Operació Vesuvi
| Teatre de la Mediterrània Alliberament de França Segona Guerra Mundial | |||
|---|---|---|---|
 Soldats americans disparant un bazuca | |||
| Tipus | conflicte armat  | ||
| Data | 8 de setembre de 1943 – 4 d'octubre de 1943 | ||
| Lloc | Còrsega | ||
| Resultat | Victòria aliada | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
_crowned.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
L'alliberament de la Còrsega ocupada (nom en clau Operació Vesuvi) va ser una operació militar duta a terme des del 9 de setembre al 4 d'octubre de 1943 a través de les accions combinades dels patriotes corsos, part de les forces d'ocupació italianes i l'Exèrcit d'Alliberament francès contra les forces armades alemanyes durant la Segona Guerra Mundial.
El suport dels aliats (nom en clau: Operació Vesuvi) es va deure a la iniciativa del general Henri Giraud, aleshores copresident del Comitè francès d'alliberament nacional (Comité français de libération nationale – CFLN),[2] en contra del consell del general de Gaulle, també copresident del CFLN, que trobava l'operació arriscada i volia esperar un acord i una ajuda substancial dels aliats.[3]
El 8 de setembre de 1943, la notícia de l'armistici italià va desencadenar l'aixecament dels patriotes a Còrsega, instigat pel Front Nacional de Lluita.
El 9 de setembre de 1943, la Resistència corsa va declarar la seva lleialtat a les Forces Franceses Lliures de De Gaulle. El 9 de setembre, italians i alemanys van lluitar a Bastia.[4]
Això va ser un acte de desobediència envers l'estat major, però els combatents de la resistència no podien quedar-se sense suport. A Alger, el general Giraud va organitzar l'Operació Vesuvi. El submarí Casabianca que havia dut a terme amb èxit diverses missions clandestines transportant armes i agents d'intel·ligència a l'illa,[5] va transportar 109 homes de la 3a Companyia del 1r Batalló de Xoc sota el comandament del comandant Fernand Gambiez. Van desembarcar el 13 de setembre de 1943, a la 1:15 de la matinada, 24 hores abans que els destructors francesos Fantasque i Terrible.
Les operacions van ser dutes a terme per part de l'Exèrcit d'Alliberament Francès,[6] amb la participació de combatents de la Resistència Corsa organitzats pel Front Nacional de Lluita[7] i la complicitat de part de les forces armades d'ocupació italianes.[8][9]
Còrsega es va convertir llavors en una base aèria dels aliats , facilitant l'alliberament d'Itàlia que havia començat uns mesos abans i que s'havia d'intensificar.[10] Aquesta operació , que va ser el primer acte de l'alliberament de França, va posar fi a gairebé un any d'ocupació de l'illa per part de les forces de l'Eix.
Context històric
[modifica]La zona lliure va ser envaïda l'11 de novembre de 1942 (Operació Anton) pels alemanys i els italians després del desembarcament aliat al nord d'Àfrica el dia 8. Els italians van ocupar llavors, amb l'excepció dels departaments del Roina i les Boques del Roine, l'est del Roine així com Còrsega, violant l'acord fet amb el mariscal Pétain durant l'armistici del 24 de juny de 1940.
Els inicis d'aquest alliberament es remunten al desembre de 1942. En aquell moment, els aliats estaven fermament establerts al nord d'Àfrica. Per tant, el general Giraud va optar per enviar una primera missió a Còrsega, dirigida pel comandant De Saule. Aquesta missió de reconeixement va acabar l'abril de 1943. En aquell moment, el comandant Paulin Colonna d'Istria va desembarcar a l'illa per unificar la Resistència i preparar els desembarcaments aliats. Des de l'1 d'abril de 1943 els corsos van prendre, doncs, el seu destí a les seves pròpies mans. I el 13 de maig de 1943, tot el nord d'Àfrica francès va ser alliberat després de la victòria dels aliats americans, britànics i francesos a Tunísia.
Gairebé 85.000 soldats de les forces armades italianes ocupaven l'illa.[11] L'exèrcit de Vichy, tot i que força hostil als italians, no tenia cap possibilitat de disputar aquesta ocupació sense trencar l'armistici.[12]
Els combatents de la resistència corsa, organitzats per cantons pel Front d'Alliberament Nacional de Còrsega en enllaç amb Alger, es van preparar per a l'alliberament rebent armes llançades en paracaigudes pels aliats o desembarcades per submarins.
Els combatents de la resistència corsa van ser durament reprimits per l'OVRA, la policia política feixista italiana, i pels Camises Negres.
Trenta-un patriotes van ser morts en sòl cors, entre ells nou que havien vingut d'Alger en missió. D'altres van ser arrestats i deportats a Itàlia. Tres patriotes van ser executats e l30 d'agost a Bastia pel tribunal de guerra feixista.[13]
Després del desembarcament aliat a Itàlia, Itàlia va signar un armistici el 3 de setembre de 1943, Benito Mussolini havia estat arrestat el 25 de juliol i el rei Víctor Manuel III havia reprès el poder. Itàlia es va unir llavors al bàndol aliat. El general Magli, comandant les 80.000 tropes d'ocupació italianes a Còrsega, va ordenar a les seves tropes que consideressin els alemanys com a enemics.
Els alemanys ocupaven principalment el sud de l'illa i intentaven desarmar les unitats italianes. Còrsega tenia una importància estratègica, ja que servia com a base aèria i naval per a les operacions de l'Eix a la Mediterrània, en particular per evacuar les seves tropes del sud d'Europa. Sardenya va ser evacuada pels alemanys l'estiu de 1943 a causa dels implacables bombardejos aliats de l'illa. A partir de llavors, els francesos lliures van poder concentrar els seus esforços en l'alliberament de Còrsega. El vespre del 8 de setembre de 1943, les emissores de ràdio aliades van anunciar un armistici entre Itàlia i els angloamericans. S'havia mantingut en secret des de la seva signatura a Cassabile, Sicília, cinc dies abans, ja que Itàlia temia, amb raó, que aquest anunci accelerés el flux de tropes alemanyes que havien estat entrant al seu territori des de l'agost.
A Còrsega, ocupada pels italians des de l'11 de novembre de 1942, es va emetre una ordre d'insurrecció a la població. Va ser signada pel comitè departamental del Front Nacional, un moviment de resistència iniciat pels comunistes el 1941. Aquesta decisió no va ser impulsiva. El comitè departamental cors del Front Nacional, que havia aconseguit unificar la resistència regional durant el 1943, sabia que podia reunir aproximadament 12.000 homes armats disposats a lluitar sense esperar un desembarcament aliat. La lluita es dirigiria contra els alemanys, ja que Itàlia havia capitulat.
El 9 de setembre, el Front Nacional va llançar una crida a la insurrecció armada; aquesta crida va ser seguida a Ajaccio i Bastia, i del 9 al 13 de setembre de 1943, els patriotes insurgents van dur a terme accions de guerrilla contra dipòsits alemanys d'armes, combustible i municions (a Champlan, a Quenza).[14]
Desenvolupament de les operacions
[modifica]
Després de l'anunci de l'armistici el 8 de setembre, el general Magli va rebre el comandant de la França Lliure Colonna d'Istria per acordar plans operatius conjunts.[15] El Comitè d'Alliberament va ocupar la prefectura d'Ajaccio i va obligar el prefecte de Vichy a signar l'acord de lleialtat de Còrsega al Comitè Francès d'Alliberament Nacional, el CFLN.
A Bàstia, els italians van obrir foc contra avions i vaixells alemanys. El 9 de setembre de 1943, va tenir lloc la batalla naval de Pietracorbara, al port de Bastia , la torpedinera Aliseo, sota el comandament del capità Carlo Fecia di Cossato , amb la corbeta Cormorano, aconseguí en una acció heroica enfonsar set vaixells alemanys, danyant-ne tres més.[16][17]
Durant la revolta del 9 de setembre, amb el comitè de districte del Front Nacional, Simon Vinciguerra va prendre el control de la sotsprefectura de Bastia, abans que els alemanys ocupessin la ciutat en lloc dels italians.
El poble de Levie Alta Rocca s'aixeca contra els soldats de la divisió SS Reichsführer. Des del 9 de setembre de 1943 els combatents de la resistència corsa i els soldats italians[15] van atacar les tropes alemanyes que havien començat el seu avanç cap al sud. Durant més de deu dies, els alemanys van lliurar una batalla implacable. Malgrat els contraatacs, l'execució de dos combatents de la resistència i un ultimàtum alemany que amenaçava d'arrasar el poble, els illencs van mantenir la seva posició a costa de deu morts i més de deu ferits abans de l'arribada de les Forces Franceses Lliures. Gràcies a una planificació hàbil, la serenitat dels seus líders i el coratge de tots, els alemanys es van retirar, deixant enrere més de 200 morts, aproximadament 400 ferits, 20 presoners, més de 30 vehicles blindats, armes, municions i subministraments.[18]<[a]
A partir del dia 11, el general Giraud, després d'haver nomenat el general Henry Martin comandant conjunt i aliat amb la missió d'alliberar Còrsega, va enviar independentment 109 homes del 1r Batalló de Xoc Paracaigudista sota el comandament de Gambiez a bord del Casabianca, comandat pel comandant Jean L'Herminier. El Casabianca va arribar a la 1:00 AM del dia 13 prop d'Ajaccio i va desembarcar els soldats al port durant la nit.
L'endemà, durant la nit del 13 al 14 de setembre, i continuant fins a finals de setembre, el transport massiu d'equipament i tropes entre Alger i Ajaccio, confiant en diversos milers de goumiers i fusellers marroquins, va ser dut a terme per la 10a Divisió de Creuers Lleugers, amb els destructors Le Fantasque i Le Terrible, comandats pel capità Perzo, amb el suport ocasional dels creuers Jeanne d'Arc i Montcalm i les torpedineres Alcyon i Tempête. El coronel Deleuze, delegat de l'estat major del 1r Cos d'Exèrcit, també va desembarcar durant la nit.[20] El general Giraud va informar el CFLN (Comitè Francès d' Alliberament Nacional), que el va acusar d'infiltrar-se a l'illa amb comunistes del moviment Front Nacional. El general Giraud pagà la pèrdua de la copresidència del CFLN per haver dut a terme aquesta operació per iniciativa pròpia, sense haver informat prèviament el CFLN , del qual formava part, tot i que aquest últim el va felicitar pel seu èxit i li va donar via lliure per acabar l'operació.
L'ofensiva de l'Exèrcit francès d'Alliberament va començar el dia 14, quan 6.600 soldats de la 4a Divisió de Muntanya marroquina van desembarcar a Ajaccio des d'Alger, amb el suport de la Royal Air Force i les Forces Aèries de l'Exèrcit dels Estats Units, per interceptar les unitats alemanyes en retirada. L'operació de desembarcament marítim, duta a terme sota el comandament de la 10a Divisió de Destructors , també va permetre a les tropes arribar a l'illa ja des del 14 de setembre, el nou prefecte de Còrsega nomenat pel CFLN, Charles Luizet[21]Entre els FFL, un mariner cors va descriure l'operació:[22]
| « | 13 de setembre de 1943 Operació Vesuvi i Norman (desembarcament a Còrsega). Hora H: 0:00. Raid a 35 nusos Alger-Ajaccio amb 250 homes del 1r Batalló de Xoc (comandant Gambiez) i 25 tones d'armament divers. Arthur Giovoni (cap del Front Nacional), el meu antic professor a l'institut de Bastia, embarca a bord. El "Fantasque" també embarca 250 homes, així com el Sr. Luizet (antic prefecte de Còrsega), el general Mollar, les dues filles del qual eren amigues nostres, governador de Còrsega, i el tinent coronel Deleuze. Una sortida inoblidable on la multitud va respondre amb aplaudiments al cor de les tropes de xoc mentre els vaixells feien marxa enrere. 23:30: arribada a Ajaccio amb les aclamacions de la multitud en una extraordinària exhibició d'armes de tota mena. | » |
| — Charles Luizet[21] Mariner cors, Testimoni | ||
El dia 17, el coronel Deleuze es va reunir amb el general italià Magli a Ajaccio i després a Corte per coordinar els moviments de les tropes aliades i italianes. El dia 21, Giraud va arribar a Còrsega. Sartène va ser alliberada definitivament el dia 22. Un batalló de xoc americà de 400 homes també es va unir a les forces franceses.[23]
El dia 18, el batalló de xoc es va dividir en dos per venir a ajudar els partisans a la regió de Levie i per enfrontar-se a les tropes enemigues prop de Porto-Vecchio.[20]
Els dies 20 i 21, diverses unitats van desembarcar, incloent-hi el 1r RTM i part del 2n GTM, per donar suport a les tropes ja arribades. El general Giraud va anar a Ajaccio per coordinar les futures operacions a Bastia.[20]
El dia 22, el general Louchet va establir el seu lloc de comandament a Corte. El batalló de xoc va continuar el seu avanç.[20]
El dia 23, les tropes de xoc i els combatents de la resistència corsa van arribar a Porto-Vecchio.[20] Les tropes italianes de la Divisió d'Infanteria "Friuli" van tenir un paper decisiu,[24] amb la participació de les tropes colonials marroquines, en la presa del pas de San Stefano el 30 de setembre després el coll de Teghime el 3 d'octubre.[25] El 23 de setembre, Giraud va tornar a Alger.
El dia 24, part del batalló de xoc va avançar a l'est de Saint-Florent mentre que elements del 2n GTM avançaven cap a Ponte-Leccia.[20]
El dia 29, el 2n GTM i un esquadró de tancs del 4t RSM van prendre posició a Casta. El general Martin es va unir a ells a Casta durant la nit.[20]
Durant la nit del 29 al 30 de setembre, van començar els assalts a Bastia. L'objectiu era evitar que les tropes alemanyes escapessin a Itàlia. Els combats van començar amb el 1r i el 6è Tabors , que van arribar al coll de Saint-Léonard i després van avançar cap a Patrimonio. Simultàniament, una companyia del batalló de xoc va buscar tropes enemigues al Cap de Còrsega. El 1r Regiment de Tiradors Marroquins va prendre el control del coll de San-Stefano. Es va organitzar una nova reunió amb el general Magli, aquesta vegada amb la presència del general Martin i el general Peake, que aleshores representaven el Comandament Suprem Aliat.[20]
L'1 d'octubre, els assalts van continuar. El 1r RTM va arribar al coll de San Antonio. El Tabor va arribar a l'oest del pic d'Orcacio abans de tornar a Serra-Di-Pigno. A Cap Corse, el batalló de xoc va fer retrocedir les tropes enemigues cap a Porticciolo i Pietracorbara i va pacificar la regió de Parimonio [ 20 ] . El dia 2, els alemanys van evacuar el coll de Teghime, així com Santa Severa. Al front sud, l'enemic va evacuar La Barchetta. El 1r Tabor va arribar al cim d'Orcaio i el 1r RTM va ocupar el coll de Sant Antoni. El general Louchet va traslladar el seu lloc de comandament a Saint-Florent.[20]
El dia 3 , el 1r RTM va prendre posició a Furiani i les avantguardes de reconeixement blindades del 4t RSM van arribar a Pino. Els Tabor van avançar cap a Cadro.[20]
El 4 d'octubre de 1943, el 73è Goum del 6è Tabor va entrar a Bastia a les 5:45 del matí, seguit del batalló de xoc i del 1r RTM , i després de l'esquadró de reconeixement del 4t RSM . La rereguarda enemiga havia abandonat una quantitat important d'equipament mentre fugia poc abans de l'arribada dels francesos. A partir de llavors, els combats van cessar a tota Còrsega.[20]
Conseqüències
[modifica]
El 5 d'octubre, Còrsega es va convertir en el primer departament de la França metropolitana a ser alliberat després d'un aixecament popular i gràcies als esforços combinats dels combatents de la resistència corsa, italians i elements de l'Exèrcit d'Àfrica, sense cap intervenció significativa dels angloamericans, que continuaven la seva ofensiva a Itàlia al mateix temps.[26] Les pèrdues alemanyes durant l'alliberament van ascendir a aproximadament 700 morts i ferits, i 350 capturats. Els italians van perdre entre 600 i 800 soldats i van tenir 2.000 ferits, inclosos molts membres de la Divisió Friül . Els francesos van patir 75 morts, 239 ferits i 12 desapareguts.
El 8 d'octubre de 1943 a Ajaccio, el general de Gaulle va exclamar: "Còrsega té la fortuna i l'honor de ser el primer tros de França alliberat".[27][1] L'illa es va convertir en una base de les Forces Aèries i de la Marina dels Estats Units per a la continuació de les operacions a Itàlia i després per al desembarcament a la Provença ( agost de 1944 ) i va rebre el sobrenom d'USS Corsica.
Giraud no havia informat el general de Gaulle de l'operació, ja que buscava una venjança política contra de Gaulle mitjançant una victòria militar: preparat des del principi de novembre de 1942, amb l'inici dels lliuraments d'armes a la Resistència local des del febrer de 1943, l'alliberament de Còrsega havia portat a contactes entre Giraud i Eisenhower. Giraud havia nomenat el 2 d'abril el capità Paulin Colonna d'Istria de la gendarmeria era el coordinador militar dels grups de resistència, en particular del Front Nacional d'Arthur Giovoni, liderat pels comunistes. També estava en contacte amb ells a la zona sud. De Gaulle només va ser informat després que els resistents i Giraud haguessin iniciat l'operació. Estava particularment irritat i, en una conversa tempestuosa, va retreure notablement a Giraud per haver deixat el "monopoli" als líders comunistes. Aquest error va permetre a de Gaulle transformar aquesta victòria militar en una derrota política per a Giraud. De Gaulle va començar a despullar Giraud del que li quedava d'autoritat dins del CFLN (Comitè Francès d'Alliberament Nacional). El 25 de setembre, una gran majoria del CFLN va reduir els poders de Giraud; aquest últim inicialment es va negar a acceptar aquesta decisió, però després es va inclinar al cap d'una setmana, conservant la contrasignatura només per a ordenances i decrets.
A Còrsega, el Partit Comunista va obtenir un prestigi considerable del seu paper a la Resistència. A finals de 1943, ja tenia una influència política significativa a l'illa, controlant la prefectura i 260 dels 320 municipis.[28] Els activistes locals fins i tot van prendre la iniciativa —única en la història del Partit Comunista Francès[29] — d'experimentar amb la creació de granges col·lectives (kolkhozs ). La direcció del partit, que aleshores tenia la seu a Moscou i estava més preocupada pel reconeixement oficial que per la revolució social, va ordenar ràpidament als funcionaris nacionals, "en nom de Thorez, que posessin fi a aquestes desviacions d'esquerres que afavoreixen els reaccionaris i els hitlerians".[30] El 1946, el partit tenia gairebé 10.000 membres, en comparació amb poc més de 400 set anys abans. De Gaulle va decidir llavors recuperar el control i va afavorir el retorn a la gràcia de les antigues glòries polítiques de l'illa, inclòs Paul Giacobbi, que seria elegit primer president del consell departamental de la postguerra.[28]
Reconeixement de l'esdeveniment
[modifica]L'alliberament de Còrsega és poc conegut pel gran públic, eclipsat en la memòria col·lectiva pels desembarcaments a la Provença i especialment pels desembarcaments a Normandia.[31] Per aquest motiu, el diputat cors (2007-2017) Sauveur Gandolfi-Scheit va liderar una campanya perquè aquest esdeveniment fos esmentat explícitament als llibres d'història.[32]
El 70è aniversari va ser commemorat pel president de la República, François Hollande l'octubre de 2013 en presència dels soldats marroquins que van fer possible aquesta alliberació,[31] a qui va condecorar amb la Legió d'Honor.[33] Ernest Bonacoscia va ser l'únic antic combatent de la resistència corsa present, i cap soldat italià va ser convidat a aquesta commemoració.
Cost humà
[modifica]En total, el nombre estimat de víctimes d'aquestes batalles és el següent:[34]
- alemanys: aproximadament 1.600 homes, inclosos 1.000 morts i 400 presoners
- italians: 245 morts i 557 ferits
- francesos: La Resistència va registrar 160 morts i aproximadament 300 ferits; les tropes regulars van registrar 75 morts, 12 desapareguts i 239 ferits.
Homenatges
[modifica]_-_2021-09-12_-_6.jpg)
Inscripcions de batalla
[modifica]La inscripció de batalla "Corsa 1943" s'atribueix a les banderes de:
- Goumiers marroquins
- Batalló de Xoc
Monuments i plaques commemoratives per l'alliberament de Còrsega
[modifica]Un monument situat al coll de Teghime ret homenatge als goumiers marroquins:
- Plens del record d'una llum única, els seus ulls estan tancats a les Boires Occidentals. Senyor, permet que els guerrers endurits de Barbaria que van alliberar les nostres llars i van portar als nostres fills el consol dels seus somriures es recolzin sobre les nostres espatlles i sàpiguen, oh, fes-los saber, Senyor, quant els estimàvem.
La comuna de Barbaggio, on va tenir lloc la batalla del coll de Teghime entre la 2a GTM del coronel Boyer de Latour du Moulin i les forces alemanyes que defensaven el pas, el va honorar donant el seu nom a la plaça del poble.
Agraïments del general Louchet al general de Lorenzis
[modifica]| « | Al general de Lorenzis, comandant de la Divisió d'Infanteria del Friül. General, em va commoure profundament la sincera felicitació que vau expressar a les meves tropes i a mi mateix després de les operacions que van conduir a la recuperació de Bastia i a l'alliberament complet de Còrsega. Vaig agrair especialment el suport eficaç i inquebrantable que van proporcionar les tropes de la vostra Divisió, no només en l'organització de les comunicacions i el transport, sinó també en la seva participació directa en els combats. Les unitats que el Comandament italià havia posat directament sota el meu comandament, un gest al qual vaig estar particularment agraït, es van distingir pel seu coratge i ardor. Van lliurar una dura batalla, com ho demostren les pèrdues patides. L'artilleria divisional i de cos sota el comandament del coronel Brunelli, que ha estat un col·laborador inestimable, va demostrar tot el seu valor militar i tècnic." La meva infanteria va elogiar unànimement l'acció precisa i consistent de les bateries italianes, que van proporcionar el suport més proper possible als nostres atacs malgrat la reacció de l'enemic. Per tant, em complau expressar la meva sincera gratitud per la vostra completa i generosa assistència, i us demano que també transmeteu el meu agraïment i les meves felicitacions a les vostres tropes. Si us plau, accepteu, general, la seguretat de la meva més alta consideració. | » |
| — General Louchet – Comandant de la infanteria de la 4a DMM del general De Lorenzis, comandant de la Divisió Friül | ||
Notes
[modifica]- ↑ Aquest acte li va valer al poble de Levie Alta Rocca l'honor de ser guardonat amb la Creu de Guerra amb palma i una citació a l'ordre de l'exèrcit[19]
Referències
[modifica]- 1 2 Histoire de la Corse - D’une guerre à l’autre (1914-1945)[Enllaç no actiu], L’Internet des services de l’Etat en Corse, consulté le 26 mars 2012.
- ↑ El 31 de juliol, el Comitè francès d'alliberament nacional nomenà el general Henri Giraud comandant en cap de totes les forces combatents franceses, és a dir, no tan sols l'exèrcit africà sinó que també els 23.000 combatents de les forces franceses lliures (FFL).
- ↑ Général Henri Giraud, Alger 1942-1944.
- ↑ Vendémiaire. La Corse à l'épreuve de la guerre (1939-1943), 2012, p. 286. ISBN 978-2-36358-039-9.
- ↑ «Septembre 1943. La libération de la Corse | Chemins de mémoire». [Consulta: 17 agost 2025].
- ↑ En particular l'Exèrcit d'Àfrica, reunit à partir de l'1 d'agost de 1943 a les FFL de De Gaulle per tal de formar l'Exèrcit francès d'Alliberament.
- ↑ «Libération de la Corse : une insurrection menée par les Corses et pour les Corses (1/3) | Ministère des Armées», 25-09-2023. [Consulta: 17 agost 2025].
- ↑ Paul Gaujac, L'Armée de la victoire, Lavauzelle, 1984, p.138-163}}.
- ↑ Giovanni Magli, Le truppe italiane in Corsica, p.50, Lecce, Tipografia Scuola AUC, 1950.
- ↑ El 21 de novembre de 1943, el general Giraud llançà el Cos expedicionari francès a Itàlia, sota el comandament del general Alphonse Juin, i va idear el pla d'ofensiva al llarg de les carenes que va permetre als francesos ser els primers a trencar la Línia Gustav i obrir el camí cap a Roma.
- ↑ (italià) Rainero, R.H. Mussolini e Pétain. Storia dei rapporti tra l’Italia e la Francia di Vichy (10 giugno 1940-8 settembre 1943), page 29.
- ↑
PDF«La Corse sous l’Occupation (novembre 1942 – octobre 1943)». [Consulta: 26 març 2012]. Arxivat 2014-01-04 a Wayback Machine.. - ↑ Fernand Gambiez, Libération de la Corse, Hachette Littérature, p.128}}.
- ↑ Piazzola. Tous Bandits d'Honneur, 2044. ISBN 9782915410990.
- 1 2 (italià) 8 SETTEMBRE 1943 - CORSICA VII CdAGen. Giovanni Magli, consulté le 22 octobre 2012.
- ↑ (alemany) Seekrieg 1943, September, consulté le 22 octobre 2012.
- ↑ (italià) Carlo Fecia di Cossato, sur regiamarinaitaliana.it. Consulté le 22 octobre 2012.
- ↑ Les Grands Combattants Volontaires, consulté le 24 avril 2012.
- ↑ anacr2a Héléne Chaubin. «La bataille de Lévie», https://resistance-corse.asso.fr/2019/11/29.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 Ministère d'état chargé de la défense nationale. Guerre 1939-1945. Les grandes unités françaises : historiques succincts (en francès), 1970, p. 1002.
- 1 2 «extrait de la Cronica storica di a Corsica d'Orsu Ghjuvan Caporossi». [Consulta: 26 març 2012]..
- ↑ Gaby Grimaud-Paoli, Association des Forces Françaises Libres.
- ↑ «Les combats de la Libération». [Consulta: 26 març 2012]. Arxivat 2013-05-08 a Wayback Machine..
- ↑ (italià) LA DIVISIONE «FRIULI» ATTACCA I TEDESCHI IN CORSICA (9 settembre - 4 ottobre 1943) Arxivat 2019-09-15 a Wayback Machine., consulté le 22 octobre 2012.
- ↑ Domique Lormier, C'est nous les Africains, Calmann-Lévy, 2006, p.171}}.
- ↑ « Octobre 1943 : la Corse, premier département libéré », L'Express, 28 juin 2004.
- ↑ «Octobre 1943, la libération oubliée de la Corse», 01-06-2004..
- 1 2 «Parti communiste corse : un siècle de lutte», 23-12-2020. Arxivat 2020-12-21 a Wayback Machine..
- ↑ Jean Vigreux. «L’histoire du communisme en zone rurale», 03-07-2020. [Consulta: 22 maig 2025]..
- ↑ Armand Colin. Le Parti rouge, 2020, p. 99-100..
- 1 2 Sylvie Johnsson. «Libération de la Corse : Hollande met les goumiers à l'honneur», 3 octobre 2013 (mis à jour le 2 mai 2014). [Consulta: 23 août 2019]..
- ↑ « Le voile sur la libération de la Corse en 1943 bientôt levé dans les manuels d'Histoire », Le Point.
- ↑ Agence France-Presse. «Visite de François Hollande en Corse, l'hommage aux goumiers», 06-10-2013. [Consulta: 23 août 2019]..
- ↑ LA LIBÉRATION DE LA CORSE 9 septembre-4 octobre 1943, Site Chemins de mémoire, Ministère de la Défense.
Vegeu també
[modifica]Bibliografia
[modifica]- Fernand Gambiez, Libération de la Corse, 1973, Hachette Littérature, 318 p.
- Mathieu Geagea, « Septembre-Plantilla:Date-, l’opération « Vésuve » libère la Corse », dans Batailles No. 60, Éditions Histoire & Collections, 2013.
- Paul Silvani, Corse des années ardentes (1939-1976), Éditions Albatros, 1976.
- (italià) C. Paletti, « Un'operazione riuscita: Corsica settembre 1943 » dans Memorie storiche militari. Ufficio Storico Stato maggiore Esercito, Roma, 1999.
- Karine Varley, « Between Vichy France and Fascist Italy: Redefining Identity and the Enemy in Corsica During the Second World War », Journal of Contemporary History (2012) 47:3, 505-527.
- Maurice Choury, Tous bandits d'honneur, Éditions sociales, 1956 - Alain Piazzola, 2011 (édition enrichie).
- Hélène Chaubin, La Corse à l'épreuve de la guerre 1939-1943, Vendémiaire, 2012, 283 p. ISBN 978-2-36358-039-9
- Marie Ferranti, Corse 1943 : Les combattants de la liberté, Albiana, 2013.
- Sylvain Gregori, La Libération de la Corse, septembre-octobre 1943, ECPAD, 2023, 134 p.
- Henri-Christian Giraud, Opération « Vésuve » : L'Histoire très secrète de la libération de la Corse, Éditions du Cerf, 2023, 313 p.
Enllaços externs
[modifica]- Rapport officiel du colonel Jean de Butler sur les operations de la liberation de la corse en 1943 par le 1er regiment de tirailleurs marocains Arxivat 2013-08-22 a Wayback Machine..
- Documents et archives relatifs à la résistance et l'insurrection en Corse (journaux, lettres, liste des patriotes…).
- Documents et archives de l'association ANACR Haute-Corse (les bulletins semestriels "A Mémoria", les vidéos "Récits d'anciens Résistants Corses", les C.R. des différentes manifestations organisées par l'association ANACR de Haute Corse…).
