire a envejar al patriarca de la nissaga, tot i que els seus mèrits s’han guanyat en un altre tipus de batalles… El comte és un dels pioners d’Alianza Popular, al costat de l’ínclit Manuel Fraga, i la seva carrera política té una de les acumulacions de càrrecs més proverbials de la història recent del Regne d’Espanya. Als anys vuitanta, des de l’Ajuntament de Madrid, va exercir com un dels homes forts d’Esperanza Aguirre, a la qual va substituir com a tinent d’alcalde. Tot i això, certes irregularitats vinculades al falsejament de signatures o alguns projectes excessius (fins i tot per un home de dretes) com voler multar a la gent que corregués pels carrers o esperés l’autobús fora de la marquesina, el van estimular a canviar d’aires. Ben aviat, però, va tornar al servei a la ciutadania des de l’assemblea de Madrid, on va ocupar un escó entre 2005 i 2015, mentre, alhora, feia de Senador a les Corts (entre 2005 i 2008, cosa que li atorgava de forma vitalícia l’honor d’”Excel·lentíssim Senyor”, que se sumava a l’”Il·lustríssim” corresponent al rang comtal). Membre del Govern autonòmic d’Aguirre, va ocupar la Conselleria de Transports, càrrec del qual va haver de dimitir quan va fer el ridícul mostrant públicament el seu desconeixement sobre els abonaments multi-viatges. No obstant, va mantenir-se al pinyol de la senyora Aguirre, que el va elevar a la Presidència del parlament madrileny, canongia de la qual va tornar a dimitir quan va patir un accident de trànsit mentre triplicava la taxa d’alcoholèmia. Poc després, era imputat a l’Audiència Nacional dins la trama de corrupció del cas Púnica, de comissions il·legals i blanquejament de capitals, on s’hi va veure vinculat pel seu càrrec de tresorer del PP madrileny.
Cal saber que el nostre aristocràtic heroi és conegut entre els seus amics, tots ells de la cort de Doña Esperanza, com “Mr. Walker”. Ningú ha destriat la raó d’aquest apel·latiu, però podria estar relacionat amb la seva afició al whisky escocès, tal vegada causant del desafortunat accident que li va costar el més preuat dels ministeris polítics que ha exercit.
Avui, als seus setanta-set anys, lluny de defallir, manté la dedicació centrada en el servei públic, exercint com a advocat amb bufet a San Lorenzo del Escorial. No obstant, ben segur que la seva atrafegada vida ha quedat enrere i seria ja el moment que conegués el lloc on el seu ardit avantpassat va fer-se mereixedor del comtat que tan dignament llueix.
En conseqüència, des d’aquestes línies, apel·lem a l’Ajuntament de Torrefeta i Florejacs, municipi del qual forma part el llogaret de Gra, a que el convidi a visitar el poble i hi signi el llibre d’honor.
Keep walking, noblesa obliga.
Mòrbid
Il·lús!
Què et pensaves? Que aquella noia, tan blanca, tan jove i tan bonica, era per algú com tu? Que amb un denari en tindries prou?
Estúpid!
Creies que, vell i xacrós com ets, tindries ímpetu per la meretriu més bella de Iesso?
Patètic!
Aquella virilitat decadent, aquella flaccidesa, no s’arreglava amb un camafeu de Príap ni amb fregues d’ungüent pudent.
Maleït!
Dius que per una mera riallada de dona et vas convertir en bèstia? Que la vergonya es va transformar en ira?
Covard!
Per això la vas matar? Per això vas llançar el cos a la fossa!?
Assassí!
relat guanyador del III CONCURS DE MICRORELATS (2022) del Museu de Guissona
Un bisbe fredolic a la Seu de Guissona
L’any 1825, la gent d’ordre i de missa de la Ciutat d’Urgell estava inquieta. En recompensa per la seva defensa a ultrança de l’absolutisme i l’àrdua persecució dels impius liberals, l’admirat i coratjós bisbe Bernardo Francès abandonava la càtedra urgellenca i era traslladat a la saragossana. Per substituir-lo en la mitra, la Corona triava un altre religiós, de nom Isidro Bonifacio López Pulido, d’origen extremeny, que malgrat arribar amb unes credencials no menys carregades de sapiència i fidelitat a l’Altar i el Tron, generava certs recels…
Certament, Don Bonifacio gaudia d’un excel·lent currículum. Durant la invasió francesa, havia salvat per ben poc la pell, acusat d’espia per les tropes napoleòniques. Després, durant el Trienni Liberal, havia plantat cara personalment a l’exèrcit nacional en el seu intent d’assaltar en convent d’Atocha, del qual era prelat. La seva bravura l’havia fet mereixedor l’any 1823, just després de l’execució del general Riego i la restauració del rei Ferran com a monarca absolut, del càrrec de confessor de la Família Reial espanyola. Gràcies a aquesta confiança, a l’octubre de 1824, el propi Monarca el va proposar per substituir a Don Bernardo al soli urgellenc. La designació es consagraria solemnement el 6 de març de 1825, en una cerimònia que tingué lloc a la capella reial de Madrid, amb assistència del “serenísimo infante” Carlos Maria Isidro de Borbon, germà del monarca (i futur pretendent al tron, a la mort d’aquest) acompanyat del seu primogènit l’infant Carlos Luis.
Malgrat els mèrits exhibits, se’l tenia per menys radical que el seu predecessor. En una ciutat que havia estat capital de la Regència d’Urgell, resistència a ultrança contra el govern de Riego, i que encara aquarterava les tropes franceses que, integrades als Cent Mil Fills de Sant Lluís, havien foragitat del govern d’Espanya els nefands liberals, calia demostrar tothora una fidelitat de pedra picada als principis de l’Antic Règim. De poc servien els esforços del nou bisbe, materialitzats en cartes pastorals on denunciava “el infeliç resultado de las luces e ilustración de nuestro siglo”, atacava “el semidero de impiedades” que suposava la participació de clergues en negocis mundans i ordenava als capellans de la diòcesis guardar “la rigorosa obligación de delatar a los sujetos que pertenezcan a alguna de las sociedades secretas, o que hayan proferido o profieran espresiones contrarias a la religión y a la sana moral”.
De fet, era massa evident que l’home era una mica llepafils, melindrós i gormand. De bon principi, no va dissimular els escarafalls respecte la situació del palau episcopal de la Ciutat, molt perjudicat encara pels estralls des del setge i l’ocupació de les tropes del general Mina durant la tardor i hivern de 1823 i la posterior entrada a sang i foc de l’exèrcit contrarevolucionari de l’Aliança absolutista. A més, de la seva estada a la cort reial de Madrid se n’havia endut, a més d’un posat estirat i arrogant, un patge i un cuiner personal dels quals no es desprenia en cap moment. I, si per tot plegat fos poc, segurament pel seu llinatge extremeny, era un home extremadament fredolic, i la perspectiva de l’hivern pirinenc se li feia insuportable.
Per tot plegat, Don Bonifacio, no només havia decidit seguir el costum dels seus antecessors d’instal·lar-se al palauet episcopal de Guissona per passar l’hivern, sinó que, arribada la primavera, es negava a tornar a la capital de l’Alt Urgell.
Això va causar un daltabaix a la Ciutat. Per una banda, per les grans dificultats dels feligresos del Pirineu -molt en especial, els aranesos-, d’obtenir les pertinents butlles, les quals eren imprescindibles per rebaixar les obligacions de dejuni i abstinència, tan oneroses per a ancians i malalts. Per altra banda, per tots els lletrats urgellencs, que s’estaven quedant sense feina. I, el més terrible i inconfessable, el terror que en el fons representava el sol pensament que la mitra es traslladés a la vila segarrenca. Es traslladés o, més ben dit, es restaurés…
Afirmen els historiadors Ramon Martí i Mercè Viladrich que, al segle IV, es va instituir la seu episcopal d’Urgellum al lloc de l’Urki preromana, emplaçada allí on abunden les fonts, lloc que els romans van anomenar Iesso i que, en època feudal, rebé el nom de Guissona. Aquesta seu, que sobreviuria durant l’ocupació islàmica, va ser extingida per causa del conflicte adopcionista, que l’any 792 va provocar el captiveri i declaració d’heretge del bisbe urgel·lità Fèlix i, alhora, per la major facilitat de control des de l’imperi carolingi sobre els territoris de muntanya (respecte els de la plana). D’aquesta manera, la capital episcopal seria traslladada -de grat o per força- al Suburbium Urgellitanum, essent designat al primer quart del segle IX i per imposició carolíngia, el bisbe Posidoni, d’origen franc. La damnatio memoriae, l’oblit orquestrat de la seu episcopal de l’antiga Urki seria aleshores una tasca desenvolupada escrupolosament al llarg de dos segles, consumada amb la conquesta als àrabs de Guissona per part del propi bisbe Sant Ermengol, l’any 1017, que s’encarregaria de fer desaparèixer qualsevol rastre de l’antiga capitalitat segarrenca del bisbat.
Així doncs, el temor a la Ciutat d’Urgell de perdre la capital del bisbat en favor de Guissona, tenia les raons immediates en les preferències acomodatícies del bisbe extremeny i, alhora, en les reminiscències d’aquell manlleu perdut en la foscor dels segles.
Tot i això, els temors no van perdurar gaire. Don Bonifacio mai es va acostumar al clima de les terres catalanes i, a la primavera de 1827, va aconseguir retornar a la seva enyorada Castella. Al mes de maig fou nomenat bisbe de Segovia, dignitat a la qual -possiblement- va arribar amb cert estat febril. Sis mesos més tard, a la tendra edat de 53 anys, moria víctima d’uns “humores malignos”. Com evocà la seva oració fúnebre, la mort de Don Bonifacio suposà “el ocaso de un planeta brillante en el hemisferio ortodoxo de la capital Segovia”. No obstant, la Ciutat d’Urgell sembla que no només no el va enyorar, sinó que va decidir en poques dècades consolidar toponímicament l’essència episcopal, passant a denominar-se “Seu” d’Urgell.
Avui, Guissona segueix sense bisbat. Fins i tot sense palau episcopal, inacabada per sempre més la medieval Obra de Fluvià i enderrocat fa ja un segle el palau setcentista que hostatjà a Don Bonifacio, el solar del qual està avui ocupat per la Casa de la Vila i el Centre Catòlic. No obstant, és manifest i notori que la vila exerceix un altre tipus de capitalitat, d’un poder més temporal, però no menys transcendent, al llarg i ample de tota l’Àrea.
Agraïment especial a l’Amadeu Gallart, per donar inspiració i assessorament amb “Per Déu, per la Pàtria i el Rei“, i a en David Castellana, pel seu suport des del Museu de Guissona.
Deu mil trets
Aquests dies es commemoren els cent cinquanta-anys d’uns fets d’armes que van succeir a les Cases de la Serra, paratge del terme de Torrefeta i Florejacs, situat als confins septentrionals de la Segarra. Malgrat l’expectació aixecada, avui estan del tot oblidats, per la qual cosa em prenc la llicència de recordar-los, en memòria de les tristes víctimes i en exemple de l’absurditat de totes les violències i la buidor de les èpiques bèl·liques…
Corrien els darrers dies de juliol de 1872, quan un cop més la nostra comarca era escenari de les bregues carlines. La tercera (i darrera) guerra carlista es manifestava en un territori esgotat després de mig segle de violència, atrapat entre els partidaris dels successius pretendents (aquest cop, Carles VII), defensors de les tradicions, lluitadors a major glòria de l’Altar i del Tron i, ara, dels furs i les institucions catalanes, i els partidaris del liberalisme, anomenats “isabelins” fins la fugida de la reina corrupta, i ara (després del curt parèntesi de la Primera República), liderats pel rei Amadeu I, aquell brevíssim monarca espanyol, importat des del Piemont.
Les terres de l’Urgell, la Segarra i el Solsonès eren l’hàbitat del veteraníssim Andreu Torres, fill de Sanaüja, i de l’irredempt Rafael Tristany, fill d’Ardèvol. Entre ambdós reunien pocs més d’un miler d’homes, respecte els quals, les males llengües -especialment dels diaris liberals-, afirmaven que passaven pels pobles a la recerca de “comer, beber, bailar y requebrar a las mujeres”. No obstant, darrerament l’ímpetu havia anat minvat i ja se’ls veia “cansadisimos, sedientos y asqueados”. No pocs testimonis els havien ataüllat perseguint gallines pels corrals dels masos aïllats, a fi de poder abastir-se de vianda, i assaltant cases i viles a la recerca de botins i segrestos. De fet, pocs dies abans, els homes del tinent Manuel Camats, havien segrestat en Pere Rives, metge de Torà.
El fet és que, el dia de Sant Jaume de 1872, dues companyies de la guàrdia civil, encarregada d’encalçar les partides, arriben a Sanaüja a la recerca dels rebels. En total, poc més de cent trenta benemèrits, sota ordres del comandant Nicolás Esterás, que no són gaire ben rebuts en una vila de simpaties (i parentius) més inclinats pels “facciosos” que persegueixen.
A una hora a peu d’allí, a l’hostal del Bancal, hi fa breus estades el general Tristany. Dins l’antic terme de Madrona, al punt on conflueixen la Segarra, la Noguera i el Solsonès, aquest és un enclavament estratègic pel control dels camins, sovintejat per l’ardevolenc. Assabentat de la visita dels guàrdies, el general envia un reduït grup d’homes per captar-los l’atenció i fer-los caure en una emboscada. Seguint les ordres, dos-cents cinquanta carlins marxen cap a migdia: mentre uns es fan forts al mas Garriga (tot i les protestes dels amos), altres s’embosquen entre aquest casal i el veí mas de la Vila, mentre que uns darrers, els més agosarats, s’encaminen a Sanaüja per provocar la sortida dels policies.
El pla comença segons el previst i, atrets fins els encontorns del mas Garriga, els guàrdies civils cauen en el parany. Els guerrillers surten dels seus amagatalls i carreguen amb la baioneta calada els seus perseguidors. L’atac és esfereïdor, ja que els carlins són majoritàriament molt joves (d’entre 15 i 30 anys, segons les cròniques), i estan molt més avesats a la lluita cos a cos (“a la barreja”, com els agrada dir) que a les grans batalles a camp obert. Malgrat tot, els guàrdies civils poden resistir l’embat i accedir precipitadament a l’interior del mas Garriga, el qual ha estat desocupat pels carlins durant l’acció i serà ara el refugi dels policies, a major desgrat encara dels pobres amos. Parapetats dins els robustos murs, els assetjats vendran cara la seva pell, disparant a través de les espitlleres i els finestrals, prop de deu mil trets.
El setge durarà diverses hores, durant les quals els carlins s’enduen la pitjor part. La pluja de trets colpirà de mort vuit dels soldats, entre ells “dos muchachos de 14 á 15 años, que iban haciendo niñerías con su arma delante de la casa” (segons els menysté el cronista del diari conservador El Pensamiento español).
Finalment, Tristany, conscient que sense l’ajut de l’artilleria -que no té- no podrà derrotar als resistents del mas Garriga i temorós que les forces del brigadier Corbalán, que, sortides de Calaf, ja s’encaminen al lloc per a rescatar als guàrdies, posa fi a l’acció i es bat en retirada pel camí de Vilanova de l’Aguda.
(retrat provinent de la Casacremada)
Quan s’esvaeix el fum de la pólvora, al camp de batalla s’hi estenen els morts -pel bàndol policial, només un sergent-, i es planyen desenes de ferits, alguns d’ells d’extrema gravetat. Els diaris diuen que aleshores ambdós bàndols “mostraron hidalguía, caridad y nobleza”, fent venir un metge i un capellà per atendre les urgències d’uns i altres. Bona part dels nafrats seran traslladats de tornada a Sanaüja, on en Carlos López de Pastor, ric propietari del lloc (fill d’un coronel d’artilleria carlista), els facilitarà casa seva en funcions d’hospital de sang per atendre’ls. El Sr. Viles, nou metge de Torà (no tenim clar què va passar amb el doctor Rives), “muy hábil y simpático” repartirà les seves atencions sanitàries (i amputarà alguna extremitat) sense distinció de bàndol, mentre que el rector, Bonaventura Ferrer, farà el mateix amb el consol espiritual.
I aquí pau, i després glòria. En concret, Pau dins d’un clot compartit pels nou morts caiguts durant l’enfrontament, i Glòria pel tinent Camats, ferit per alguna de les deu mil bales i recompensat pel pretendent Carles VII amb el títol de Baró del Bancal.
De Carlinades per la Segarra històrica
(aviat, noves gilietades)
Nomen non facit rem
-Veus aquesta inscripció? –diu el pare, assenyalant l’estela-. Demostra com alguns ibers, derrotats i traslladats per la força a Iesso, van adaptar-se als conqueridors. Ens identifica algú de nissaga ibera, de cognom “Laurbeles”, que rep uns noms de pila romans: “Lucius Iunius”.
-Vol dir això que els ibers varen abandonar els noms habituals per assumir els de l’invasor?
-Sí. En comptes de dir-li Eikebor, Balsenios o Anbels, van preferir un nom estranger.
-Per què? No és una mostra de menysteniment a la pròpia cultura?
-Ves a saber, Kevin. Estan bojos aquests ibers!
“L(ucius) IVNIVS LAV / RBELES P(ublius) IVNI / VS SILO IVNI / A L(uci) F(ilia)
H(ic) S(iti) S(unt) “
Microrelat guardonat amb el 1r Premi del II Concurs de Microrelats “Iesso, ciutat d’històries”, del Museu de Guissona
Caça i captura d’en Casaca
Conten al poble de Sedó, i al llarg de la ribera del Sió, la llegenda del bandoler Bernatxo. Diuen que el trabucaire era fill del poble, però no pas il·lustre, sinó sanguinari. Diversos episodis de crueltat, que ara no venen al cas, així ho acrediten. Un bon cop de falç, rebut geogràficament al Canós i fisicament al coll, posà fi a la seva vida en algun moment del segle XVII.
Però més enllà del terreny de la llegenda i en el negre sobre blanc de l’hemeroteca noucentista (des de les pàgines del Eco del Comercio, La Guardia Nacional, El Castellano i La Revista Nacional) es documenta la història d’un altre pistoler, menys cèlebre, però també violent, vinculat al mateix llogarret riberenc: en Josep Prat, natural del Talladell i conegut com “el Casaca”.
En temps de la primera carlinada, les valls del Llobregós i del Sió eren escenari continu de trifulgues entre tropes isabelines i partides carlines. Malgrat l’enorme desproporció d’efectius, els exèrcits governamentals comptaven gairebé amb deu vegades més soldats, els rebels carlistes mantenien en constant assetjament el territori mercès al seu bon coneixement de la zona. Cabdills com en Bep de l’Oli, el Gravat de Guissona, l’Antoni Borges o el mossèn Benet, nascuts i criats en aquests verals i coneixedors del terròs pam a pam i de la gent casa per casa, s’esmunyien de l’encalç de les tropes regulars i perpetraven les correries a major desesperació i impotència en les forces regulars.
Fins que un dia entrà en escena al capdavant de les tropes liberals el comandant de brigada Antoni Niubó, fill de Bellestar (l’Urgell). Amb les mateixes tàctiques que els carlins, els perseguia, capturava i afusellava sense compassió, gràcies en bona part a comptar amb la col·laboració d’una xarxa d’espies i confidents dins dels mateixos pobles i viles. Així gaudia d’ulls a tot arreu i mantenia constant informació dels moviments dels rebels.
Els fets que ens ocupen se situen a finals de l’any 1836, setmanes més tard que el comandant hagués demostrat la seva eficàcia i crueltat al setge de Guimerà, on derrotà i afusellà el “Rosset de Belianes” i els seus homes, al del Santuari del Lord, on s’havia acarnissat amb en Josep Miralles, i a Vilanova de Meià, on havia fet el mateix amb l’Antoni Borges i els seus. El següent objectiu (mai assolit, val a dir) eren els cabdills Josep Ponts, l’agramuntí dit “el Bep de l’Oli”, i en Benet Tristany, canonge ardevolenc conegut com “mossèn Benet”, les partides dels quals s’entossudien a assaltar els camins per on arribaven subministraments i comunicacions governamentals des de Madrid i Lleida a Cervera. El darrer assalt, ocorregut a tocar de la capital de la Segarra el 7 de desembre, havia estat protagonitzat per un dels homes més buscats d’aquestes partides, “facciosos” segons les cròniques liberals: en Josep Prat, àlies “Casaca”, natural del Talladell.
(font: Inventari Patrimoni Torrefeta i Florejacs, Fundació Cases i Llebot)
El 18 de desembre el comandant Niubó va rebre notícia que el Casaca enrondava el poble de Sedó. Immediatament, va enviar a Tarroja la cavalleria del general Ramon Sàlvia per impedir-li la fugida vall del Sió amunt, mentre la companyia de carrabiners del sergent Joaquim Duart acudia a cercar-lo porta per porta al mateix poble. Els rastrejadors van localitzar-ne de seguida el cavall, estacat pels ravals, i un rastre que els conduí fins al molí fariner del Madó, avui desaparegut. Allí, un dels més eficaços exploradors de la tropa, en Tomàs Trepat, va introduir-se a la bassa i, seguint la sèquia de la Sarga, que la nodria d’aigua des del segle XIV, va topar amb “el infame” (com en diu la crònica de la Capitania General), que s’escapolia pistola i trabuc en mà. Amb l’ajut de dos voluntaris, en Josep Pucarell i en Pere Armengol, que es van sumar “con bizarria” a la caça de l’home, en Casaca fou finalment capturat.
El carlista bé sabia quina fi li deparava el destí. Era molt famosa la manca de misericòrdia d’en Niubó amb els presoners (malgrat el conveni d’Eliot, que imposava el respecte de les vides dels captius i donava preferència a l’intercanvi). Debades va intentar fer mèrits per salvar la pell delatant com a espia de Mossèn Benet un traginer amb qui es va creuar quan ja era conduit detingut. De res li va servir: quatre dies més tard, el 22 de desembre, era afusellat a Tàrrega.
agraïment especial a Felip Gallart per descobrir-me aquest episodi
al seu magnífic treball El Camí de les Tenebres
Carlinada gormanda a Cervera
L’any 1870, en mig d’un buit de poder i de les convulsions entre monàrquics, enfrontats isabelins i carlins, republicans i lliberals, el Regne d’Espanya inaugura una dinastia monàrquica que tindrà curta volada: la dels Saboia. Avalat pels progressistes, Amadeu I, duc d’Aosta, serà l’elegit per deixar enrere un segle convuls, en l’enèsima operació geopolítica fracassada. Si alguna cosa aconseguirà el pobre Amadeu serà unificar en contra seva la major part dels bàndols enfrontats. En una constant que durarà tot el seu breu regnat -l’expressió més violenta de la qual fou la tercera guerra carlina, que esclatà l’any 1872- l’oposició constant acabarà per convèncer-lo per abdicar i retornar a Itàlia.
Un episodi d’aquest descontent es manifestà en motiu de la seva visita a la Segarra, l’any 1871.
En aquell temps, els prohoms segarrencs estaven engrescats en els projectes de comunicació per carretera i per ferrocarril amb les terres del Pirineu. Amb aquesta finalitat, havien invertit grans fortunes en la carretera que partint de Cervera enllaçaria amb Guissona camí del nord i en la línia de ferrocarril que, també des de Cervera, conduiria fins a Ponts. Il·lustres famílies com els Dalmases, els Civit d’Albareda o els Sellés, havien invertit fortes sumes de diners per fer-ho realitat. Per beneir aquestes infraestructures, algú va tenir la pensada de fer venir a la Segarra al flamant nou monarca, cosa que fou acollida amb entusiasme pel seu entorn, partidaris de l’operació de propaganda per endolcir la imatge del regi nouvingut.
Dit i fet: el 25 de setembre de 1871, amb escenografia preparada per l’arquitecte oficial de la província de Lleida, Julio Saracíbar, es varen engalanar els escenaris de la recepció, encapçalats ja des de Sant Guim de Freixenet per un gran arc (“de excelente gusto”, segons els cronistes) amb la llegenda “La provincia de Lérida recibe con júbilo á S. M. el Rey Don Amadeo”. Al lloc on arrencaria la carretera de Cervera a Guissona, tres-cents homes, entre sometents i voluntaris, rendien les armes proveïdes de banderes rojigualdes, mentre les autoritats i els representants de les corporacions locals s’afileraven esperant el torn pel ritus del besamans.
Solemnement, l’Amadeu va procedir a col·locar la primera pedra de la carretera, emprant una paleta de plata obra del joier local Sr. Grau i l’argamassa servida en una safata també d’argent. A continuació, es va rentar les mans amb una gerra de porcellana decorada cedida per la família Dalmases (tot i que, anys després, en les seves memòries, Faust de Dalmases es queixava amargament que els hi havia estat manllevada per la força i tornada esquerdada). Finalitzat el ritual, la comitiva es disposà a seguir el trajecte cap a Lleida, però, assabentats, els regidors cerverins s’oposaren (amb el límit de vigor que marquen decòrum i pleitesia, és clar), exhortant perquè el rei visités la capital segarrenca, que l’esperava amb delit. Davant dels dubtes dels responsables del protocol, un argument va ser demolidor: “la inmensa mayoría del pueblo de Cervera es carlista y, si don Amadeo no entra, seremos los pocos liberales objeto de risa en todas partes”. Escoltat per les règies orelles, no va haver-hi vacil·lació: “Adelante, ¡a Cervera!”.
Però és cert que el clima a Cervera estava enrarit de feia dies. Des de que va començar a córrer el rumor que l’italià podria visitar la ciutat, no eren pocs els que s’hi resistien. “La dinastia Saboyana, mirada amb antipatia pels catòlics amb sang del botí del Papa i minada pels republicans, no podia durar”, escriu també Faust de Dalmases, mostra que, d’entre els més renuents, destacaven els membres de l’“antigua nobleza de la población” (segons els diaris monàrquics) i els eclesiàstics. Per si fos poc, l’enuig s’havia intensificat arran de les ordres emeses des de la Paeria de cedir els objectes que guarnien esglésies i capelles a fi de decorar la ciutat al pas del rei. Davant l’oposició dels administradors de les vuit esglésies requerides, tres funcionaris consistorials, acompanyats d’un serraller, anunciant instruccions directes per part de l’alcalde, havien forçat la porta de la capella de Sant Cristòfol per retirar-ne de grat o per força guarniments i cortinatges.
El periple d’Amadeu per Cervera fou breu, però intens. Comença per la visita a l’edifici de la presó, instal·lada a la Universitat, on fou rebut amb música i cants per una orquestra local i els presidiaris degudament formats al pati. A continuació, s’encaminà pel carrer Major fins a la Casa Consistorial, mentre “de los balcones le arrojaban palomas y flores” (segons un cronista de diari progressista). Un cop a la Paeria, el consistori li havia preparat un “espléndido” -per uns- i “opíparo” -per altres- refresc, del qual no en va poder fruir donades les urgències del temps, ja que el programa encara li reservava parades a Tàrrega i Golmés, abans d’arribar a Lleida. Per tant, havent provat tan sols “un bocadito”, Amadeu va girar cua i, amb tot el seguici, retornà a l’estació per pujar al tren, fent un lleig als capellans de Santa Maria i a l’administrador del Santíssim Misteri, que l’esperaven a la porta del temple per obsequiar-lo amb aigua beneïda. Els representants del consistori, les forces militars i els encarregats de la “comisión de obsequios” seguiren el seguici reial de tornada a l’estació, on l’acomiadaren amb fervor.
Encarrilat el monarca, la comitiva local, ja relaxada, va decidir tornar a l’Ajuntament a gaudir de la recompensa per tant d’esforç, fruint de les llepolies preparades i de les que no havia pogut fer profit el rei Amadeu. Però la venjança, com els canapès de l’aperitiu, és un plat que es serveix fred… Quan encaraven de nou el carrer Major, un regidor els va sortir a rebre corrent i lamentant-se amargament, per traslladar-los la tràgica notícia: els enutjats, aquella ferotge, al temps que sigil·losa, oposició a l’usurpador italià i als servils i liberals cerverins, havien comès la crueltat de menjar-se i beure’s tot el refresc i no n’havien deixat ni les molles!
Potser per això, o no només per això, el segon i darrer adveniment del savoià a la Segarra fou més trist i auster: un llit, un rentamans i un orinal al castell de Vicfred, camí de l’exili, al febrer de 1873.
