Susan Glaspell

Susan Glaspell

Biografia
Naixement	1r juliol 1876 Davenport (Iowa)
Mort	27 juliol 1948 (72 anys) Provincetown (Massachusetts)
Sepultura	Snow Cemetery (en)
Formació	Universitat Drake Universitat de Chicago
Activitat
Ocupació	periodista, biògrafa, activista pels drets de les dones, actriu, escriptora, novel·lista, dramaturga, reportera
Obra
Obres destacables Alison's House Trifles (en)
Família
Cònjuge	George Cram Cook (1913–1924)
Parella	Norman Matson
Premis
(1976)  Iowa Women's Hall of Fame (en) (1931)  Premi Pulitzer de Teatre, per l'obra Alison's House
Signatura

Susan Keating Glaspell (Davenport, Iowa, 1 de juliol de 1876 - Provincetown, Massachusetts, 28 de juliol de 1948) va ser novel·lista, periodista i actriu estatunidenca i una de les dramaturgues pioneres disposades a trencar amb els models teatrals imperants. Amb el seu marit, George Cram Cook, va fundar els Provincetown Players, la primera companyia de teatre americana moderna, que va sembrar la llavor del moviment de l'Off-Broadway.

Coneguda inicialment pels seus contes –se'n van publicar cinquanta–, Glaspell també va escriure nou novel·les, quinze obres de teatre i una biografia. Sovint ambientades al seu Midwest natal, aquests contes semiautobiogràfics solen explorar temes socials contemporanis, com ara el gènere, l'ètica i la dissidència, alhora que presenten personatges profunds i comprensius que prenen posicions de principis. La seva obra de teatre Alison's House, de 1930, li va valer el Premi Pulitzer de Teatre.

Després de la mort del seu marit a Grècia, va tornar als Estats Units. Durant la Gran Depressió, Glaspell va treballar a Chicago per a la Works Progress Administration, on va ser directora de l'Oficina del Midwest del Federal Theater Project. Tot i que va ser una autora d'èxit de vendes en el seu temps, després de la seva mort, els seus llibres van deixar de circular. També va ser coneguda per haver descobert el dramaturg Eugene O'Neill.

Des de finals del segle XX, la reavaluació crítica de les contribucions de les dones a la literatura, les arts i el teatre, ha portat un renovat interès per la seva carrera i un renaixement de la seva reputació. A principis del segle XXI, Glaspell és reconeguda com una escriptora feminista pionera i la primera dramaturga moderna important dels Estats Units. La seva obra d'un acte Trifles (1916) se cita amb freqüència com una de les obres més importants del teatre estatunidenc. Segons el principal crític teatral britànic, Michael Billington, ella continua sent «el secret més ben guardat del teatre americà».

Biografia

Primers anys i carrera professional

Susan Glaspell va néixer a Iowa el 1876, filla d' Elmer Glaspell, granger, i Alice Keating, mestra d'escola pública. Tenia dos germans. Es va criar en una granja rural just a sota dels penya-segats del riu Mississipí, a la vora occidental de Davenport, en una propietat comprada pel seu besavi. Amb una educació força conservadora, «Susie» va ser considerada «una nena precoç». El 1891, el seu pare va vendre la granja i la família es va traslladar a la ciutat de Davenport.

Susan Glaspell, cap al 1883.

Glaspell va ser una bona estudiant a les escoles públiques de la ciutat, i als divuit anys ja guanyava un sou regular com a periodista per a un diari local. Als vint anys, escrivia una columna setmanal de «Societat» que satiritzava la classe alta de Davenport.

Als vint-i-un anys, Glaspell es va matricular a la Universitat Drake, on, estudiant filosofia, va destacar en competicions de debat, guanyant el dret a representar Drake al torneig estatal de debat el seu últim any. L'endemà de la graduació, Susan Glaspell va començar a treballar a temps complet per al diari Des Moines News com a reportera.

Contes

Va tornar a Davenport per centrar-se en l'escriptura de ficció. A diferència de molts escriptors novells, va aconseguir que les seves històries fossin acceptades fàcilment i van aparèixer en les publicacions periòdiques més llegides, com ara Harper's, Munsey's, Ladies' Home Journal i Woman's Home Companion. Va ser una edat d'or dels contes. Va utilitzar un gran premi en metàl·lic d'una revista de contes per finançar el seu trasllat a Chicago, on va escriure la seva primera novel·la, The Glory of the Conquered, publicada el 1909. Seguirien The Visioning, el 1911, i la tercera novel·la, Fidelity, el 1915.

Teatre

Susan Glaspell i el seu marit George Cram Cook el 1917

Mentre era a Davenport, Glaspell es va associar amb altres escriptors locals per formar el grup Davenport. Entre ells hi havia George Cram Cook, que ensenyava literatura anglesa a la Universitat d'Iowa. Glaspell es va divorciar i es van casar amb ell el 1913.

Buscant un món artístic més ampli, Glaspell i Cook es van traslladar a Greenwich Village, a Nova York, on van esdevenir participants clau en el primer moviment artístic avantguardista dels Estats Units i es van associar amb molts dels reformadors socials i activistes més coneguts de l'època, com ara Upton Sinclair, Emma Goldman i John Reed. Glaspell es va convertir en una membre destacada d'Heterodoxy, un dels primers grups de debat feminista format per les principals defensores dels drets de les dones.

Juntament amb molts altres membres dels seus cercles artístics, Glaspell i Cook van anar a Provincetown, Massachusetts, a Cape Cod, durant l'estiu de 1915, on van llogar una casa rural, i on Glaspell va treballar amb Cook i els seus amics per crear una companyia de teatre experimental, un «col·lectiu creatiu». Van produir les seves primeres obres en un moll de pescadors reformat, que es va conèixer com el Provincetown Playhouse, des d'on es dedicarien a crear i produir obres artístiques per reflectir problemes americans contemporanis, mentre rebutjaven els melodrames més comercials i escapistes produïts a Broadway.

Moll de Lewis, que seria el Provincetown Playhouse

Malgrat els èxits de la seva primera obra de ficció, Susan Glaspell seria recordada sobretot per les dotze obres innovadores que va presentar a la companyia durant els set anys següents. La seva primera obra, Trifles (1916), es basava en el judici per assassinat que havia cobert com a jove reportera a Des Moines News. El 1921 va completar Inheritors; després de tres generacions d'una família pionera, és potser el primer drama històric modern d'Amèrica. Aquest mateix any també va acabar The Verge, una de les primeres obres americanes d'art expressionista.

Creient que com a aficionats, assegurarien una més gran innovació, els dramaturgs de Provincetown sovint participaven directament en la producció de les seves pròpies obres. Tot i no tenir formació, Susan Glaspell va rebre més elogis com a actriu. William Zorach, un dels primers membres del grup, assegurava que «només d'estar a l'escenari, l'obra i el públic ja cobraven vida». Jacques Copeau, un llegendari director i crític teatral francès, s'havia emocionat fins a les llàgrimes per una actuació de Susan Glaspell. La va descriure com «una actriu realment gran».

Després de les seves dues primeres temporades a Provincetown, els actors van traslladar el seu teatre a la ciutat de Nova York. A mesura que la companyia va anar guanyant èxit, els dramaturgs van començar a veure-ho com un mitjà per ser acceptats per altres teatres més comercials, traint així el propòsit original del grup. Cook i Glaspell van decidir deixar la companyia que havien fundat, que havia assolit «massa èxit». Glaspell es trobava en aquell moment al cim de la seva carrera teatral, amb la seva obra més recent, The Verge, la més innovadora i la que havia rebut més elogis. El 1922, Glaspell i Cook es van traslladar a Delfos, Grècia, on Cook moriria el 1924 de mormo, una malaltia infecciosa que li havia encomanat el seu gos.

Des del principi, les obres de Glaspell també es van publicar en format imprès, i van rebre crítiques elogioses de les publicacions de Nova York; al 1918, Susan Glaspell ja era considerada una de les noves dramaturgues més importants d'Amèrica. El 1920, les seves obres van començar a ser impreses a Anglaterra i allà va ser encara més ben rebuda. Els crítics anglesos la van aclamar com a genial i la van situar per sobre d'Eugene O'Neill. La comparaven favorablement amb Henrik Ibsen, a qui es considerava aleshores el dramaturg més important des de Shakespeare. Per satisfer la demanda dels escrits de Glaspell, es va publicar una versió britànica de la seva novel·la Fidelity, que va passar per cinc edicions en cinc setmanes. Quan Inheritors es va produir per a Anglaterra el 1925, els principals diaris i revistes literàries van publicar una extensa crítica, la majoria unànime en els seus elogis.

Carrera posterior

Cartell per a la producció de la WPA de 1938 d'Alison's House, per la qual Glaspell va guanyar el Pulitzer de Teatre.

Susan Glaspell va tornar a Cape Cod després de la mort de Cook, i allà va escriure una biografia en homenatge al seu difunt marit, The Road to the Temple (1927). A finals dels anys vint va escriure tres novel·les supervendes, que considerava les seves preferides: Brook Evans (1928), Fugitive's Return (1929) i Ambrose Holt and Family (1931). També va escriure l'obra de teatre Alison's House (1930), per la qual va rebre el Premi Pulitzer el 1931.

El 1936, Glaspell es va traslladar a Chicago després de ser nomenada directora de l'Oficina del Midwest del Federal Theater Project durant la Gran Depressió. En els anys següents, es va reconnectar amb els seus germans i va recuperar la creativitat que havia perdut. Glaspell va tornar a Cape Cod quan va acabar la seva feina per al Federal Theater Project. Els seus anys al Midwest van influir en la seva obra. Les seves tres últimes novel·les es van centrar cada cop més en la regió, la vida familiar i les qüestions teistes. Entre elles hi havia The Morning is Near Us (1939), Norma Ashe (1942) i Judd Rankin's Daughter (1945).

Susan Glaspell va morir de pneumònia vírica a Provincetown el 28 de juliol de 1948.

Llegat

Glaspell va ser molt apreciada en el seu temps i va ser coneguda com a dramaturga guanyadora del Premi Pulitzer. Els seus contes es publicaven regularment a la premsa de l'època, i el seu obituari del The New York Times afirmava que havia estat «una de les novel·listes més llegides del país».

El 1940, una nova generació de crítics influents de Broadway va començar a publicar crítiques que menystenien les seves obres, cosa que va tenir un efecte considerable en la seva reputació a llarg termini. A més, les novel·les idealistes de Glaspell, amb protagonistes femenines fortes i independents, van ser menys populars en l'era de la postguerra, quan s'emfatitzava la domesticitat femenina. Les seves novel·les van deixar de publicar-se després de la seva mort, i la seva obra va ser greument oblidada durant molts anys. Internacionalment, va rebre certa atenció per part d'acadèmics, interessats en la seva obra més experimental dels anys de Provincetown.

Susan Glaspell

A finals de la dècada de 1970, les crítiques feministes van començar a reavaluar la carrera de Glaspell, i l'interès per la seva obra ha crescut constantment des de llavors. A principis del segle XXI, l'erudició de Glaspell és un camp «en auge». Diverses biografies i anàlisis de la seva obra han estat publicades per editorials universitàries des de finals del segle XX. Després de gairebé un segle d'estar descatalogada, gran part de la seva obra s'ha tornat a publicar. Amb grans èxits en teatre, novel·la i narrativa curta, Glaspell sovint és citada com un «exemple principal» d'una escriptora ignorada que mereix figurar en el cànon, per tal com ha estat considerada la «mare del teatre americà modern».

Una obraː Trifles

Les seves obres són representades sovint, però segurament la més coneguda és Trifles –obra en un acte, potser la més significativa i la més representada–, i també ho és la seva adaptació a narrativa curta en el conte «A Jury of Her Peers». Des de finals del segle XX, aquestes dues peces s'han convertit en elements bàsics dels currículums de teatre i estudis de la dona a tots els Estats Units i al món.

Curtmetratge Trifles (1930), dirigit per Frank R. Strayer, basat en l'obra de Susan Glaspell

Avui considerada una obra mestra feminista primerenca, va ser un èxit instantani, i captivà el públic amb les seves opinions atrevides sobre la justícia i la moralitat. Des de llavors s'ha convertit en una de les obres més antologitzades de la història del teatre estatunidenc. Trifles, estrenada el 8 d'agost de 1916, presenta l'intent infructuós del xèrif i els seus ajudants de resoldre l'assassinat del senyor Wright, que és el marit de Minnie. Mentre els homes regiren tota la casa i porten el pes de la investigació, dues dones que es queden a la cuina descobreixen pistes que poden semblar insignificants, però que elles, coneixedores de la penosa i violenta realitat familiar de Minnie, saben desxifrar. Així, aquests detalls –triflesː nimietats– les porten a comprendre el motiu del crim i, conseqüentment, qui el va cometre. La forma del relat detectivesc i l'absència de la dona en l'escenari, ja que és a la presó com a única sospitosa, posen en evidència l'escandalosa invisibilitat de la dona en la societat patriarcal.

Produccions recents

El 1996, l'Orange Tree Theatre de Richmond, Londres, va iniciar una llarga associació amb les obres de Susan Glaspell. Auriol Smith va dirigir The Verge el 1996, una de les primeres entre les moltes obres de la dramaturga americana que es van representar al teatre. El Mint Theatre de Nova York va produir Alison's House el 1999 sota la direcció de Linda Ames Key.

El Metropolitan Playhouse, un teatre resident de Nova York dedicat a explorar i revitalitzar la literatura i la cultura estatunidenques, va posar en escena Inheritors el 2005, en una producció dirigida per Yvonne Conybeare.

El setembre de 2015, per celebrar el centenari de Provincetown Players, l'American Bard Theater Company va presentar una celebració de 12 hores, amb representacions de 10 obres de Glaspell en un sol dia.

Reconeixement i memòria

El 2003 es va fundar la Societat Internacional Susan Glaspell, amb l'objectiu de promoure «el reconeixement de Susan Glaspell com una important dramaturga i escriptora de ficció americana».

Un cràter d'impacte en el planeta Venus, de 26,3 km de diàmetre, porta el nom de Glaspell en honor seu. Aquest nom va ser aprovat per la Unió Astronòmica Internacional el 1994.