Vés al contingut

Reichsbank

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióReichsbank
Dades
Tipusbanc central Modifica el valor a Wikidata
Indústriaserveis financers, excepte assegurances i fons de pensions Modifica el valor a Wikidata
Història
ReemplaçaBanc Reial de Prússia Modifica el valor a Wikidata
Creació1r gener 1876
Data de dissolució o abolició1945 Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
Filial
Breslauer Kassen-Verein und Effektengirobank (en) Tradueix
Konversionskasse für deutsche Auslandsschulden (en) Tradueix
Leipziger Kassen-Verein (en) Tradueix
Münchener Kassen-Verein (en) Tradueix
Kölner Kassen-Verein (en) Tradueix
Golddiskontbank (en) Tradueix
Dresdner Kassen-Verein (en) Tradueix
Wiener Giro- und Cassen-Verein Modifica el valor a Wikidata
Format per

El Reichsbank (de; lit. ‘Banc del Reich’) va ser el banc central de l'Imperi Alemany des del 1876 fins al final de l'Alemanya nazi el 1945.[1]

Història

[modifica]

Antecedents

[modifica]

Les institucions monetàries a Alemanya no s'havien adequat al seu desenvolupament econòmic durant diverses dècades abans de la unificació. Al Regne de Prússia, el Banc de Prússia s'havia establert el 1847 i, arran de la revolució de 1848, s'havia concedit el privilegi d'emissió de bitllets a cinc bancs addicionals (el de, la Kölnische Privatbank, la Magdeburger Privatbank, la Ritterschaftliche Privatbank in Pommern a Stettin i la Städtische Bank in Breslau), però encara era insuficient per mantenir unes condicions monetàries adequades.[2]:156 Cap al 1851, 9 bancs de tot Alemanya (sense incloure Àustria) estaven autoritzats a emetre bitllets de banc, coneguts com a Notenbanken.[3]:16 A més, la majoria dels estats alemanys —amb les úniques excepcions del Lippe i les ciutats hanseàtiques de Bremen, Hamburg i Lübeck— emetien paper moneda governamental sense la intermediació d'un banc emissor.[4]:197

Es van celebrar diverses convencions panalemanyes amb l'objectiu de simplificar i racionalitzar el sistema monetari alemany, com ara a Viena el 24 de gener de 1857, però sense èxit.[4]:196 En lloc d'això, el nombre de Notenbanken va continuar creixent, arribant a 31 (en els territoris que es convertirien en el Reich Alemany) el 1870.[5]:141 Normalment eren entitats del sector privat, tot i que sovint estaven sota una supervisió governamental directa, excepte el Banc de Bremen i el Frankfurter Bank, que eren relativament independents.[4]:192 Dotze d'aquests es trobaven a Prússia, quatre al Regne de Saxònia, un al Regne de Baviera i els altres 14 en diversos ducats, principats i ciutats lliures.

El 27 de març de 1870 es va aprovar una llei que prohibia la creació de més Notenbanken a la Confederació de l'Alemanya del Nord. Després de la proclamació de l'Imperi Alemany, aquesta llei es va estendre a tots els territoris alemanys, entrant en vigor l'1 de gener de 1872. Aquestes iniciatives prussianes van precipitar l'actuació del Gran Ducat de Baden i del Regne de Württemberg per crear els seus propis bancs emissors de bitllets, respectivament el Badische Bank a Mannheim (fundat el 1870) i el Württembergische Notenbank a Stuttgart (fundat el 1871), elevant el nombre total de Notenbanken a 33.[6]:14 El pànic de 1873 va estimular encara més els debats sobre la creació d'un sistema monetari integrat,[7]:34 fet que va enfrontar els defensors de la centralització liderats per Ludwig Bamberger amb els bancs d'emissió locals existents i els defensors dels drets dels estats, liderats per Ludolf Camphausen. El compromís polític va ser permetre a aquests últims mantenir l'activitat d'emissió, però sota unes restriccions tals que ràpidament van caure en la irrellevància monetària.[8]:127

Imperi Alemany

[modifica]

El Reichsbank es va establir mitjançant una legislació del Reichstag del 14 de març de 1875, i va assumir les seves noves funcions l'1 d egener de 1876 quan va succeir el Banc de Prússia. Mentrestant, entre 1873 i 1875, el Banc de Prússia va assumir tots els actius i passius del Hamburger Bank, que era un pilar monetari important al nord d'Alemanya.[9][4]:199

Un bitllet de 100 Goldmark emès pel Reichsbank alemany el 1908[10]

Tècnicament, el Reichsbank era una empresa del sector privat amb accionistes individuals, tot i que no tenia forma de societat per accions, i va operar des del principi sota el estricte control del govern del Reich.[6] El banc estava dirigit per un consell d'administració (alemany: Direktorium) que retia comptes davant d'un consell de supervisió (alemany: Curatorium). El Curatorium estava presidit pel canceller imperial i incloïa quatre membres addicionals, un nomenat per l'emperador i els altres tres pel Bundesrat; s'havia de reunir cada tres mesos.[4]:202 El Direktorium estava liderat pel president (alemany: Reichsbankpräsident) i tots els seus membres eren nomenats de per vida per l'emperador, a proposta del Bundesrat. La llei especificava que el Direktorium havia d'obeir les ordres del canceller en tot moment.[6]:42 Els accionistes estaven representats en un comitè central (alemany: Zentralausschuss) de 15 membres, que es reunia almenys un cop al mes sota la presidència del president del Reichsbank i podia fiscalitzar la gestió però no canviar-la ni influir en les decisions polítiques. Tres diputats del Zentralausschuss tenien permís per assistir a totes les reunions del Direktorium i examinar els llibres del Reichsbank.[6]:25-28 Els accionistes inicials incloïan els antics accionistes del Banc de Prússia (excepte uns quants que van optar per vendre les seves accions) i nous subscriptors.[6]:35 El banc estava exempt de tots els impostos sobre la renda i sobre el comerç,[6]:30 però també havia d'actuar com a agent fiscal del Reich sense cap compensació.[6]:293

El Reichsbank operava a tot el territori del Reich a través d'una xarxa de sucursals, que sumaven 206 en el moment de la seva creació el 1876 i s'havien ampliat a 330 l'any 1900.[6]:56 Es feia una distinció formal entre les sucursals principals (alemany: Reichsbankhauptstellen), el cap de les quals era nomenat directament per l'emperador,[6]:62 i les altres sucursals (alemany: Reichsbankstellen), però aquesta diferència d'estatus no tenia gaire rellevància a la pràctica.[6]:47 Els empleats del banc tenien la condició de funcionaris del Reich,[6]:61 tot i que eren pagats pel Reichsbank.[6]:65 El Reichsbank també va patrocinar la creació de cambres de compensació, que es van establir a les dècades del 1880 i 1890 a Berlín, Frankfurt, Stuttgart, Colònia, Leipzig, Dresden, Hamburg, Breslau, Bremen i Elberfeld.[6]:117

15 de les 32 Notenbanken (diferents del Banc de Prússia) van renunciar a emetre els seus propis bitllets poc després de la creació del Reichsbank; quatre més ho van fer a la dècada del 1880, sis a la del 1890 i tres a principis de la del 1900, deixant només el Bayerische Notenbank, el Banc de Baden, el Banc de Saxònia i el Württembergische Notenbank com a institucions emissores de bitllets residuals cap al 1906.[11]

Fins a la Primera Guerra Mundial, el Reichsbank va produir una moneda molt estable, totalment convertible en or i coneguda com a Marc d'or. El 1909, una esmena a la Llei Bancària de 1875 va fer que els bitllets del Reichsbank fossin de curs legal i reemborsables a raó de 2.790 marcs per quilogram d'or.[12]:13 En el període immediatament anterior a l'esclat de la guerra, el Reichsbank va augmentar considerablement les seves reserves d'or, igual que van fer el Banc de França, el Banc de l'Imperi Rus i el Banc Austrohongarès, passant d'un equivalent de 184 milions de dòlars estatunidencs el 31 de desembre de1912 a 336 milions de dòlars el 30 juny 1914.[4]:743 No obstant això, en esclatar la Primera Guerra Mundial s'abandonà el vincle entre el marc i l'or, fet que donà lloc al Papiermark. Les despeses de la guerra van provocar pressió inflacionista i el marc va començar a perdre valor.

República de Weimar

[modifica]
Segell del Reichsbank, 1922
Un bitllet de 10.000 marcs emès pel Reichsbank alemany el 1922

Després de la derrota d'Alemanya i del Tractat de Versalles de 1919, el govern alemany no va poder fer front a les seves despeses i compromisos mitjançant impostos i préstecs de fonts externes, i en el seu lloc va recórrer al Reichsbank per a obtenir finançament monetari. Això, combinat amb la seva reacció a l'ocupació del Ruhr per part de França i Bèlgica, va desencadenar un episodi dramàtic d'hiperinflació que va fer que el marc pràcticament no valgués res. El Reichsbank només va començar a apujar el seu tipus de desconte el juliol de 1922, arribant al 40 per cent diari en el pic hiperinflacionista del novembre de 1923.[12]:17-18 Per decret del 15 octubre 1923 a iniciativa del ministre de Finances Hans Luther, el govern va crear un banc independent, el Deutsche Rentenbank, dotat del dret d'emetre bitllets (alemany: Rentenbankscheine) reemborsables en una mena de bon hipotecari que no meritava interessos, el Rentenbrief, denominat en marcs d'or i teòricament avalat per un deute hipotecari col·lectiu imposat a l'agricultura i la indústria alemanyes. Aquesta iniciativa per a generar confiança va tenir èxit contra tot pronòstic, tot i que els Rentenbankscheine només tenien la condició de "mitjà de canvi admès legalment" mentre que els bitllets de paper devaluats del Reichsbank continuaven sent de curs legal. La llei no va fixar cap tipus de canvi fix, però el "Rentenmark" es va fer intercanviable amb el marc de paper a raó d'un per un bilió. El Rentenmark va ser, de fet, una moneda nacional transitòria que mai no va ser convertible a nivell internacional.[12]:21

L'èxit del Rentenmark, seguit del Pla Dawes sobre les reparacions de guerra, va aplanar el camí per al restabliment de l'ordre monetari. La Llei Bancària del 30 agost 1924 es va inspirar en els préstecs d'estabilització orquestrats per l'Organització Econòmica i Financera de la Societat de Nacions que havien comportat la creació de l'Oesterreichische Nationalbank el gener de 1923 i del Banc Nacional d'Hongria el juny de 1924. Va reformar profundament el Reichsbank i el va convertir, per primera vegada, en un banc central explícitament independent. El seu Kuratorium va ser substituït per un Consell General (alemany: Generalrat) format per 7 membres alemanys i 7 d'estrangers, que havia d'elegir el president del banc amb l'aprovació del president d'Alemanya. El Consell General també elegia un dels seus membres estrangers per actuar com a Comissari de la Moneda (alemany: Komissar für die Notenausgabe) per supervisar l'emissió de bitllets. La capacitat del Reichsbank reformat per concedir crèdits al govern del Reich va quedar estrictament limitada. La nova moneda, el Reichsmark (RM), es va fixar en un bilió de marcs de paper, restaurant la paritat d'abans de la guerra de 2790 RM per un quilogram d'or fi; els bitllets anteriors a la reforma van deixar de ser de curs legal el 5 juny 1925.[12]:22

En el període posterior de deflació, el Reichsbank es va convertir pràcticament en l'única font de crèdit bancari a curt termini en l'economia alemanya, que va preferir racionar (mantenint un tipus de desconte no superior al 10 per cent) en lloc de prestar a tipus elevats determinats pel mercat. El racionament del crèdit del Reichsbank no va acabar fins a principis de 1926, moment a partir del qual el tipus de desconte es va poder rebaixar gradualment, fins a arribar al 5-6 per cent el gener de 1927.[12]:23 El 1930, les esmenes legislatives en línia amb el Pla Young van posar fi a la participació d'estrangers en la governança del Reichsbank. El Consell General es va reduir a 10 membres, tots alemanys, i el paper de Comissari de la Moneda va passar al president del de.[12]:22

Període nazi

[modifica]
Com a ministre d'Economia, Walther Funk va accelerar el ritme del rearmament i, com a president del Reichsbank, va ingressar per a les SS les anells d'or confiscades als presoners del camp de concentració de Buchenwald
Or nazi a la mina de sal de Merkers

El règim nazi va posar fi ràpidament a la independència del Reichsbank i el va convertir en un instrument de la seva política de dirigir els recursos d'Alemanya cap al rearmament i l'expansió militar. Mitjançant l'esmena del 27 octubre 1933 a la Llei Bancària, es va abolir el Consell General i, a partir d'aleshores, el Direktorium, inclòs el president, passaven a ser nomenats i destituïts directament pel Führer.[12]:33

El 31 desembre 1935, el privilegi d'emissió de bitllets del Reichsbank va passar a ser exclusiu, posant fi a les funcions de banca central residuals del Banc de Baden, el Bayerische Notenbank, el Banc de Saxònia i el Württembergische Notenbank.[12]:12

El 30 gener 1937, Hitler va proclamar públicament la sobirania il·limitada del Reich sobre el Reichsbank, i una llei del 18 febrer 1937 va abolir formalment l'estatus autònom del Reichsbank. Mentrestant, el Reichsbank es va anar preocupant cada cop més per la direcció de les finances públiques sota el lideratge nazi. El 7 gener 1939, els vuit membres del Direktorium van signar un memoràndum adreçat a Hitler on l'advertien contra la despesa descontrolada, afegint: "És el nostre deure advertir contra aquest atac a la moneda." Dues setmanes més tard, Hitler va acomiadar Schacht i el va substituir per Walther Funk, un antic periodista i fidel nazi. La majoria dels altres membres del Direktorium van dimitir.[13]:70 Una llei posterior del 15 juny 1939 estipulava que el president i el Direktorium havien de rebre directament les instruccions del Führer, i va rebatejar el banc com a Deutsche Reichsbank.[12]:33 Durant la major part del període nazi, la mateixa persona va ser president del Reichsbank i ministre d'Economia: concretament, Schacht des de l'agost de 1934 fins al novembre de 1937, i Funk des del gener de 1939 fins al maig de 1945.

El Reichsbank es va beneficiar del robatori de les propietats de nombrosos governs envaïts pels alemanys, especialment de les seves reserves d'or i de molts béns personals de les nombroses víctimes del Tercer Reich, especialment els jueus. Als presoners se'ls confiscaven pertinences personals, com ara anells de bodes d'or, i s'arrancaven dents d'or dels cadàvers que, després de netejar-se, es dipositaven al banc sota comptes amb el nom fals de Max Heiliger, i es foneien en forma de lingots.

A l'abril i al maig de 1945, les reserves restants del Reichsbank —or (730 lingots), diners en efectiu (6 sacs grans) i pedres i metalls preciosos com el platí (25 caixes segellades)— van ser enviades per Walther Funk per a ser enterrades a la muntanya Klausenhof a Einsiedl, a Baviera, on s'havia de concentrar la resistència final alemanya. De la mateixa manera, les reserves d'efectiu de l'Abwehr es van amagar a prop, a Garmisch-Partenkirchen. Poc després que les forces nord-americanes ocupessin la zona, les reserves i els diners van desaparèixer.[14] Funk seria jutjat i condemnat per crims de guerra als judicis de Nuremberg, sobretot per rebre diners i béns robats a víctimes jueves i d'altres víctimes dels camps de concentració nazis. L'any 1945 es van trobar dents d'or extretes de les boques de les víctimes a les cambres cuirassades del banc a Berlín.[cal citació] L'explicació de la desaparició de les reserves del Reichsbank el 1945 va ser descoberta per Bill Stanley Moss i Andrew Kennedy a l'Alemanya de la postguerra.

Seqüeles i liquidació

[modifica]

D'acord amb les decisions preses a la Conferència de Potsdam, el Reichsbank va ser posat sota la custòdia conjunta dels Aliats a l'espera de la seva liquidació.[15]:322 Les quatre potències ocupants (França, la Unió Soviètica, el Regne Unit i els Estats Units) inicialment van continuar emetent Reichsmarks i marcs militars aliats. A Àustria, l'Oesterreichische Nationalbank es va restablir mitjançant la Llei de Transició del Banc Central del 3 juliol 1945 de la Segona República d'Àustria.[16]

D'acord amb el Pla Morgenthau, les autoritats nord-americanes van proposar el novembre de 1945 un pla radicalment descentralitzat que hauria organitzat un sistema financer independent a cadascun dels Länder, amb una coordinació central mínima. Després d'algunes dubtes, les autoritats franceses es van sumar a aquesta visió; les autoritats britàniques es van mostrar reticents al principi, fer es van anar alineant gradualment amb les tesis nord-americanes després de la creació de la Bizona l'1 gener 1947. Així, l'1 gener 1947 es van crear bancs centrals estatals (alemany: Landeszentralbanken) a la zona ocupada pels nord-americans a Múnic (per a Baviera), Stuttgart (per a Württemberg-Baden) i Wiesbaden (per a Hessen), seguits al març pels de la zona ocupada pels francesos a Tübingen (per a Württemberg-Hohenzollern), Friburg de Brisgòvia (per a Baden del Sud) i Magúncia (per a Renània-Palatinat), després a la zona ocupada pels nord-americans a Bremen l'1 abril 1947, i finalment a la zona ocupada pels britànics a Düsseldorf (per a Renània del Nord-Westfàlia), Hannover (per a la Baixa Saxònia), Kiel (per a Schleswig-Holstein) i Hamburg a la primavera de 1948.[15]:327-330

A la Zona d'ocupació soviètica, es van establir al maig de 1947 entitats aparentment similars anomenades Emissions- und Girobanken a cadascuna de les cinc províncies de la zona, concretament a Potsdam per a Brandenburg, Rostock per a Mecklenburg, Dresden per a Saxònia, Halle per a Saxònia-Anhalt i Erfurt per a Turíngia. Cadascuna d'aquestes era propietat total i estava controlada per les respectives autoritats provincials.[15]:335

El 1947, el nou nomenat governador militar dels Estats Units, Lucius D. Clay, va decidir, en contra de les directrius de Washington, que Alemanya necessitava un banc central en lloc d'una simple junta que reunís els Landeszentralbanken per a prendre decisions polítiques conjuntes. El 30 d'octubre de 1947 es va arribar a un acord sobre aquest concepte entre les tres forces ocupants occidentals, la qual cosa va donar lloc a la creació de l'1 de març de 1948 del Bank deutscher Länder.[15]:330-331 El 21 de maig de 1948, les autoritats d'ocupació soviètiques van respondre establint un Deutsche Emissions- und Girobank a Potsdam, que va ser rebatejat com a Deutsche Notenbank al juliol, més tard traslladat al Berlín Est i que el 1968 va passar a anomenar-se Staatsbank der DDR.[15]:336

Donada la situació especial de Berlín, inicialment no s'hi va establir cap Landeszentralbank. Es van considerar plans per a una moneda pròpia per a tot Berlín fins al juny de 1948, quan la situació va arribar al seu punt àlgid i la introducció dels marcs de l'Alemanya Occidental al Berlín Oest va precipitar el Bloqueig de Berlín. Només després que acabés el bloqueig es va establir el Berliner Zentralbank el 20 març 1949, que inicialment va operar sota un acord d'associació amb el Bank deutscher Länder. Finalment es va convertir en un Landeszentralbank el 1957.[17]

El mateix Reichsbank va entrar en un llarg procés de liquidació. El 1955, una llei federal alemanya va permetre als posseïdors d'accions ordinàries del Reichsbank bescanviar-les per certificats provisionals del Bank Deutscher Länder.[18] El 1957, les tasques de liquidació residuals es van confiar a Fritz Paersch, que durant la guerra havia supervisat el Banc d'Emissió a Polònia per al Reichsbank.[13]:153

Oficina central

[modifica]

El Banc de Prússia havia encarregat una nova oficina central a finals de la dècada del 1860, que va substituir el seu edifici anterior que datava de finals del segle XVII. L'estructura, dissenyada per l'arquitecte Friedrich Hitzig, es va enllestir el 1876 quan el Reichsbank va començar la seva activitat. Entre 1892 i 1894, el Reichsbank va aixecar una ampliació palatina cap al sud en un solar adjacent de cara a la Hausvogteiplatz, dissenyada pels seus arquitectes Max Hasak i Julius Emmerich. A principis de la dècada del 1930, el Reichsbank va construir unes grans instal·lacions noves a l'altre costat de la Kurstrasse, dissenyades pel seu arquitecte Heinrich Wolff . Tot i que l'edifici principal va quedar molt afectat durant la Segona Guerra Mundial i finalment va ser enderrocat el 1960, l'ampliació dels anys 1930 perviu com la Haus am Werderschen Markt, seu del Ministeri d'Afers Exteriors d'Alemanya, després d'haver estat la seu del Partit Socialista Unificat d'Alemanya a les dècades del 1960, 1970 i 1980.

Sucursals

[modifica]

A Prússia, el Reichsbank va mantenir les sucursals que va heretar del Banc de Prússia, inclosos els edificis que havia comprat a tercers (com el palau aixecat per de a Königsberg, adquirit el 1843) i els que havia construït per a si mateix (com a Bromberg el 1864). A la resta de llocs, no es va fer càrrec de les propietats dels bancs la funció monetària dels quals passava a substituir, sinó que va aixecar nous edificis per a les sucursals. A finals del segle XIX, disposava de sucursals de nova construcció a la majoria de les ciutats importants d'Alemanya. En alguns casos, aquestes sucursals van ser substituïdes per d'altres de més modernes en el període d'entreguerres.

El Reichsbank va emprar diversos arquitectes especialitzats en el disseny de sucursals, inclosos els prolífics de i de des de la dècada de 1880 fins a principis de la de 1900, de a la dècada de 1890 i principis de la de 1900, Curjel & Moser a la dècada de 1900, de i Hermann Stiller a les dècades de 1900 i 1910, de a les dècades de 1910 i 1920, i de a les de 1920 i 1930.

A causa de les pèrdues territorials d'Alemanya després de la Primera Guerra Mundial, les antigues sucursals del Reichsbank en el que es va convertir en la Segona República Polonesa van ser assumides pel Bank Polski, i la de la Ciutat Lliure de Danzig es va convertir en el Banc de Danzig. Durant la Segona Guerra Mundial, diverses sucursals van ser destruïdes i posteriorment no es van reconstruir. La de Múnic, la construcció de la qual havia començat el 1938 al solar de l'antic Herzog-Max-Palais enderrocat aquell mateix any, no es va acabar fins al 1951.[19] Després de la desaparició del Reichsbank el 1945, algunes de les seves antigues sucursals van ser assumides per les seves entitats successores, és a dir, el Deutsche Bundesbank a l'Alemanya Occidental, el Staatsbank der DDR a l'Alemanya Oriental i el Banc Nacional de Polònia a Polònia; algunes de l'Alemanya Oriental van ser enderrocades més endavant, com la sucursal de Chemnitz el 1964.[20] Moltes altres sucursals han canviat d'ús al llarg dels anys, com el Bucerius Kunst Forum a Hamburg o el de a Magdeburg.

Les adreces indicades a continuació són les més recents, que de vegades difereixen de les adreces originals a causa del canvi de nom o de numeració dels carrers.

Presidents

[modifica]
№ President del ReichsbankPren possessióDeixa el càrrec
1
Hermann von Dechend
Dechend, HermannHermann von Dechend
(1814–1890)		18761890
2
Richard Koch
Koch, RichardRichard Koch
(1834–1910)		18901908
3
Rudolf Havenstein
Havenstein, RudolfRudolf Havenstein
(1857–1923)		190811 de novembre de 1923
4
Hjalmar Schacht
Schacht, HjalmarHjalmar Schacht
(1877–1970)		22 de desembre de 1923[35] (nomenat Comissari de la Moneda el 12 de novembre de 1923)[36]6 de març de 1930
5
Hans Luther
Luther, HansHans Luther
(1879–1962)		7 de març de 193017 de març de 1933
(4)
Hjalmar Schacht
Schacht, HjalmarHjalmar Schacht
(1877–1970)		18 de març de 193319 de gener de 1939
6
Walther Funk
Funk, WaltherWalther Funk
(1890–1960)		20 de gener de 19398 de maig de 1945

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Budzinski, Prof Dr Oliver. «Definition: Reichsbank» (en alemany). wirtschaftslexikon.gabler.de. [Consulta: 6 gener 2020].
  2. ↑ James M. Brophy (1992), "The Political Calculus of Capital: Banking and the Business Class in Prussia, 1848-1856", Central European History 25 (2): 149–176, doi:10.1017/S0008938900020306, <https://www.jstor.org/stable/4546258>
  3. ↑ Timothy W. Guinnane (2001), Delegated Monitors, Large and Small: The Development of Germany's Banking System, 1800-1914, New Haven CT: Yale University Economic Growth Center, <https://www.econstor.eu/bitstream/10419/98270/1/cdp835.pdf>
  4. 1 2 3 4 5 6 Charles Arthur Conant. A History of Modern Banks of Issue. New York & London: G.P. Putnam's Sons, 1915.
  5. ↑ Jacob Riesser (1911), The German Great Banks and Their Concentration in connection with The Economic Development of Germany, Washington DC: National Monetary Commission, <https://historyofeconomicthought.mcmaster.ca/riesser/GreatGermanBanks.pdf>
  6. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 National Monetary Commission. «The Reichsbank 1876-1900». Washington DC: U.S. Senate, 1910.
  7. ↑ Harold James (1999), A historical perspective on international monetary arrangements: opening address, Federal Reserve Bank of Boston, <https://www.bostonfed.org/-/media/Documents/conference/43/33p.pdf>
  8. ↑ Charles Kindleberger. A Financial History of Western Europe. Second. Oxford University Press, 1993.
  9. ↑ Ulrich Bindseil (September 2019), Early French and German central bank charters and regulations, Frankfurt: European Central Bank, <https://www.ecb.europa.eu/pub/pdf/scpops/ecb.op234~ed52941e3b.en.pdf>
  10. ↑ «German Notes» (en anglès americà), 06-01-2018. [Consulta: 31 agost 2021].
  11. ↑ Heinz Fengler (1992), Geschichte der deutschen Notenbanken vor Einführung der Mark-Währung, Regenstauf: Gietl Verlag
  12. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 Federal Reserve Board (March 1945), Army Service Forces Manual M356-5 / Military Government Handbook - Germany - Section 5: Money and Banking, Washington DC: U.S. Army Service Forces, <https://cgsc.contentdm.oclc.org/digital/api/collection/p4013coll8/id/2634/download>
  13. 1 2 Adam LeBor. Tower of Basel: The Shadowy History of the Secret Bank That Runs the World. New York: Public Affairs, 2013.
  14. ↑ Moss, W. Stanley, Gold Is Where You Hide It; What Happened to the Reichsbank Treasure?, Andre Deutsch 1959
  15. 1 2 3 4 5 Hans A. Adler (August 1949), "The Post-War Reorganization of the German Banking System", Quarterly Journal of Economics (Oxford University Press) 63 (3): 322–341, doi:10.2307/1882258, <https://www.jstor.org/stable/1882258>
  16. ↑ «1945-1998: The Oesterreichische Nationalbank during the Second Republic». Oesterreichische Nationalbank.
  17. ↑ «50 Jahre Landeszentralbank in Berlin und Brandenburg 1949 - 1999». Deutsche Bundesbank. Arxivat de l'original el 2023-12-30. [Consulta: 30 desembre 2023].
  18. ↑ George H. Morison. «Reichsbank Plan Agitates Zurich; Liquidation Bill Held Unfair to Stockholders of Discount Bank, a Subsidiary». New York Times, 12-12-1955.
  19. ↑ Thomas Müller. «Das Herzog-Max-Palais: Ein Abriss zugunsten der "Hauptstadt der Deutschen Kunst». Munich Art To Go.
  20. ↑ «Reichsbank – Hier ist ihr Geld sicher». chemnitz-gestern-heute.de, 01-08-2020.
  21. ↑ «Gmach Banku Rzeszy w Olsztynie». Leksykon Kultury Warmii i Mazur. [Consulta: 25 març 2025].
  22. ↑ Jacek Kulesza. «AC Hotel by Marriott portentose w gmachu dawnego Banku Rzeszy». wyborcza.pl, 11-12-2015.
  23. ↑ Walter Buschmann and Alexander Kierdorf. «Bankenviertel Köln». Rheinische Industriekultur.
  24. ↑ «Reichsbankgebäude Eisenach». Architektur Bildarchiv.
  25. ↑ Adrian Sajko. «Bank opuszcza zabytkowy budynek przy 1 Maja. Kupiec pilnie poszukiwany». info.elblag.pl, 13-08-2014.
  26. ↑ «Ehemalige Reichsbank». Essener Ruhrperlen.
  27. ↑ Gottfried Kiesow. «Die Baukunst zwischen den Weltkriegen». Monumente, 01-12-2011.
  28. ↑ «LZB Landeszentralbank in Hessen, Frankfurt am Main». Jourdain & Müller Steinhauser Architekten.
  29. ↑ «Ehemalige Reichsbank». duisburg.de.
  30. ↑ «150 lat Katowic. Kocur dostał dwa lwy i wypalił fajkę pokoju». wyborcza.pl, 01-08-2015.
  31. ↑ «Königsberg (Pr.), Großer Domplatz, Reichsbank (Schindelmeißer-Haus)». Ostpreussen Bildarchiv.
  32. ↑ «Reichsbank-Gebäude Lübeck». Architektur Bildarchiv.
  33. ↑ «Die Reichsbank am Breiten Weg». Ottostadt Magdeburg.
  34. ↑ Iris Cramer and Sabine Muschler. «Architektur und Kunst: Deutsche Bundesbank Hauptverwaltung in Baden-Württemberg». Deutsche Bundesbank.
  35. ↑ Marsh, David. The Most Powerful Bank: Inside Germany's Bundesbank. New York: Times Books, 1992, p. 85. ISBN 0-8129-2158-5.
  36. ↑ Marsh, David. The Most Powerful Bank: Inside Germany's Bundesbank. New York: Times Books, 1992, p. 84. ISBN 0-8129-2158-5.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Reichsbank
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Reichsbank&oldid=37922397»