Les jóvens que no voten extremadreta (Extremadreta XII) 8 Octubre 08+01:00 2026

Continuant la reflexió sobre l’auge de l’extremadreta al món occidental, i al Matarranya, hi ha qui privilegie aquella hipòtesi que els jóvens voten més extremadreta per culpa dels influencers i la immigració. Hi tinc una objecció: i per què elles no? Si internet manipule a la joventut i els perills del masclisme islàmic són tan evidents, per què elles continuen sent més progressistes que ells? I per què els jóvens criats a eixe món de valors democràtics estan més radicalitzats que els seus pares, que van perdre privilegis?

Ham de buscar explicacions més arriscades. Reeves n’aporte alguna a Of Boys and Men (2022): potser no ham mirat prou als pobres xics. Lo llibre partix del paradigma feminista: les dones s’han alliberat al llarg del segle XX, però continuen tenint posicions subalternes, i no és un joc de suma zero, perquè els seus avenços no venen de pèrdues dels hòmens. Però propose anar una mica més enllà. Considere que l’alliberament de les dones ha revolucionat tres àmbits: l’escola, lo treball i la família. I entre la joventut, los xics s’han quedat en desavantatge als tres.

A l’educació les xiques tenen més èxit que els xics. Los xics abandonen abans los estudis, solen tindre pitjors resultats a les proves objectives, i les universitats estan més feminitzades entre l’alumnat. L’autor propose causes com la diferència d’expectatives, la feminització de la professió de mestre, o el desenvolupament cognitiu desigual entre gèneres. En tot cas, per exemple, les polítiques s’han dirigit a fer entrar les dones a les carreres de ciències (les STEM), però no s’ha posat èmfasi en què els hòmens deixon de ser minoria als graus de salut, educació, administració i comunicació (als HEAL).

I això té conseqüències al món del treball. L’autor destaque que no cal desvestir un sant per a vestir-ne un altre, i en termes generals, la dona continue en desavantatge al mercat laboral. Ara bé, afinant lo zoom, entre els jóvens sense estudis qui perd ara són los xics. Los treballs manuals que han estat atractius per als hòmens perden valor social, mentre que n’han guanyat los camps de la salut o l’educació, de manera que entre la població més jove la fissura per gènere es convertix en una fissura per classe social. Los hòmens sense estudis s’associen a àmbits laborals més automatitzables, més deslocalitzables, en pitjors condicions i més atur. I a pesar que les dones continuen ocupant un espai preferent en la criança, en part és reflex de les tries, que tenen conseqüències en les seues condicions laborals. D’alguna manera, les dones no ocupen posicions de poder, però sí que dominen posicions intermèdies que els permeten compatibilitzar la realització laboral i familiar.

Escola i faena: dos àmbits a on un mosso, si ningú li done una explicació alternativa, immediatament trobe companyia de l’extremadreta i el retorn al passat. Al pròxim Viles parlarem de la tercera pota, la família.

• L’extremadreta (I)
• Trump i Musk: l’(ultr)actualització (II)
• Fatxes: cadenes entre passat i futur (III)
• ¡Mueran los intelectuales! ¡Viva la muerte! (IV)
• Del privilegi a la victimització (V)
• Que Mèxic pago el mur… i el resort de Gaza (VI)
• VOX i el Matarranya (Extremadreta VII)
• Qui vote l’extremadreta? (VIII)
• Del «gitana marcando conejito» a votar a VOX? (Extremadreta IX)
• La generació més mestissa i la més radicalitzada (Extremadreta X)
• Jóvens i autoritarisme (Extremadreta XI)
• Les jóvens que no voten extremadreta (Extremadreta XII)

Jóvens i autoritarisme (Extremadreta XI) 20 Agost 20+01:00 2026

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 21/8/2026)

Tradicionalment s’ha pensat que els jóvens són poc creguts i maleducats. Tant, que segons li atribueixen a Sòcrates, ja es queixave a la Grècia clàssica que “ara els nostres adolescents van darrere del luxe, tenen molt males maneres i no respecten l’autoritat”. Però Kase.O, lo referent del hip-hop de Saragossa, s’exclame per l’onada reaccionària dels jóvens d’avui dia: Levanta la cabeza del móvil que paga papá / Y observa tu futuro inexistente / Antes hallabas anarcas, apátridas, ácratas / Ahora no sé en qué está la gente [Señores en el Brunch].

I és que la gente, part dels jóvens, s’allunyen dels valors democràtics per abraçar l’autoritarisme. Estos jóvens, a anys llum de l’Europa feixista i nazi del segle XX, educats en l’escola més democràtica de la història, no només destaquen per ser més antifeministes i xenòfobs que els seus pares, sinó que al voltant d’un terç se sent còmode en posicions que consideren que la «democràcia» no és lo sistema polític preferible, que no els importarie viure en països amb menys democràcia i millor qualitat de vida, voldrien limitar el vot per les fakenews, o voldrien un líder fort per damunt de la llei. És a dir, les posicions autoritàries també s’han eixamplat entre els jóvens. I aquí la bretxa de gènere ja no és tan clara: les xiques també queden molt per davall del conjunt de la població.

Evidentment, la democràcia política que posen contra la paret és conseqüència d’un temps i un espai concrets: lo triomf dels aliats en la Segona Guerra Mundial i del capitalisme a la Guerra Freda. I com tots los consensos històrics, lo democràtic és susceptible de trencar-se. Però no hi ha explicacions senzilles ni solucions fàcils a l’equació. Ham de repensar-mos des de la base. Perquè, com a hipòtesi provisional, potser Kase.O té la clau: Cuanto más odio das, mejor estás. Les generacions jóvens han deixat de castigar qui vorege els límits de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, perquè se senten víctimes, se senten agredits, i responen. No són agents passius. Estan resignats. I és fotut que al segle XXI veigam que no estem curats davant lo feixisme.

• L’extremadreta (I)
• Trump i Musk: l’(ultr)actualització (II)
• Fatxes: cadenes entre passat i futur (III)
• ¡Mueran los intelectuales! ¡Viva la muerte! (IV)
• Del privilegi a la victimització (V)
• Que Mèxic pago el mur… i el resort de Gaza (VI)
• VOX i el Matarranya (Extremadreta VII)
• Qui vote l’extremadreta? (VIII)
• Del «gitana marcando conejito» a votar a VOX? (Extremadreta IX)
• La generació més mestissa i la més radicalitzada (Extremadreta X)
• Jóvens i autoritarisme (Extremadreta XI)
• Les jóvens que no voten extremadreta (Extremadreta XII)

La generació més mestissa i la més radicalitzada (Extremadreta X) (Viles i Gents) 2 Juliol 02+01:00 2026

Natxo Sorolla

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 3/7/2026)

A l’anterior Viles proposàvem l’antifeminisme com a clau que havie radicalitzat als xics jóvens. Però l’extremadreta europea és diversa, i té partits liderats per dones (Aliança Catalana, Itàlia, França) o gais (Alemanya o, històricament, los Països Baixos). Entendre la radicalització pot ser més complicat del que pareix.

Un boc o chivo expiatori, segons la bíblia hebrea, és una cabra mascle, un cabró, que al ritual s’emporte tots los pecats del poble i és abandonat al desert per a purgar-los. És molt vell que les societats aglutinon la seua ràbia en enemics comuns, idees simples, caps de turc, que aparentment los ajuden a trobar solucions als seus mals. Allò que atribueixen a Goebbels en lo seu primer principi de propaganda: «Individualitzar l’adversari en un únic enemic». Alguns defensen que la xenofòbia és la palanca que impulse totes les extremesdretes occidentals. I és que pareix que un dels principals factors associats a l’ascens de l’extremadreta al món occidental és convertir la immigració en un cap de turc. I donar-li les culpes a l’immigrant pobre de bona part del que l’elit política i econòmica no ha resolt: delinqüència, masclisme, violacions, dependència de les paguetes, abús de la sanitat pública, educació pública saturada…

Eixe discurs obvie que els dits dels pakistanesos són clau per a collir la fruita, que els braços dels marroquins tallen la fusta, que les mans de les sudamericanes servixen cafès o que el treballador romanès pose el prenso als gorrinos. I és que un dels principals interessats en lo discurs globalista i multiculturals és lo capitalisme, perquè li permet reduir el peatge de moure masses de treballadors d’una banda a l’altra del planeta. I l’extremadreta xenòfoba es fa atractiva per als perdedors d’eixa globalització. La classe treballadora que ha de competir per la seua posició en un marroquí creu que eixe nou mon no li aporte cap benefici, i eixe malestar és lo terreny a on sembre l’extremadreta.

Però la gran pregunta que no resol esta explicació és per què es radicalitze més la generació més jove, que encara està estudiant, i no els seus progenitors, immersos en la lluita pels recursos del mercat laboral? Aquelles i aquells que més han conviscut en la immigració a l’aula, que potencialment han pogut tindre més Chaima o Andrei com a amics, i acollits en un context institucional explícitament inclusiu, han donat com a producte una generació més radicalitzada i antidemocràtica que l’anterior. Per això encara mos queden uns quants Viles per a entendre la complexitat de l’ascens de l’extremadreta.

• L’extremadreta (I)
• Trump i Musk: l’(ultr)actualització (II)
• Fatxes: cadenes entre passat i futur (III)
• ¡Mueran los intelectuales! ¡Viva la muerte! (IV)
• Del privilegi a la victimització (V)
• Que Mèxic pago el mur… i el resort de Gaza (VI)
• VOX i el Matarranya (Extremadreta VII)
• Qui vote l’extremadreta? (VIII)
• Del «gitana marcando conejito» a votar a VOX? (Extremadreta IX)
• La generació més mestissa i la més radicalitzada (Extremadreta X)

Del «gitana marcando conejito» a votar a VOX?(Extremadreta IX) 2 Juny 02+01:00 2026

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 12/5/2026)

Natxo Sorolla

A l’últim Viles llançava una hipòtesi sobre qui vote extremadreta. La clau està en lo gènere, i no tant en la classe social, la ruralitat o la joventut! Però la gran pregunta no és tant qui, sinó per què a VOX l’han votat lo doble d’hòmens que de dones. Quin mecanisme social hi opere? I si voleu, la pregunta té una segona capa: com pot ser que el desencaix entre dones i hòmens sigue especialment clar entre els més jóvens? Los estudis apunten que les xiques d’esta generació es mouen en un nivell de progressisme similar al de les dones de generacions anteriors. Però els xics més jóvens són disruptius, i el seu viratge cap l’extremadreta no té continuïtat generacional. I és que, atenció, s’ha radicalitzat la generació educada en escoles més igualitàries.

Diverses teories intenten respondre la pregunta, però la més recurrent és «la culpa és d’Internet». Fa un temps al buscador de TikTok m’eixie de manera recorrent una recomanació de vídeos: «gitana marcando conejito». A xarxes evito activament vídeos sexualitzants o de perreo. Però TikTok no són imbècils i saben que el meu perfil de gènere i edat té més probabilitats de clicar «eva soriano pitones» que no tractats audiovisuals sobre la combinacions de colors de roba. I diverses veus connecten este disseny dels algoritmes en l’emergència d’un antifeminisme furibund dels xics: un perfil nou de xic en mitja hora rebrà recomanat un contingut antifeminista i misogin, que evidentment li amplificarà si hi cau. Al meu perfil fàcilment li recomanen «la chica que acuso a dani alves». L’accés al porno en una edat cada vegada més infantil, sense mediació d’adults, va associat a models de sexe agressiu i dominat pel mascle. I tot això ha acabat consolidant uns sagals indignats (manosfera) perquè no tenen accés a un sexe (incels) que els priven unes dones artificialment empoderades (hipergàmia femenina). TikTok o Instagram funcionen com a cambres de ressonància d’este discurs, que l’extremadreta acabe rendibilitzant a les urnes.

Però, per a mi, a l’argument li falle un punt clau: Internet és accessible per igual a hòmens i dones, a jóvens i grans. Per què el mateix mecanisme no ha radicalitzat les dones davant lo potencial estranger masclista violador, al que tan recorre històricament l’extremadreta, o encara més, als senyoros grans, que encara han d’estar més indignats que els fills de la coeducació? Crec que l’argument del feudalisme tecnològic és massa estructuralista: no traguem responsabilitat ni als jóvens, ni al sistema educatiu, ni als nous valors socials. Perquè encara tenim uns quants Viles per a superar la «gitana marcando conejito».

• L’extremadreta (I)
• Trump i Musk: l’(ultr)actualització (II)
• Fatxes: cadenes entre passat i futur (III)
• ¡Mueran los intelectuales! ¡Viva la muerte! (IV)
• Del privilegi a la victimització (V)
• Que Mèxic pago el mur… i el resort de Gaza (VI)
• VOX i el Matarranya (Extremadreta VII)
• Qui vote l’extremadreta? (VIII)
• Del «gitana marcando conejito» a votar a VOX?(Extremadreta IX)

Qui vote l’extremadreta? (VIII) 25 Març 25+01:00 2026

Natxo Sorolla

(Publicat a La Comarca, 27/3/2026)

Fa uns quants Viles i Gents que vinc parlant de l’extremadreta, tant des de la visió teòrica com dels resultats reals al Matarranya, que s’han situat prop del 15% a les últimes eleccions autonòmiques. Però qui està votant l’extremadreta?

Tradicionalment s’ha associat lo vot a la classe social, pensant que a més diners, més vot de dretes. Però en realitat l’esquema no funcione. Per exemple, lo capital econòmic sol associar-se també al nivell d’estudis, i sabem que a major capital cultural, també vot més progressista. A més, històricament, bona part del feixisme ha tingut una base obrera considerable. I l’enquesta postelectoral del CIS mostre que el votant del PP sol situar-se més en la classe mitjana-alta que no el votant de VOX, que se sol situar en la classe mitjana-mitjana. O el votant de VOX tendeix a destacar entre els que tenen estudis secundaris o FP, no tant entre els que tenen estudis primaris o universitaris. No tenim resposta per la via clàssica.

Una altra de les dimensions que s’ha destacat per a l’emergència de l’extremadreta és lo vot agrícola i rural. Però tampoc és tan clar. Segons l’enquesta postelectoral, a VOX se’l va votar especialment a municipis d’entre 2.000 i 100.000 habitants, però no als menors de 2.000 habitants, a on les forces preponderants continuen sent les tradicionals, PSOE, PP i PAR, i també Existe. Probablement aquí hi impacte el factor edat, perquè són pobles més envellits. Per tant, lo factor ruralitat tampoc ho explique bé.

L’edat probablement és una de les dimensions que més clarament s’han aportat com a indicadors de radicalització conservadora: los jóvens que estan escomençant a votar són aquells que més clarament trien forces d’extremadreta. Però la postelectoral aragonesa no és clara en això: los jóvens voten a VOX per damunt de la mitjana, però el salt està en los que tenen entre 35 i 54 anys, que en part són millennials i en part són generació X. Sorprenentment, la generació Z, la més jove, que està entrant a votar ara, destaque més per votar a CHA o a Existe.

I finalment, a on probablement també coincideixen los analistes a veure la gran fractura és en lo gènere. I l’enquesta és bastant clara: entre els votants de VOX hi ha el doble d’hòmens que de dones. Sense dubtes. Sense matisos. Això probablement situe lo feminisme i la construcció de la masculinitat al cor de la qüestió. En una gran paradoxa, perquè probablement los hòmens educats en escoles més igualitàries són aquells que s’han radicalitzat més en posicions antifeministes. La pregunta de qui vote a l’extremadreta no és senzilla de respondre, i tenim encara alguns Viles per davant per a abordar-la.

VOX i el Matarranya (Extremadreta VII) 13 febrer 13+01:00 2026

(Publicat a La Comarca, 13/2/2026)

Natxo Sorolla

Porto des de l’estiu parlant als Viles del ressorgiment de l’extremadreta, sobretot en un prisma molt nordamericà. Però a ningú se li escaparà que la preocupació de fons és allò que està passant aquí. Lo domenge vam tindre eleccions autonòmiques avançades, i van ratificar una dinàmica que ja coneixíem: l’increment de l’extremadreta, que a les nostres terres capitanege VOX, i esgarrape Se Acabó la Fiesta. VOX ha passat a ser la tercera força de les Corts, doblant los seus escons.

Al Matarranya la dinàmica de les eleccions ha tingut alguna peculiaritat. Lo PP continue sent la primera força, en lo 31,2% del vot, seguit més de prop pel PSOE, en un 25,8%. VOX és tercera força al Matarranya (14,1%), però està una mica més baix que a Aragó, i a poca distància hi ha Teruel Existe (12,5%). CHA (5,9%) i PAR (5,5%) aquí queden molt prop, perquè comparativament lo primer té menys presència al Matarranya, i el segon, a pesar de perdre el diputat, continue resistint per les nostres terres.

Si mos centrem en los canvis respecte a les anteriors eleccions, més que en los vots en sí, podem aulorar què ha mogut a la gent del Matarranya a votar. L’anàlisi estadística dels resultats mostre un primer factor més important, que confronte pobles com Ràfels, la Torre o la Portellada, que estes eleccions han reforçat lo vot als partits tradicionals PP i CHA, o altres que han reforçat lo vot als nous partits, com Teruel Existe (TE) a Fórnols, o VOX i TE a Queretes. Un segon factor confronte els pobles segons com han reduït les opcions regionalistes, això és, segons si hi ha baixat Teruel Existe (a Massalió -17,2 punts) o el PAR (a Lledó -27,2 punts). I finalment hi ha un tercer eix de pobles marcats per la polarització estatal, això és, alguns que estes eleccions han reforçat lo PSOE i no VOX, com Massalió i la Torre, o altres que han reforçat VOX, com Beseit i Mont-roig. Segur que una lectura en termes locals mos ajudarie a entendre altres dinàmiques que l’anàlisi global obvie.

Però, en tot cas, com a tot Aragó, lo gran vencedor és VOX, com a tercera força al Matarranya, en ascens. Quatre pobles arriben a tindre al voltant del 20% de vots a VOX: Beseit, La Portellada, Mont-roig i la Vall. Tres d’ells ja tenien un vot alt a VOX a les anteriors eleccions, i Beseit destaque pel seu increment a n’estes últimes eleccions (15,4 punts més). I altres pobles que han incrementat molt lo vot a VOX les últimes eleccions són Fondespatla (11,0 punts) o Queretes (10,6%). Per contra, es mantenen en proporcions baixes de vot a VOX la Torre (4,5%), i també Lledó, Massalió i Torredarques (al voltant del 10%).

I és ara més necessari més que mai un gir en la lectura dels resultats. Ja ham caracteritzat lo discurs de l’extremadreta. Ara quede per explicar el per què del seu ascens. Aquí els resultats del domenge mos apunten a una lectura estatalista de les eleccions. Perquè allà a on ha pujat VOX s’ha castigat al PP, com ha passat a Beseit, Fondespatla i Queretes, en baixades superiors als 7 punts percentuals del PP. Per contra, VOX ha pujat poc allà a on han pogut incrementar el seu vot lo PP (la Torre, Ràfels i Torredarques) o el PSOE (la Torre, Arenys, la Freixneda, Massalió, Fórnols o Calaceit).

Sèrie d’articles sobre l’extremadreta

• L’extremadreta (I)
• Trump i Musk: l’(ultr)actualització (II)
• Fatxes: cadenes entre passat i futur (III)
• ¡Mueran los intelectuales! ¡Viva la muerte! (IV)
• Del privilegi a la victimització (V)
• Que Mèxic pago el mur… i el resort de Gaza (VI)

Que Mèxic pago el mur… i el resort de Gaza (Extremadreta VI) (Viles i gents) 20 Desembre 20+01:00 2025

(Publicat a La Comarca, 5/12/2025)

Natxo Sorolla

I aquí tanco la revisió que Stanley mos fa a Fatxa sobre l’emergència de l’extremadreta els últims anys. A l’epíleg destaque la dinàmica de l’extremadreta per a normalitzar allò que fins aquell moment havia sigut impensable. I ho explique en sa iaia, jueva a l’alemanya nazi, que visitave un camp de concentració com a treballadora social: trobave un gran contrast entre les aberracions del camp de concentració i la normalització que n’havien fet fins i tot los jueus de Berlín. I això quadre en lo que Trump, o Milei, han fet bandera: moure la finestra d’Overton. Segons esta perspectiva, les propostes polítiques tenen diferents graus d’acceptació per part de l’opinió pública, des d’allò impensable o radical fins allò que és acceptable, raonable, popular o normal. Tradicionalment en política s’ha usat la tècnica del peu a la porta: los venedors al carrer comencen per una cosa fàcil, com demanar l’hora, perquè una vegada ham establert relació tindràs més difícil en confrontar una demanda més difícil. O en política, introduixco una qüestió menor raonable, per a després ampliar-la a un tema menys popular.

Trump s’ha especialitzat en la tècnica oposada, de la porta al nas: començar per una proposta clarament impensable, perquè la finestra s’obre fins normalitzar una altra que inicialment ere radical. I Stanley escriu lo llibre en un moment en què Trump iniciave el seu primer mandat i encara no havie desenvolupat algunes de les polítiques més extremes: la declaració d’emergència per construir el mur en Mèxic, la devolució de sol·licitants d’asil, la retirada d’acords internacionals com l’Organització Mundial de la Salut, lo negacionisme durant la COVID-19 o, sobretot, l’intent de revertir els resultats electorals que va culminar en l’assalt al Capitoli.

La idea d’aixecar un mur entre els Estats Units i Mèxic va passar de ser una extravagància a estar al centre del debat. I en la dinàmica habitual de controlar el debat, Trump va pujar l’aposta proposant que el mur lo pagarie Mèxic. Si finalment no s’ha fet lo mur és poc rellevant, perquè això ha aplanat lo camí a normalitzar polítiques migratòries dures que en aquell moment es consideraven radicals.

Fa uns mesos , la discussió internacional estave en milers de morts en una campanya de genocida d’Israel a Gaza. Trump va ampliar la finestra a allò impensable: fem net, i convertim Gaza en un resort turístic, la Riviera de l’orient mitjà. I poc importe què s’ha fet més tard, perquè la foto d’afavoridor de la pau entre Israel i Palestina se l’ha emportat ell. Capacitat d’obrir debats impensables, i quan tots hi estem parlant, ell ja en té un altre en cartera.

Sèrie d’articles sobre l’extremadreta

• L’extremadreta (I)
• Trump i Musk: l’(ultr)actualització (II)
• Fatxes: cadenes entre passat i futur (III)
• ¡Mueran los intelectuales! ¡Viva la muerte! (IV)
• Del privilegi a la victimització (V)
• Que Mèxic pago el mur… i el resort de Gaza (VI)

Del privilegi a la victimització (Extremadreta V) (Viles i gents) 20 Desembre 20+01:00 2025

(Publicat a La Comarca, 17/10/2025)

Natxo Sorolla

Ja fa uns quants Viles i gents que vinc revisant les idees que per a Stanley caracteritzen l’extremadreta històrica i contemporània. Una idea central és trencar el principi liberal de la igualtat: consideren que ni tots som iguals, ni tots ham de ser tractats com a iguals. A efectes pràctics, això ho trobem quan anem al doctor i algú s’exclame perquè les consultes mèdiques estan plenes i col·lapsades de moros. Implícitament considere que ser moro t’haurie d’excloure del sistema sanitari. Com dirien los seguidors de Llados, «hay fucking niveles, bro!». I implícitament, també s’evite el debat real sobre la inversió en serveis públics.

Com que a ulls del feixisme ja vivim a un món prou just, los discursos ultres estan replets de victimisme contra els moviments socials que intenten transformar-lo: des d’aquell que el dia de Santa Àgueda demane «quin és lo dia dels hòmens?» fins los moviments preocupats per «la discriminació contra la raça blanca», passant pels que se senten perseguits per «sentir-se espanyols». Són col·lectius que senten com perden privilegis històrics, però es consideren víctimes.

Ja vam veure al primer Viles de la sèrie que l’ordre públic ere una de les premisses definitòries de la dreta política. La singularitat de l’extremadreta és que associe la delinqüència en la immigració. I Abascal té bastants bons exemples:«España padece una invasión migratoria brutal que nos ha robado las fronteras y nos ha robado la paz. Exigimos deportaciones inmediatas» (lo subratllat és meu).

I de la delinqüència es deduix una altra pota històrica de l’extremadreta, que és l’ansietat sexual. Abascal després d’una violació en la que volie generalitzar la relació entre immigració i violadors, s’exclamave perquè “los españoles trabajadores tengan que estar pagando con sus propios impuestos y manteniendo a los violadores de sus hijas”. Fixeu-tos en tots los matisos. És un marc mental a on la dona no es definix com a ciutadana, si no com a filla o com a parella. La dona quede definida per la seua relació en l’home, no com a persona de ple dret.I el patriarca mostre el seu patiment perquè ja no pot protegir la pròpia família. Una dinàmica que Hitler i els nazis ja van promoure en la vergonya negra al riu Rin. A partir de la I Guerra Mundial, França ocupe Renània en les seues tropes colonials africanes. Los nazis denuncien suposades violacions massives de dones alemanyes blanques per soldats negres de l’exèrcit ocupant, i que «l’artèria principal del poble alemany corre flaquejada per hordes de negres africans». I, atenció al gir de guió, los nazis apliquen lo primer principi de propaganda, simplificant-ho a l’enemic únic: tot això ocorre perquè «els jueus han portat el negre al Rin».

Sèrie d’articles sobre l’extremadreta

• L’extremadreta (I)
• Trump i Musk: l’(ultr)actualització (II)
• Fatxes: cadenes entre passat i futur (III)
• ¡Mueran los intelectuales! ¡Viva la muerte! (IV)
• Del privilegi a la victimització (V)
• Que Mèxic pago el mur… i el resort de Gaza (VI)

¡Mueran los intelectuales! ¡Viva la muerte! (Extremadreta IV) (Viles i Gents) 29 Agost 29+01:00 2025

(Publicat a La Comarca, 28/8/2025)

Natxo Sorolla

Anem a pel quart Viles en la sèrie de reflexions sobre l’extremadreta. Ja ham parlat de la complexitat de definir dretes i esquerres, però també de l’auge actual de l’extremadreta, i de tres paral·lelismes històrics: un passat mític que mou les accions actuals, marcar confusió sobre la «realitat», o l’ús de la «propaganda». L’autor que seguíem, Stanley, identifique alguns pilars més. Avui en veurem tres.

L’enemic de la propaganda o de la desinformació és l’intel·lectualitat. Hitler diu a Mein Kampf que cal adaptar el nivell de complexitat del missatge al grau de comprensió del menys intel·lectual entre el públic a qui es dirigix. Perquè lo raonament no atrau; l’emoció, sí. I natres tenim un exemple molt nostre. Aquell «¡Mueran los intelectuales! ¡Viva la muerte!» que aparentment exclamave el fundador de la Legión l’any 1936 a la Universitat de Salamanca és prou il·lustrador de l’antiintel·lectualisme feixista. Contemporàniament, Trump té una guerra oberta contra les universitats americanes, perquè les considere massa progressistes (en diu WOKE). Per supost, la propaganda trumpista, en un malabarisme propagandístic, ho disfrasse en una «garantia de la llibertat d’expressió». A un espai, l’acadèmic, a on la garantia de discussió lliure és més alta que en qualsevol altre àmbit social. Però a les nostres terres ja tenim cert paral·lelisme antiintel·lectual: los moviments ultra d’aquí sembren dubtes respecte el coneixement científic sobre el canvi climàtic o les agències meteorològiques.

Un altre punt clau per a Stanley és la ciutat. Per a Hitler, Viena ere un cau de cosmopolitisme, barreja de gents i races, i paràsits dels subsidis. I al seu torn, l’espai rural ere l’essència purificadora de l’home autosuficient. Un ruralisme que aquí, als ultres, no els ha funcionat tan bé com en altres llocs: tot i que VOX ha intentat capitalitzar el més que raonable descontent agrícola, posant damunt d’un tractor als seus líders de fachaleco verd, la falta de base territorial als pobles li ha fet molt difícil penetrar en espais ja ocupats per una dreta tradicionalment conservadora ben arraïlada.

I Stanley també destaque la centralitat del treball per als ultres. A l’entrada d’Auschwitz encara s’hi pot llegir «El treball et farà lliure». Una gran ironia nazi per a donar la benvinguda a un camp de concentració. Com la nostra fina ironia. Immigrants que ocupen sistemàticament aquells treballs més exigents físicament, que els fills dels pobles no volem ocupar: arreplegar fruita, portar granges de gorrinos, (a)rossegar fusta. I simultàniament, los immigrants són diana continuada d’atacs per parasitar el sistema. Fina ironia.

• L’extremadreta (I)
• Trump i Musk: l’(ultr)actualització (II)
• Fatxes: cadenes entre passat i futur (III)
• ¡Mueran los intelectuales! ¡Viva la muerte! (IV)

El “ejército” de nuestro “dialecto” – Tribuna – Natxo Sorolla 25 Agost 25+01:00 2025

Natxo Sorolla
Publicat a Tribuna de La Comarca, 22/8/2025

[Versió ampliada]

Pero más allá de la evidencia de los datos, y volviendo a los dialectos y el poder: Weinreich ayudó a estandarizar el jiddish, y creía que esta lengua tenía plena legitimidad, más allá de la falta de ejército. Pero es que tampoco se cumple su aforismo en dirección opuesta, dado que Estados con ejército propio no luchan para que sus variedades del árabe sean lenguas diferenciadas, a pesar de no ser intercomprensibles. Evidentemente, Weinreich no proponía un criterio científico. Lo que explicitaba era un aforismo. Como pionero de la sociolingüística, quería destacar la importancia del poder en la distinción entre lenguas y dialectos, a diferencia de la lingüística estructuralista con la que confrontaba. Y es que la lingüística, en la actualidad, cuenta con criterios establecidos para distinguir lenguas de dialectos, como la tipología gramatical, la mutua inteligibilidad, y evidentemente, los avatares históricos, políticos y sociales que explican por qué el mismo criterio no se ha interpretado de la misma manera a lo largo del mundo y de la historia. Por lo tanto, debe entenderse el contexto crítico del aforismo para no abrazar el relativismo postmoderno.

En nuestra realidad histórica, Guillermo Tomás (2020) sostiene que la construcción histórica de las lenguas va asociada a la emergencia de los Estados medievales. En consonancia con el aforismo de Weinreich, considera acertadamente que la necesidad de una escritura asociada al poder favoreció la distinción entre castellano, aragonés o catalán. Ahora bien, dentro de Aragón coexistían localidades adscritas a la scripta aragonesa y otras a la scripta catalana. ¿Entonces, por qué no se considera que se habla aragonés en esta parte de Aragón? Porque la diferencia objetiva era tan marcada que ni siquiera el poder político podía ignorarla. Y eso no está reñido con el hecho de que, pese a la indefinición de la frontera política en esa época, tampoco se aludiese a la cuestión lingüística para debatir sobre la identidad de estas localidades.

Con todo, el aforismo continúa siendo útil para entender hasta qué punto el poder puede moldear la realidad y su interpretación. Desde el ámbito académico, es necesario superar el nacionalismo banal. En primer lugar, para entender por qué el relativismo lingüístico se ensaña con toda clase de lenguas minorizadas, pero no pone en duda la homogeneidad y dignidad del castellano. Y en segundo lugar, para no obviar dónde reside el “ejército” real que moldea nuestro “dialecto”. Contemporáneamente, “poder” significa decidir qué televisiones no pueden emitir en el Matarranya o qué lenguas deben aprender los alumnos del Matarranya. Y los despachos de este poder están en Zaragoza. Posiblemente, por ello se ha roto con la tradición histórica y se ha llegado a legislar sobre la “lengua aragonesa propia del área oriental” sin darle su nombre histórico. Por el “ejército” de nuestro “dialecto”.

Pero al final, resulta preocupante que se importen dinámicas de conflicto como el valenciano. Se suele atribuir al secesionismo la afirmación de que «el valenciano es tan nuestro que incluso podemos dejar de hablarlo». O dicho de otra manera, tanto esfuerzo dedican algunos a diferenciar el chapurriáu del catalán que acaban olvidando lo esencial: preocuparse por su uso.

Natxo Sorolla – Profesor del Departamento de Sociología y Psicología, Universidad de Zaragoza