Pons's blog

Carl el masmorrer – Matt Dinniman (464 pàgines), El Juicio Final de Carl (379 pàgines), El libro de cocina del anarquista de la mazmorra (544 pàgines)

La majoria de la humanitat es exterminada, i uns pocs milions d’humans seran convertits per la força en entreteniment intergalàctic. La novel·la se centra en Carl, un jove que treballava en la guàrdia costera fins que una nit, arriben un extraterrestres i converteixen el planeta Terra en una masmorra estil dungeon and dragons. Però Carl no estarà sol, en la seva party tindrà la gata de la seva exparella, convertida en personatge jugador intel·ligent.

El llibre es tal com si seguissis el stream d’algú que juga a un CRPG (computer role-playing game), amb la diferència que el joc es força cruel, i el protagonista haurà de fer servir tàctiques alternatives si vol sobreviure, que traduït vol dir que en comptes del combat directe caldrà fer-ho explotar-ho tot. El llibre es entreteniment simple però efectiu, amb la satisfacció de veure com el protagonista sobreviu, progressa, puja de nivell i aconsegueix millor equipament. No soc l’únic que pensa que la novel·la es un bon entreteniment, l’èxit de ventes ho corroboren. Està planejat que la saga duri 10 llibres, de moment n’hi ha 8 en anglès, i 6 en castellà.

De moment ja m’he llegit els tres primers tots tres seguits, moment en què toca fer una pausa i llegir altres llibres per evitar la saturació, però no tinc cap dubte que molt hauria de baixar el nivell per tal que no acabés la saga. Podria parlar-vos més del llibre, però millor que el jugueu, vull dir, que el llegiu. Aviat també el podreu veure per televisió, perquè estan fent una sèrie animada. Us enganxo uns quants retalls, que provenen de les notificacions del joc, ja siguin al examinar un objecte, enemic, personatge o al obtenir un assoliment.

¡Logro desbloqueado! ¡Has matado a un enemigo! ¡Eres un asesino! ¡Seguro que tenía familia!

¡Logro desbloqueado! ¡Has entrado en una sede gremial! Felicidades. Sabes abrir puertas. Recompensa: ¿Te sientes realizado? Pues eso es recompensa suficiente.

Motocicleta de cobre goblin con sidecar. Tamaño humano. Artilugio. Imagina coger de una chatarrería una bicicleta, un motor de vapor nada fiable, quitarles todos los tornillos y reemplazarlos con goma de mascar. Entiendes el concepto, ¿no? El medio de transporte de asalto preferido de los bardos bomba goblin. Es verdad que este artilugio carece de fiabilidad y seguridad, pero lo compensa gracias a su… A nada. No compensa.

Hormigas de fuego, pero literal. Nivel 1. Se trata de un monstruo trampa. Son parecidas a las hormigas de fuego normales, pero tienen más entusiasmo. Además, te odian y quieren que te mueras. Se les da muy bien conseguirlo, por cierto.

Nota: 9/10

La Marca del Corb – Ed McDonald

La Marca del Corb no és un llibre, és una trilogia de llibres, i en comptes de ressenyar-los en tres posts diferents he decidit ajuntar-los en un sol post, perquè si no aconsegueixo interessar-vos pel primer llibre d’una saga, seria estrany que féssiu cas dels llibres següents. Els llibres es diuen Blackwing (400 pàgines), Ravencry (432 pàgines) i Crownfall (472 pàgines). L’obra està englobada en el gènere de fantasia obscura, grimdark pels amics, el màxim exponent del qual és Joe Abercrombie, i a mi m’agrada molt Abercrombie.

La trama de la Marca del Corb segueix un únic protagonista, el capità Ryhalt Galharrow, un mercenari caça-recompenses que treballa a les ordres d’un mag misteriós anomenat Pota de Corb. Pota de Corb és un dels quatre immortals que vol evitar que la humanitat sigui destruïda pels Senyors de les Profunditats, uns éssers tan poderosos com els immortals, que amb la seva màgia són capaços de transformar els humans en els seguidors incondicionals. Però que hi poden fer els humans al mig d’una guerra de mags tan poderosos? Bàsicament res, per això aquests éssers pràcticament no apareixen en els llibres, només es dediquen a dirigir els plans a gran escala, i la gent com ara Galharrow només poden fer petites accions, que amb sort podran ajudar a desequilibrar la balança en favor dels humans. En una situació tan desesperada no és estrany que el protagonista es llenci tòpicament a la beguda.

El primer llibre parla sobre la frontera que hi ha entre la humanitat i la terra dels Senyors de les Profunditats, una estranya terra erma anomenada Misèria que es va crear quan els Immortals van fer una arma de destrucció massiva per aturar els Senyors de les profunditats, però Galharrow aviat descobrirà que aquesta arma ja no funciona, i que res pot impedir que els Senyors de les Profunditats travessin la Misèria. En aquest moment és on el protagonista s’haurà de moure entre una aristocràcia corrupta que nega el perill imminent i les forces monstruoses que ja s’estan infiltrant a les ciutats per a destruir-ho tot. Parlant de què passa en els altres llibres seria massa complicat sense entrar en espoilers, per tant, ni ho intento.

El primer llibre està bé, si no ja no hauria començat el segon, però reconec que el tema de mags hiperpoderosos em fa una mica de basarda, per sort no tenen pràcticament protagonisme real, malgrat que els objectius del protagonista sigui fer el què diu Pota de Corb. Per altra banda, el segon llibre, perd una mica respecte al primer, però, així i tot, és acceptable, prou per a seguir amb el tercer? La veritat és que no. Hi ha una seqüència molt llarga del protagonista “perdut” en el desert de la Misèria que li “roba la humanitat” i fa que em caigui pitjor, massa victimització.

Ser sigiloso no resulta sencillo cuando se tiene mi envergadura, y cuando se lleva encima una botella y media del peor brandi de Dortmark. Para el caso, podría haberme colgado timbales por todo el cuerpo e ir bailando una giga. Cuando por fin llegué, metiendo algo menos de ruido que una descarga de cañonazos, me quedé sin palabras.

Blackwing: 6/10, Ravencry: 5/10