Nocturn
 |
Aquest article tracta sobre la peça musical. Vegeu-ne altres significats a «Nit». |
El nocturn és una composició musical, sobretot pianística, que vol evocar l’ambient de la nit: calma, intimitat, somni, melangia o misteri. Normalment és una peça breu, de caràcter líric i expressiu, més pensada per crear una atmosfera que no pas per seguir una forma rígida.
Com a gènere romàntic per a piano, el nocturn s’associa sobretot a John Field, compositor irlandès que en va fixar el model a començaments del segle xix, i a Frédéric Chopin, que el va portar al seu punt més alt d’expressivitat. Musicalment, sol tenir una melodia cantabile —com si el piano “cantés”— sobre un acompanyament suau, sovint amb acords trencats o arpegiats. Aquesta textura ve del model de Field, que després Chopin va fer més ric harmònicament i més dramàtic.
En l’àmbit germànic, la idea del nocturn —el Nachtstück— interessà autors molt diversos, de Robert Schumann a Paul Hindemith, que encara el 1922 en recollia l’esperit a la seva Suite per a piano. A cavall dels segles XIX i XX, Claude Debussy donà al gènere una nova dimensió en portar-lo al terreny orquestral amb les seves tres peces titulades precisament Nocturnes. Ja entrat el segle XX, Béla Bartók elaborà una manera pròpia d’evocar la nit, sovint inquietant i ombrívola, com es pot sentir en el quart moviment d’A l'aire lliure o en el tercer del Quartet de corda núm. 4.
Ben diferent era el notturno italià de la fi del segle XVIII: no responia al model íntim i líric que el nocturn adoptaria al segle xix, sinó que consistia en sèries de peces lleugeres destinades a petits conjunts instrumentals. El seu punt de contacte amb les serenates de Haydn i Mozart era sobretot funcional: en origen, aquestes músiques s’interpretaven de nit i sovint en espais oberts.[1]
Referències
[modifica]
