Jacqueline Audry
França 1908-1977
Va començar en el cinema com script i ajudant de direcció d’alguns dels millors directors de principis dels 40, com Max Ophüls, G.W. Pabst o Jean Delannoy, però va ser després de la II Guerra Mundial quan finalment va poder estrenar-se com a directora de llargmetratges de ficció, amb Les malheurs de Sophie (1946), convertint-se en la directora més destacable del cinema francès clàssic, fins a l’arribada de la Nouvelle Vague, en un temps en què les dones cineastes eren tota una raresa en un país que s’enorgulleix del seu suposat progressisme democràtic. Jacqueline Audry va ser, a més, una directora especialment atrevida per la seva època, ja que no va dubtar a tractar obertament temes com les relacions extra-matrimonials o l’amor lèsbic, amb una llibertat i modernitat molt avançades, cosa que va ser l’excusa per què algunes de les seves pel·lícules fossin censurades o prohibides en diversos països, guanyant-se una fama de polèmica, que va significar una dificultat afegida a la de la seva pròpia condició de gènere, a l’hora d’aconseguir finançament per als seus projectes. Tot i que se la situï dins el classicisme francès, va saber adaptar-se als canvis que van arribar amb la Nouvelle Vague. En qualsevol cas, va poder sobreviure i seguir estrenant unes poques pel·lícules, algunes d’elles tan dignes com el drama policíac Fruits amers – Solitud (1967) o la comèdia Les petits matins (1962). Encara que sempre serà recordada pels seus atrevits drames clàssics, com Olivia (1951), Gigi (1949), Huis-clos (1954), Minne, l’ingénue libertine (1950) o Mitsou ou Comment l’esprit vient aux filles… (1956).
Imatges de Jacqueline Audry:
Fotogrames Seleccionats de pel·licules:
