Síndrome de Down
  | |
| Tipus | malaltia cromosòmica, trisomia autosòmica total i otitis |
|---|---|
| Epònim | John Langdon Haydon Down |
| Especialitat | genètica mèdica i neurologia |
| Clínica | |
| Símptomes | otitis mitjana, apnea obstructiva del son, cardiopatia i discapacitat intel·lectual |
| Patogènesi | |
| Associació genètica | cromosoma 21 |
| Causat per | trisomia i trisomia |
| Classificació | |
| CIM-11 | LD40.0 |
| CIM-10 | Q90.9 i Q90 |
| CIM-9 | 758.0 |
| CIAP | A90 |
| Recursos externs | |
| OMIM | 190685 |
| DiseasesDB | 3898 |
| MedlinePlus | 000997 |
| eMedicine | 943216 |
| Patient UK | downs-syndrome-trisomy-21 |
| MeSH | D004314 |
| Orphanet | 870 |
| UMLS CUI | C0013080 |
| DOID | DOID:14250 |
La síndrome de Down (SD) és un trastorn genètic causat per la presència d'una còpia extra del cromosoma 21, o una part d'aquest, en comptes dels dos habituals (trisomia del parell 21). Es caracteritza per la presència d'un grau variable de discapacitat intel·lectual i uns trets físics peculiars que li donen un aspecte recognoscible. És la causa més freqüent de discapacitat psíquica congènita[1] i deu el seu nom a John Langdon Haydon Down que va ser el primer a descriure aquesta alteració genètica el 1866, encara que mai va arribar a descobrir les causes que la produïen. El juliol de 1958 un jove investigador, Jérôme Lejeune, va descobrir que la síndrome és una alteració en l'esmentat parell de cromosomes.[2]
Cadascuna de les cèl·lules de l'ésser humà posseeix en el seu nucli 23 parells de cromosomes. Cada progenitor aporta a la seva descendència la meitat de la informació genètica, en forma d'un cromosoma de cada parell. 22 d'aquests parells es denominen autosomes i l'últim correspon als cromosomes sexuals (X o Y).
Tradicionalment els parells de cromosomes es descriuen i nomenen en funció de la seva grandària, del parell 1 al 22 (de major a menor), més el parell de cromosomes sexuals abans esmentat. El cromosoma 21 és el més petit, en realitat, pel que hauria d'ocupar el lloc 22, però un error en la convenció de Denver de l'any 1960, que va assignar la síndrome de Down al parell 21 ha perdurat fins als nostres dies, i aquesta nomenclatura s'ha mantingut per raons pràctiques.[3]
El cromosoma 21 conté aproximadament l'1% de la informació genètica d'un individu en una mica més de 400 gens, encara que avui dia només es coneix amb precisió la funció d'uns pocs.
Epidemiologia
[modifica]
La incidència de la síndrome de Down és d'1 de cada 1.000 i 1 de cada 1.100 naixements. Aquestes dades varien en relació amb l'edat de la mare.[4][5] L'Estudi Col·laboratiu Espanyol de Malformacions Congènites (ECEMC) informava l'any 2004 una prevalença neonatal de 7,11 cada 10.000 nounats amb tendència a disminuir de manera estadísticament significativa.[6]
Segons la Societat Nacional de Síndrome de Down (National Down Syndrome Society, NDSS). Actualment hi ha més de 400.000 persones amb Síndrome de Down als Estats Units.[7]
Sembla existir una relació estadística (sense que es coneguin els mecanismes) entre algunes malalties maternes com Hepatitis, Mycoplasma hominis tipus 1, Herpes simple tipus II i Diabetis[8] i un augment en la incidència d'aparició d'SD; No obstant això, aquesta relació estadística no és tan intensa com en el cas de l'edat materna. Algun autor[9] també ha relacionat la baixa freqüència coital així com l'ús d'anovulatoris i espermicides amb l'aparició de la síndrome.
La probabilitat de tenir un fill amb SD és major a la mitjana per a aquells pares que han tingut un altre prèviament. Típicament, la probabilitat de tenir un altre fill amb SD en cada embaràs subsegüent és d'una per cada cent nounats vius. Això cal ponderar-ho per a cada cas amb el risc propi de la mare segons la seva edat. Els antecedents familiars igualment incrementen aquest risc.
Els homes amb síndrome de Down es consideren estèrils[10] però les dones conserven amb freqüència la seva capacitat reproductiva. Si és el cas també s'incrementa la probabilitat d'engendrar fills amb SD fins a 50% encara que poden tenir fills sense trisomia.
Etiologia
[modifica]La síndrome de Down es desencadena a causa de l'aparició extra d'un cromosoma 21. L'aparició d'aquest cromosoma extra produeix alteracions físiques i psicològiques a l'individu diagnosticat. Cada cèl·lula de l'ésser humà posseeix en el seu nucli 23 parells de cromosomes. Cada progenitor aporta a la seva descendència la meitat de la informació genètica, en forma d'un cromosoma de cada parell. 22 d'aquests parells es denominen autosomes i l'últim correspon als cromosomes sexuals (X o Y).
Tradicionalment, els parells de cromosomes es descriuen i nomenen en funció de la seva grandària, del parell 1 al 22 (de major a menor), més el parell de cromosomes sexuals abans esmentat. El cromosoma 21 és el més petit, en realitat, per la qual cosa hauria d'ocupar el lloc 22, però un error en la convenció de Denver de l'any 1960, que va assignar la síndrome de Down al parell 21 ha perdurat fins als nostres dies, i per raons pràctiques es manté aquesta nomenclatura.[11]
El cromosoma 21 conté aproximadament l'1% de la informació genètica d'un individu en una mica més de 400 gens, encara que avui dia només es coneix amb precisió la funció d'uns pocs.
Trisomia lliure
[modifica]Codi CIE-10: Q90.0
La síndrome de Down es produeix per l'aparició d'un cromosoma més en el parell 21 original (tres cromosomes: «trisomia» del parell 21) en les cèl·lules de l'organisme. La nomenclatura científica per a aquest excés cromosòmic és 47, XX,+21 o 47, XY,+21; segons es tracti d'una dona o d'un home, respectivament. La major part de les persones amb aquesta síndrome (95%) deuen l'excés cromosòmic a un error durant la segona divisió meiòtica (aquella per la qual els gàmetes, òvuls o espermatozoides, perden la meitat dels seus cromosomes). Aquesta variant es diu «trisomia lliure» o regular, i l'error es deu en aquest cas a una disjunció incompleta del material genètic d'un dels progenitors. (En la formació habitual dels gàmetes el parell de cromosomes se separa, de manera que cada progenitor només transmet la informació d'un dels cromosomes de cada parell. Quan no es produeix la disjunció es transmeten tots dos cromosomes).
No es coneixen amb exactitud les causes que originen la disjunció errònia. Com en altres processos similars s'han proposat hipòtesis multifactorials (exposició ambiental, envelliment cel·lular…) sense que s'hagi aconseguit establir relació directa entre algun agent causant i l'aparició de la trisomia. L'únic factor que presenta una associació estadística estable amb la síndrome és l'edat materna, la qual cosa sembla donar suport a les teories que posen l'accent en la deterioració del material genètic amb el pas del temps.
En aproximadament un 15% dels casos el cromosoma extra és transmès per l'espermatozoide i en el 85% restant per l'òvul.[12]
Translocació
[modifica]
Codi CIE-10: Q90.2
Després de la trisomia lliure, la causa més freqüent d'aparició de l'excés de material genètic és la translocació. En aquesta variant el cromosoma 21 extra (o un fragment d'ell) es troba «pegat» a un altre cromosoma (sovint a un dels dos cromosomes del parell 14), per la qual cosa el recompte genètic llança una xifra de 46 cromosomes en cada cèl·lula. En aquest cas no existeix un problema amb la disjunció cromosòmica, però un d'ells porta un fragment «extra» amb els gens del cromosoma «translocado». A l'efecte d'informació genètica continua tractant-se d'una trisomia 21 ja que es duplica la dotació genètica d'aquest cromosoma.
La freqüència d'aquesta variant és aproximadament d'un 3% [13] de tots els SD i la seva importància consisteix en la necessitat de fer un estudi genètic als progenitors per a comprovar si un d'ells era portador sense saber-ho de la translocació, o si aquesta es va produir per primera vegada en l'embrió. (Existeixen portadors «sans» de translocacions en els quals es recompten 45 cromosomes, un dels quals està translocat, o enganxat, a un altre).
Tipus de trisomies
[modifica]Dins de la síndrome de Down es poden trobar tres tipus de trisomies que desencadenen la síndrome.[14]
Trisomia lliure o regular
[modifica]Aquesta trisomia és la més comuna. Es produeix una alteració genètica en la qual es produeixen 47 cromosomes en comptes de 46.
Translocació cromosòmica
[modifica]En aquest cas, i de forma rara, es produeix una alteració genètica en la qual apareix un cromosoma 21 extra o un petit fragment d'aquest es troba enganxat a l'altre cromosoma. Es duplica la dotació genètica d'aquest cromosoma. El cromosoma 21 s'uneix a un altre cromosoma que pot ser el 14, 21, 22 o de forma més esporàdica al 13 o 15.[15]
Mosaïcisme
[modifica]Aquesta trisomia és la menys freqüent i consisteix en l'aparició de cèl·lules amb 46 cromosomes i altres amb 47. Aquesta és molt semblant a la trisomia lliure però es produeix després de la fecundació de l'òvul i l'espermatozoide. Els símptomes són més lleus, ja que tenen un nombre determinat de cèl·lules normals.[15]
Signes i símptomes
[modifica]
- Els ulls orientats cap a dalt
- Les orelles petites i lleugerament doblegades per la part superior d'aquesta
- La boca petita. Això porta que la llengua sembli més gran
- El nas petit
- El coll curt
- Les mans i els peus petits
- Una baixa tonicitat muscular
- Una baixa estatura tant en la infància com en l'edat adulta
Trets psicològics
[modifica]- Comportament impulsiu
- Alteració en la capacitat d'atenció
- Aprenentatge lent
- Alteracions en el coeficient intel·lectual
Altres alteracions
[modifica]- Demència
- Alteració del son
- Apnees del son
- Cataractes
- Convulsions
- Alteracions cardíaques: comunicació interventricular, comunicació interauricular, etc.
- Luxació de maluc
- Hipotiroïdisme
Diagnòstic
[modifica]Avui en dia, la síndrome de Down es pot diagnosticar de forma prenatal a través de les proves de screening.
En el moment del naixement el facultatiu també pot arribar a diagnosticar la síndrome de Down a través de l'aparença del nadó. Per aquest motiu, s'ha de dur a terme un examen exhaustiu del nounat. Així doncs, es farà una exploració clínica i posteriorment, el cariotip del nadó per observar el cromosoma 21.[17]
Tractament
[modifica]Avui en dia, no existeix un tractament per la síndrome de Down. L'objectiu és tractar i resoldre totes les alteracions físiques i orgàniques que es produeixen en els individus amb la síndrome.[15] Existeixen tota una sèrie d'estratègies terapèutiques que s'utilitzen per tractar als individus afectats. Aquestes estratègies tenen com a objectius aconseguir mantenir la salut dels individus i introduir-los a la societat.[18]
Els experts recomanen inscriure els nens amb síndrome de Down en serveis d'intervenció al més aviat possible, ja que si són tractats des de petits és més fàcil ajudar a millorar i accelerar el seu desenvolupament. No hem d'oblidar que molts estats els ofereixen serveis d'intervenció dels 0 als 3 anys; així doncs, és importantíssim informar-se i demanar ajuda en cas que s'escaigui.
Cal destacar que avui dia estan molt integrats en la societat: van a l'escola, gaudeixen de les activitats juntament amb els altres nens i fins i tot alguns van a la universitat. A més, poden dur una vida totalment autònoma (fins i tot viure sols) i són capaços de mantenir un treball estable, aconseguint d'aquesta manera èxit professional i social.
Paula Cisneros va ser una creadora de contingut que va visibilitzar la síndrome de Down amb missatges d'inclusió i apoderament fins a la seva mort als 16 anys.[19]
La integració escolar dels infants
[modifica]Existeixen programes especials per als nens petits que els ajuden a desenvolupar les seves destreses al més aviat possible. A més de beneficiar-se amb la intervenció i l'educació especial, molts nens aconsegueixen integrar-se a les classes ordinàries. Una gran quantitat de nens afectats aprenen a llegir i a escriure, i alguns d'aquests acaben l'educació secundària obligatòria i continuen estudiant; en pocs casos, van a la universitat.
D'entrada, ja donem com un principi fonamental que l'escolarització dels nens amb Síndrome de Down ha de ser en escoles ordinàries. Això es recolza mirant el procés d'inclusió social, que comença en la família i es dona per acabat amb l'arribada a l'etapa adulta i la participació activa en la societat. En les investigacions on s'han analitzat quins són els motius que influeixen en el fet que els nens amb Síndrome de Down, o altres discapacitats, vagin o no vagin a les escoles ordinàries, s'ha trobat que els factors que determinen aquesta decisió són la consciència de les famílies i la pressió d'aquestes a través dels moviments associatius.[20]
Vegeu també: Didàctica d'escriptura a persones amb síndrome de Down
Referències
[modifica]- ↑ La síndrome de Down pot ser "heretada" (vegeu la secció de translocació) o "congènita" (que apareix durant el desenvolupament de l'embrió, quan es tracta d'una nova mutació.
- ↑ «Història del Síndrome de Down» (en castellà). Down Espanya. [Consulta: 1r desembre 2014].
- ↑ Denver Conference (1960): A proposed standard system of nomenclature of human mitotic chromosomes. Lancet i: 1063-1065
- ↑ Pàgina informativa del trastorn genètic: http://kidshealth.org/parent/en_espanol/medicos/down_syndrome_esp.html.
- ↑ «Síndrome de Down» (en castellà). ONU. [Consulta: 1r desembre 2014].
- ↑
- ↑ «Down Syndrome Facts | National Down Syndrome Society». Arxivat de l'original el 2 de octubre de 2021. [Consulta: 24 octubre 2021].
- ↑ Guía de manejo del síndrome de Down. Sociedad Española de Pediatría Extrahospitalaria. Consultada el 12/05/2007
- ↑ German, 1968.
- ↑ En realitat s'han reportat tres casos de gestacions en les quals el pare era un portador de la trisomia, però aquestes excepcions no han variat la idea general, en la medicina oficial, que els homes són infèrtils: “Fertility in men with Down syndrome, a case report”, Fertility and Sterility 2006;86:1765.e1-3. També a Zuhlke, C., Thies, U., Braulke, I., Reis, A., Schirren, C. «Down syndrome and male fertility: PCR-derived fingerprinting, serological and andrological investigations.» Clin Genet 1994;46:324-6.(Cal tenir en compte que tres casos entre milions són una proporció que no permet extrapolar conclusions generals)
- ↑ Denver Conference (1960): «A proposed standard system of nomenclature of human mitotic chromosomes.» Lancet i: 1063-1065
- ↑ [»http://www.down21.org/salud/port_salud.html «La formació dels gàmetes —òvul o ovòcit i espermatozoide—, el procés de la meiosi i la formació de trisomies per no-disjunció.»] Fundació Iberoamericana Down21. Consultada el 27 de maig de 2007.
- ↑ 3,37% per al CMD, Josep M. Corretger et al. (2005). Síndrome de Down. Aspectes mèdics actuals. Ed. Masson, per a la Fundació Catalana de la Síndrome de Down.
- ↑ «Síndrome de Down» (en castellà). Down Madrid. Arxivat de l'original el 2016-09-05. [Consulta: 1r desembre 2014].
- 1 2 3 «Síndrome de Down» (en castellà). Onmeda. Arxivat de l'original el 2020-08-13. [Consulta: 1r desembre 2014].
- ↑ «Síndrome de Down» (en castellà). MedlinePlus, 10-05-2014. [Consulta: 1r desembre 2014].
- ↑ «Diagnóstico Síndrome de Down» (en castellà). Down Espanya. [Consulta: 1r desembre 2014].
- ↑ «Síndrome de Down». Down Catalunya. Arxivat de l'original el 2020-11-30. [Consulta: 1r desembre 2014].
- ↑ Simon, Lluís. «Mor als 16 anys Paula Cisneros, pionera en visibilitzar el síndrome de Down». El Punt Avui. [Consulta: 19 desembre 2024].
- ↑ Ruiz Rodriguez, L. Síndrome de Down: la etapa escolar. Madrid: Cepe; 2009.p.75-76.
Vegeu també
[modifica]Enllaços externs
[modifica]
- «Síndrome de Down». Canal Salut. Generalitat de Catalunya.
- National Down Syndrome Society
- Down España
