Die Zauberflöte

Aquest article tracta sobre l'òpera de Mozart; per a la pel·lícula d'Ingmar Bergman, vegeu l'article Trollflöjten

La flauta màgica

Dibuix d'Emanuel Schikaneder com al primer Papageno.
Títol original	Die Zauberflöte (de)
Forma musical	òpera
Àudio
Compositor	Wolfgang Amadeus Mozart
Llibretista	Emanuel Schikaneder
Lletrista	Emanuel Schikaneder
Llengua	alemany
Basat en	Lulu, oder die Zauberflöte, d'A.J. Liebeskind i Sethos, de Jean Terrasson
Creació	1791
Publicació	segle XVIII
Gènere	Singspiel i òpera
Parts	2
Catalogació	Catàleg Köchel (1a edició) 620
Sèrie	llista d'òperes de Wolfgang Amadeus Mozart
País d'origen	Arxiducat d'Àustria
Format per	In diesen heil'gen Hallen (en) O zittre nicht, mein lieber Sohn (en) Der Hölle Rache kocht in meinem Herzen (en) Der Vogelfänger bin ich ja (en) Dies Bildnis ist bezaubernd schön (en)
Personatges	Tamino (tenor) Papageno (baríton) La Reina de la Nit (soprano) Pamina, filla de la Reina de la Nit (soprano) Monostatos, servidor moro de Sarastro (tenor) Sarastro (baix), inspirat en Zoroastre Premier sacerdot (tenor) Papagena (soprano)
The Magic Flute Part Two (en) →
Estrena
Estrena	30 setembre 1791
Escenari	Theater auf der Wieden (Àustria)
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu	15 de gener de 1925 (estrena a Espanya)

Die Zauberflöte (en alemany; representada habitualment com a La flauta màgica, K. 620) és un singspiel (òpera còmica alemanya) en dos actes de Wolfgang Amadeus Mozart, amb un llibret d'Emanuel Schikaneder, basat en part en l'obra Lulu, oder die Zauberflöte, d'A.J. Liebeskind, i en part en l'obra Sethos, de Jean Terrasson. La primera representació va tenir lloc a Viena el 30 de setembre de 1791, al Theater auf der Wieden, dos mesos abans de la mort de Mozart, i el rol de Tamino fou interpretat pel tenor Benedikt Schack, gran amic de Mozart. A Catalunya no s'estrenà fins al 15 de gener de 1925 al Gran Teatre del Liceu.

En resposta a la proposició de Schikaneder de crear una òpera en alemany, Mozart s'hi posà a treballar el març de 1791. El tema de l'òpera s'inspira en els Contes orientals de Wieland, encara que Schikaneder, francmaçó com Mozart, adaptà el text introduint-hi ritus, ideals i símbols d'inspiració maçònica.

Origen i context

A finals de 1790, Mozart havia estat convidat a anar a Londres per escriure dues òperes a canvi d’una compensació de 300 lliures; a la capital anglesa ja s’hi trobava Haydn, a proposta del músic i empresari Johann Peter Salomon, que també intentà convèncer Mozart. Tot i que l’oferta era considerable, el compositor rebutjà la invitació: no volgué deixar Viena, les seves amistats ni els seus costums, malgrat trobar-se en una situació econòmica força inestable.

Emanuel Schikaneder va escriure el llibret

El març de 1791, qui el salvà d’aquella situació fou Emanuel Schikaneder, un empresari dinàmic i imaginatiu que Mozart havia conegut el 1780 a Salzburg i que havia retrobat a Viena en els anys posteriors. Després d’haver produït molts espectacles a Regensburg, tot just retornat a la capital, Schikaneder posà en escena diversos espectacles al Burgtheater; intentà obtenir el favor del públic mirant de contrarestar la forta competència de l’empresari Karl von Marinelli i del seu teatre popular de Leopoldstadt, on es representaven diverses Zauberopern —òperes màgiques—, grans espectacles de conte de fades que tenien un èxit notable.

A més, Schikaneder feia temps que intentava revifar el Singspiel davant la competència de la música italiana, que dominava les representacions destinades a la cort vienesa. Cantant i actor, també dirigia el Theater auf der Wieden i projectava, per tant, la creació d’una òpera de conte de fades a partir d’un llibret que ell mateix havia redactat, extret parcialment d’un conte dramàtic de Christoph Martin Wieland, Lulu, o la flauta encantada, inclòs dins la col·lecció Dschinnistan. Afegint-hi una sèrie de personatges còmics i passatges burlescos, proposà a Mozart de dur-la a terme conjuntament. Es tractava d’una obra molt diferent de les que el músic havia escrit anteriorment amb les tres òperes italianes sobre llibret de Da Ponte; amb la nova òpera, Mozart s’encaminava cap a una nova concepció tant musical com escènica, amb uns personatges tractats amb un realisme psicològic inèdit.

Mentre el treball de redacció del llibret estava a punt d’acabar-se, el teatre rival de von Marinelli representà amb èxit una òpera extreta del mateix conte, Kaspar der Fagottist, oder die Zauberzither (Kaspar el fagotista, o la cítara màgica), amb música de Wenzel Müller. Schikaneder no es desanimà i, amb l’ajut de Carl Ludwig Giesecke, revisà i reescriví la trama fent que la Reina de la Nit esdevingués una bruixa malvada i Sarastro, un mag benèvol; situà després tota la història sobre un rerefons simbòlic maçònic i oriental, i Sarastro es convertí en gran sacerdot d'Isis.

Pavelló on Mozart va compondre gran part de La flauta màgica, actualment al Mozarteum

Per facilitar a Mozart la composició de l’òpera, Schikaneder li posà a disposició un petit pavelló prop del teatre, de manera que el músic no hagués de desplaçar-se de casa al lloc de treball. A més, per alleujar el compositor del malestar de trobar-se lluny de casa i de l’esforç d’escriure la partitura, l’amic li organitzà diversos sopars amb persones divertides, entre les quals hi havia actors i cantants de la companyia, vetllades a les quals Mozart participà sempre amb entusiasme.

Quan, però, arribà de Praga l’encàrrec d’una nova òpera amb motiu de la coronació de Leopold II, el músic abandonà sobtadament el treball, ja gairebé acabat, per escriure La clemenza di Tito, i marxà a Praga amb l’esperança de guanyar-se el favor del nou sobirà. La nova òpera no tingué un bon resultat, sobretot per la rapidesa amb què fou composta sobre un text poc adequat de Metastasio. Quan Mozart tornà a Viena, poc després del 15 de setembre, estava molt abatut, cansat i amb els problemes de salut agreujats; Schikaneder, però, sabé encoratjar-lo i donar-li suport perquè pogués acabar la composició a temps, ja que només faltaven dues setmanes per a l’assaig general de l’òpera. El 28 de setembre completà els dos darrers fragments encara inacabats, l’Obertura i la Marxa dels sacerdots, dos dies abans de la representació.

L'argument de l'òpera ha estat molt discutit. Mentre que molts investigadors la veuen simplement com un conte de fades, altres la veuen plena de simbolisme i referències a la maçoneria. En aquest sentit, i malgrat la forta influència de la cultura popular, La flauta màgica és una guia d'una iniciació maçònica segons el Ritu Zinnendorf. De la mateixa manera, molts autors -entre ells Gérard Gefen-, han vist una prefiguració d'Ignaz von Born en el paper de Sarastro. Von Born era un individu amb gran influència en la maçoneria austríaca de l'època, i va ser qui hi va apadrinar l'ingrés de Mozart. Molta gent considera que el triple acord de l'obertura d'aquesta òpera és un clar signe maçònic (la "bateria maçònica"), que anunciaria el caràcter propagandístic de l'obra, a fi de difondre la maçoneria en un moment en què l'Arxiducat d'Àustria intentava prohibir-la. Així mateix, el tema de la lluita entre la llum i la foscor és un símbol recurrent en els ensenyaments maçònics.

Cartell de l'estrena, el 30 de setembre de 1791

El llibretista, Schikaneder, era un escriptor mediocre, i Mozart, que possiblement va intervenir també en el text, tampoc no era gaire bo escrivint. Hi ha bastants escenes parlades, però això és perquè s'acosta més al singspiel alemany que a l'òpera italiana. Però Mozart va escriure la música més sublim que havia sortit fins aleshores de la seva ploma. Sense haver de seguir les normes més rígides de l'òpera italiana, va emprar música de ressò popular i elements afins al gust alemany que es fan notar especialment en la música que canta Papageno, un autèntic «home del poble» alemany, amb ressons folklòrics i moments encisadorament «nòrdics» com les escenes en les quals intervenen les campanetes màgiques.

De La flauta màgica, Goethe deia que es podia prestar a lectures múltiples, procurant un plaer senzill a la multitud i lliurant tresors secrets als iniciats. El llibret de Schikaneder es pot, en efecte, llegir simplement com una bonica història encisadora o com un recorregut iniciàtic si es posseeixen les claus dels ritus maçònics. El tema de l'òpera és l'educació de l'ésser humà per a accedir a una moralitat més elevada adquirint saviesa, amor i bondat. Els obstacles que ha de superar són el preu a pagar per accedir al coneixement i a l'amor. La vida és la lluita de la llum amb la foscor, del bé amb el mal, del racionalisme amb la superstició, del matriarcat amb el patriarcat.

La música de Mozart uneix aquestes oposicions i forma així una carcassa, la de l'ésser humà simplement. La Flauta màgica és la fi d'un viatge de descobriments que Mozart acabava de fer a través del seu segle, la suma de totes les seves inspiracions, de la més popular a la més majestuosa.

Com en totes les seves creacions anteriors, Mozart es va preocupar de donar als seus personatges la música que correspon a la seva psicologia personal. La fúria i la maldat de la Reina de la Nit, amb rivets màgics, s'expressen claríssimament en les seves dues àries de notes picades, sobreagudes i ferotges; tot al contrari, el gran sacerdot Sarastro, emblema de la maçoneria humana i comprensiva, canta amb una veu de baix de gran aplom i serenitat. Tamino, príncep noble, canta amb la veu que Mozart reservava sempre als enamorats del seu repertori, i Pamina és una princesa que canta els seus sentiments amb dolçor i amb un tint malenconiós quan tem no ser estimada.

Per la seva poètica, el seu color harmònic, melòdic i instrumental, La flauta màgica és considerada la primera òpera alemanya.

Orígens del llibret

No és senzill resseguir totes les fonts que van donar origen al llibret de La flauta màgica; la història del text és molt complexa, sens dubte més elaborada que la de qualsevol altra òpera escrita per Mozart. Les fonts més vinculades al passat remeten a mites de l’antiguitat; també són nombroses les fonts literàries que hi van servir d’inspiració, així com les derivacions d’altres obres i autors. Cal tenir especialment present la part d’inspiració maçònica que hi ha en l’òpera.

Fonts literàries

Christoph Martin Wieland. Retrat de Ferdinand Jagemann

Schikaneder, per contrarestar l’èxit de les Zauberopern, amb els seus arguments de conte de fades i efectes escènics sorprenents, cercà textos i obres que li poguessin servir per a un nou llibret. Inicialment examinà el recull de contes Dschinnistan, oder auserlesene Fee und Geister-Märchen (Dschinnistan, o contes escollits de fades i esperits), de Christoph Martin Wieland, i considerà que el conte Lulu, oder die Zauberflöte (Lulu, o la flauta màgica), escrit en realitat pel gendre de Wieland, August J. Liebeskind, podia ser un bon punt de partida per al seu treball. L’argument del conte tractava d’un príncep enviat per la Reina de les fades per rescatar-ne la filla d’un mag malvat que l’havia raptada; el príncep disposava, com a ajuts, d’una flauta, un glockenspiel i un anell màgics. L’analogia amb el que seria després el text definitiu de l’òpera és evident. També dins el recull de Wieland, el conte Adis und Dahy fou una font d’inspiració per a la figura de Monostatos: hi apareix, de fet, un esclau negre que, per les seves faltes, és castigat pel seu amo.

La novel·la medieval El cavaller del lleó, escrita per Chrétien de Troyes al segle XII i traduïda a l’alemany pel maçó Karl Joseph Michaeler, gairebé segur que va atreure l’atenció dels autors de La flauta màgica; l’argument tracta, de fet, d’un heroi solitari que, en greu perill en una terra desolada, és salvat per tres dames. A més, en una altra escena, Yvain troba un individu salvatge vestit amb robes tan extravagants que no sembla humà: aquest personatge podria haver inspirat la figura de Papageno.

També es poden considerar fonts secundàries de l’òpera, procedents d’un repertori de contes de fades, el llibret del Singspiel Hûon i Amanda, del 1789, escrit per Friederike Sophie Seyler i musicat per Paul Wranitzky. Aquest mateix conte fou després readaptat per Karl Ludwig Giesecke com a Oberon, rei dels elfs.

A la fi del segle XVIII, a Alemanya eren molt populars les faules dramàtiques de Carlo Gozzi; el mateix Schikaneder les representava sovint al seu teatre, i Mozart també les coneixia força bé. La influència de les obres de Gozzi sobre La flauta màgica és evident en l’argument fantasiós, fet de misteri, ironia, diversió i al·legories polítiques i religioses, propi d’una obra tan refinada com popular, tot plegat reinterpretat en clau maçònica.

Representacions

Primera representació i acollida

Papageno representat al mur del Theater auf der Wieden

La primera representació de l’òpera tingué lloc al Theater auf der Wieden de Viena el 30 de setembre de 1791, amb el mateix Schikaneder com a Papageno i Josepha Hofer, cunyada de Mozart, com a Reina de la Nit; el compositor dirigí l’òpera des del fortepiano. Per a la posada en escena es feu ús de nombrosos aparells escènics que sorprengueren el públic, entre els quals màquines voladores, animals, focs i trampes que s’obrien sobtadament, recursos en què Schikaneder era un mestre. La companyia de cantants comptava amb elements excel·lents: a més de Josepha Hofer, hi havia el baix Franz Xaver Gerl i la soprano Anna Gottlieb. L’orquestra era formada per trenta-cinc músics, un nombre no gaire elevat, però més considerable que el reservat a altres representacions operístiques; també hi havia tres trombons, habitualment emprats en ocasions especials.

El cartell de l’òpera indicava, a més de les dades principals sobre el teatre, la data i els personatges, el text següent:

«

La música és del senyor Wolfgang Amade Mozart, mestre de capella i compositor de la Imperial i Reial Cambra. El senyor Mozard, per respecte al benèvol i il·lustre públic i per l’amistat amb l’autor, dirigirà avui ell mateix l’orquestra. El llibret de l’òpera, en el qual s’inclouen dos gravats on el senyor Schikaneder ha estat retratat en el paper de Papageno amb el vestit d’escena, es posarà a la venda a la taquilla al preu de 30 kreuzers. El senyor Gayl, pintor teatral, i el senyor Nesslthaler, decorador, confien haver treballat amb tota la cura artística possible d’acord amb el pla prescrit. El preu de les entrades és l’habitual. L’inici és a les 7.

»

El primer acte no obtingué gaire èxit, fins al punt que el músic, amargat, durant l’entreacte estigué gairebé decidit a abandonar la representació; després dels ànims dels amics, reprengué la direcció i portà l’execució fins al final, que tingué finalment un resultat clarament positiu. En les nombroses representacions posteriors, vint només durant el mes d’octubre, l’acceptació augmentà, conquerint definitivament el públic i convertint-se per a Schikaneder i el seu teatre en una autèntica «mina d’or».

Després de les primeres funcions, Mozart escrigué, en una carta del 7 d’octubre, a la seva esposa Constanze, que després de l’estrena de l’òpera havia marxat cap a Baden per sotmetre’s a unes cures termals:

«

Sala sempre plena, com sempre. El duet Mann und Weib i el Glockenspiel del primer acte han estat bisats com de costum, igual que el tercet dels Nois del segon acte; però el que més m’ha complagut és l’«aplaudiment silenciós del pati de butaques». Es veu clarament com aquesta òpera creix cada vegada més en l’estima del públic.

»

El major èxit de La flauta màgica, però, el tindrà a Alemanya, on aquesta òpera esdevindrà una obra de culte, fins al punt d’haver estat definida, després de l’altre Singspiel mozartià, El rapte del serrall, com un veritable model d’«òpera nacional», amb el qual molts compositors, entre ells Beethoven, Carl Maria von Weber i Wagner, es confrontaran, tot inspirant-s’hi i prenent-ne elements compositius.

També Goethe n’esdevindrà un gran defensor, i la citarà en el seu Hermann i Dorotea; l’escriptor també n’escriurà una continuació amb el títol Der Zauberflöte zweiter Teil —Segona part de La flauta màgica—, però cap compositor no en compongué mai la música. El mateix Mozart anotà La flauta màgica com a «òpera alemanya» en el seu catàleg personal de composicions, el juliol de 1791, mentre en feia la instrumentació, decretant així el naixement d’un nou gènere amb la forma del Singspiel, l’estil particular de la Zauberoper i en llengua alemanya.

A finals del segle xx, La flauta màgica s'ha convertit en una referència del repertori operístic estàndard, i apareix sempre als primers llocs en la llista de les òperes més representades a tot el món.

Argument

Acte I

Escenari del 1815 per la Flauta màgica, per Karl Friedrich Schinkel

Perdut de viatge en un país desconegut, el príncep Tamino és atacat per una serp. Mentre lluita per evitar una mort segura, és salvat per les tres dames d'honor de la Reina de la Nit. Mentre el príncep està encara inconscient, les tres dames canten la bellesa del jove. Després decideixen d'anar a portar la notícia a la seva reina, però cadascuna vol quedar-se prop de Tamino proposant a les altres portar el missatge. Després de les discussions, desapareixen. El príncep es desperta i veu el cos inanimat del monstre, tot preguntant-se si ha estat un somni o si algú li ha salvat la vida. De sobte, sent el so d'una flauta. S'amaga i veu aparèixer Papageno, un ocellaire cobert de plomes multicolors. En el transcurs del seu primer diàleg, Papageno es vanagloria d'haver mort la serp. Les tres senyores reapareixen i el castiguen per aquesta mentida tot donant-li aigua en lloc de vi i una pedra en lloc del pa ensucrat que li donaven habitualment. Per acabar, el redueixen al silenci tancant-li la boca amb un cadenat d'or.

Les tres dames revelen llavors a Tamino que li han salvat la vida. Llavors li parlen de Pamina, la filla de la Reina de la Nit, li n'ensenyen el retrat i desapareixen. A la vista del retrat, Tamino s'enamora de la noia i somia en la felicitat que l'espera. Reapareixen les tres dames que li confessen de qui és Pamina presonera, i -immediatament- sorgeix en Tamino el desig d'alliberar-la. La Reina de la Nit apareix llavors i expressa la desesperació de veure la seva filla segrestada. Diu finalment a Tamino que si aconsegueix d'alliberar-la, Pamina serà seva per a l'eternitat i la Reina desapareix de sobte. Tamino es pregunta sobre el que acaba de veure i prega als déus que no l'hagin enganyat.

Apareix llavors Papageno, trist de no poder parlar més. Les tres dames reapareixen i l'alliberen del seu cadenat, fent-li prometre de no mentir més. Aleshores ofereixen a cadascun un instrument que els és enviat per la Reina. A Tamino li donen una flauta màgica, mentre que Papageno rep un carilló màgic. Aquests instruments els ajudaran a triomfar en les proves que els esperen. Els dos homes se'n van a la recerca de Pamina, cadascun pel seu costat.

Al palau de Sarastro, el serf moro Monostatos empaita Pamina fins que es troba amb Papageno. El moro i l'ocellaire es troben de cara a cara. Cadascun espanta l'altre creient estar en presència del Diable. Monostatos fuig i Papageno es troba sol amb Pamina. Li revela que un príncep vindrà a alliberar-la i afegeix que aquest príncep se n'ha enamorat bojament, tan aviat com ha vist el retrat d'ella. Pamina li fa un compliment sobre el seu bon cor. Afectat per aquestes paraules, Papageno li conta llavors la seva tristesa de no haver trobat encara la seva Papagena. Pamina el reconforta, i la princesa i l'ocellaire es complauen de cantar la bellesa de l'amor abans de fugir.

Mentrestant, Tamino és conduït cap als tres temples de la Raó, de la Naturalesa i de la Saviesa per tres genis que li recomanen de continuar sent ferm, pacient i discret. Després que no hagin acceptat l'entrada de Tamino en els dos primers temples, un sacerdot se li adreça per explicar-li que Sarastro no és un monstre tal com la Reina de la Nit li ha descrit, sinó que, al contrari, és un gran savi. A Tamino, immers en la solemnitat de la cerimònia, se li desvetlla una apassionada set de coneixements i comença a formular preguntes als sacerdots. Agafa la seva flauta màgica i n'acompanya el cant. Es troba llavors envoltat d'animals salvatges que surten del cau i que venen per posar-se als seus peus, encantats pel so de l'instrument. Només Pamina no respon als sons cristal·lins de la flauta, però sí que ho fa Papageno, que respon a Tamino amb el seu instrument. Content, el príncep intenta unir els dos sons.

Es troben llavors Papageno i Pamina, que espera trobar Tamino abans que Monostatos i els seus esclaus els agafin. Tot d'una apareixen aquests darrers i el moro ordena llavors que els fugitius siguin encadenats. Papageno es recorda que posseeix el carilló màgic i se'n serveix per embruixar Monostatos i els seus esclaus, que es posen a ballar i a cantar abans de desaparèixer. Una fanfara de trompetes trenca el silenci tot anunciant l'aprició de Sarastro seguit d'una processó de sacerdots. Pamina s'agenolla davant el gran sacerdot i li explica que intenta escapar-se de Monostatos. Aleshores aquest apareix arrossegant Tamino, capturat.

Tan aviat com es veuen, Pamina i Tamino s'abracen l'una i l'altre en presència de Monostatos i dels sacerdots. El moro els separa i, posant-se davant Sarastro, lloa els seus mèrits personals, esperant de ser recompensat. Tanmateix, és condemnat a rebre setanta-set cops de fuet.

Sarastro ordena llavors que Papageno i Tamino siguin conduïts al Temple de les Proves. El primer acte s'acaba amb un cor que lloa la virtut i la justícia.

Acte II

Tamino i Pamina
segons una representació de Max Slevogt del 1920

Sarastro anuncia als sacerdots que els déus han decidit de casar Tamino i Pamina. Però Tamino, Pamina i Papageno hauran de passar unes proves abans de penetrar al Temple de la Llum, que els permetrà oposar-se a les maquinacions de la Reina de la Nit. Sarastro prega a Isis i Osiris d'atorgar als candidats la força de triomfar sobre aquestes proves.

Els sacerdots interroguen Tamino i Papageno sobre les seves aspiracions. Les de Tamino són nobles, mentre que Papageno només s'interessa pels plaers de la vida, incloent-hi trobar una companya. La seva primera prova consisteix en una cerca de la veritat. Els sacerdots els ordenen de conservar el silenci complet i els deixen sols. Apareixen les tres dames de la Reina de la Nit. Tamino els oposa un silenci absolut, però Papageno no se'n pot estar i els parla. Els sacerdots reapareixen per felicitar Tamino i recriminar la feblesa de Papageno.

Durant aquesta escena, Pamina és estesa adormida en un jardí. Entra Monostatos, decidit a tornar a temptar la virtut de la noia. La Reina de la Nit apareix llavors, fent fugir Monostatos. Dona un punyal a sa filla i li ordena, amb un cant exaltat, de matar Sarastro; és la cèlebre ària de la Reina de la Nit:

« Der Hölle Rache kocht in meinen Herzen, Tod und Verzweiflung (bis) flammet um mich her! Fühlt nicht durch dich Sarastro Todesschmerzen (bis), So bist du meine Tochter nimmermehr. (ter) Verstoßen sei auf ewig, verlassen sei auf ewig, Zertrümmert sei'n auf ewig alle Bande der Natur, verstossen, verlassen und zertrummert alle Bande der Natur (ter) Wenn nicht durch dich Sarastro wird erblassen! Hört! Hört! Hört! Rachegötter! Hört der Mutter Schwur! »

« Una còlera terrible consumeix el meu cor La desesperació i la mort m'inflamen Si Sarastro no mor de la teva mà Tu no seràs mai més ma filla. Que siguin per sempre desterrades, per sempre perdudes Per sempre destruïdes totes les relacions de la naturalesa desterrades, perdudes i destruïdes les relacions de la naturalesa Si Sarastro no expira pel teu braç Escolteu! Déus de la venjança! Sentiu el jurament d'una mare!  »

La Reina desapareix, i després Monostatos torna i intenta de fer cantar Pamina. Però ve Sarastro i aparta Monostatos sense miraments. El moro decideix llavors aliar-se amb la Reina. Sarastro declara a Pamina que castigarà sa mare.

Es tornen a trobar Tamino i Papageno als quals els sacerdots han tornat a demanar de guardar silenci. Com sempre, Papageno no se'n sap estar i dona conversa a una dona vella que se li presenta i que desapareix abans dir-li com se diu.

Entra Pamina i, ignorant el vot de silenci que han fet, s'apropa als dos hòmens. Desesperada que no li responguin, es pensa que Tamino ja no l'estima, cosa que li trenca el cor.

Els sacerdots reapareixen i proclamen que Tamino serà aviat iniciat. Sarastro el prepara per a les darreres proves. Pamina és introduïda al temple amb els ulls embenats després que li hagin dit que veuria Tamino per dir-li l'últim adéu. En realitat es tracta d'una prova i Sarastro es dedica a tranquil·litzar-la, però Pamina està massa abatuda per comprendre el sentit de les seves paraules.

Mentrestant, a Papageno se li atorga el dret d'acomplir un desig. Demana vi, però pren consciència que li agradaria per sobre de tot de tenir una companya, i canta el seu desig acompanyant-se del carilló. La vella reapareix i amenaça Papageno amb els pitjors turments si no accepta de casar-se amb ella. Li jura llavors fidelitat i tot seguit descobreix que és una jove i encisadora companya. Però un sacerdot els separa amb el pretext que Papageno encara no n'és digne.

En un jardí, els tres genis anuncien l'adveniment d'una nova era, de llum i d'amor. Salven Pamina, agitada per idees de suïcidi, i la tranquil·litzen sobre l'amor de Tamino.

Els sacerdots condueixen Tamino cap a les seves dues últimes proves: la del foc i la de l'aigua. Pamina s'ajunta a Tamino, guiant-lo a través de les seves últimes proves. Són acollits triomfants per Sarastro i els sacerdots.

Papageno, sempre a la recerca de la seva Papagena, està desesperat i considera la possibilitat de penjar-se d'un arbre. Els tres genis apareixen i li suggereixen d'utilitzar el carilló per atraure la seva companya. Aprofitant que toca l'instrument, els tres genis cerquen Papagena i la dirigeixen cap al seu amant. Després de reconèixer-se, la parella pot finalment conversar amb alegria.

Monostatos porta la Reina de la Nit i les seves dames cap al temple per a una darrera temptativa contra Sarastro. Però l'escena llavors s'inunda de llum i elles s'aparten deixant lloc a Sarastro i al cor dels sacerdots, que lloen els mèrits dels nous iniciats i exalten la unió per la força, per la saviesa i per la bellesa. La flauta màgica toca les últimes notes de l'òpera.

Anàlisi musical

Pel que fa a la música, té bastants moments destacats, sent especialment coneguts, per la seva complexitat tècnica, les àries de la Reina de la Nit, O zittre nicht, on intenta motivar Tamino perquè alliberi la seva filla i sobretot Der Hölle Rache, on apareix la segona nota més aguda composta per Mozart per a la música vocal, un fa₆, per a la interpretació de la qual es necessita un grau de virtuosisme important. També són molt coneguts altres fragments, com el quintet de Papageno, Tamino i les Tres Dames, Hm, hm, hm ..., amb certa comicitat, o l'ària de Sarastro, In diesen heil'gen Hallen, on mostra la seva saviesa amb la veu de baix. També les intervencions de Papageno, amb la seva ària Klinget, Glöckchen, klinget i sobretot el seu duo amb Papagena.

Arguments filosòfics

El sentit explícit sobre l'escena

Combat de la llum contra la nit, les il·lusions i els enganys, permetent la instauració d'un ordre nou, que hereta de l'ordre antic i de les llums. El bé triomfa, simbolitzat per l'amor trobat pels personatges.

Sentits més complexos

Si es fa abstracció de les etiquetes (nit, llums…), la trama sembla complexa, barrejant elements clàssics i altres de més originals. S'hi veu sobretot:

• una potència (la reina) que demana l'ajuda d'algú que encara no és res més que un potencial, a qui dona els instruments de l'èxit; ella acaba per fer-se reemplaçar per aquest peó fet príncep victoriós.
• un home (el príncep) que eludeix la seva condició de servidor conquerint pel seu compte el que tenia com a missió de recuperar, i explotant intel·ligentment una ideologia a la qual no se sotmet en aparença (la història no diu si ho fa realment).
• un home (el príncep) que travessa proves iniciàtiques, aprèn a dominar-se (amagar els seus sentiments, etcètera) i així conquereix el món (l'amor, el tron); un altre home (el servidor) que actua igualment ingènuament però es fa conquerir.
• un pensador, filòsof, el qual a la vegada manipula el cavaller per fer triomfar les seves idees, i sobretot donar-se la legitimitat per conquerir el poder.
• una revolució al final de la qual tot resta igual: només els individus han estat intercanviats, l'ordre social subsisteix, els nobles i els plebeus continuen estant separats.

La flauta màgica i la maçoneria

L'escaire i el compàs, símbol maçònic

L'obra maçònica per excel·lència de Mozart és el singspiel La Flauta Màgica. Aquesta òpera, que ha esdevingut una de les més cèlebres, és considerada per molts estudiosos com un manifest maçònic. Sota l'aparença d'un conte de fades innocent, s'amaguen molts dels ideals i simbolismes maçònics que Mozart va introduir (subtilment en alguns casos, obertament en molts més) tant en el llibret com en la música. El missatge essencial que Mozart volia transmetre a través de La Flauta Màgica era que els valors humans han de dominar i l'amor ha de triomfar sobre la venjança, dos dels pilars sobre els quals es basa la Maçoneria.

Pel que fa als aspectes rítmics, l'exemple més clar i evident es troba en els tres acords inicials de l'obertura de La Flauta Màgica que simbolitzen els tres trucs que es realitzen a la gran porta dels Temples Maçònics (les Lògies).

En aquest singspiel hi trobem infinitat d'elements que s'identifiquen ràpidament amb el simbolisme maçònic: la ja mencionada introducció de l'obertura; la figura dels sacerdots d'Isis i la seva confraria d'Iniciats; la contraposició dels personatges de Papageno i Tamino; molts tractaments rítmics i tonals fonamentats en la simbologia maçònica, etc..

Antonio Coen, un dels maçons més eminents del segle xx va dir: La Flauta Màgica constitueix, de principi a fi, una cerimònia d'iniciació maçònica.

És indubtable, doncs, que la maçoneria va ser una inesgotable font d'inspiració i de coneixements per a Mozart, i que per entendre plenament el significat de moltes de les seves obres, cal tenir present aquesta influència.

La Flauta màgica: Komische Oper de Berlín

El 25 de novembre de 2012, la companyia anglesa "1927" estrenava una realització de l'òpera La Flauta Màgica de Mozart. L'estrena va tenir lloc a la Komische Oper de Berlín i va ser dirigida per Suzanne Andrade, Paul Barrit i Barrie Kosky, i Henrik Nánási com a director musical. El 2017, la gira continuava i es preveia que continuaria, a causa de l'èxit assolit.

Escenografia peculiar

L'escenografia és peculiar. Està formada per una gran pantalla de projecció gran on es veuen les animacions de Paul Barrit, i cinc portes giratòries on apareixen els personatges.

Referències al setè art

La companyia "1927" és coneguda per dedicar-se a reconstruir i jugar amb l'estètica del cinema mut.

En aquesta versió de La Flauta Màgica apareixen constants referències al cinema dels anys 20, començant per l'ús de cartells projectats que responen a les parts parlades de l'òpera. Tanmateix la transformació dels personatges en icones de pantalla, per exemple, quan Monostastos es transforma en el Nosferatu de Murnau, la presència de clarobscurs expressionistes que recorden al film El Gabinete del Doctor Caligari (1919) de Robert Wiene, o bé quan La Reina de la Nit, que és una immensa reina aranya i el sacerdot Sarastro amb els seus seguidors apareixen caracteritzats com a Abraham Lincoln a El Naixement d'una nació (1915) de Griffith. Inclús trobem referències al cinema animat de Walt Disney dels anys 20.

Tot i això, es tracta d'una representació molt contemporània de l'òpera en general, des d'un punt de vista gràfic i conceptual.

Repartiment a Barcelona

El dilluns 18 de juliol de 2016, la realització de La Flauta Màgica de la companyia "1927", arribava a Catalunya, al Liceu de Barcelona.

Repartiment:

• Alan Clayton (Tamino)
• Dominic Köninger (Papageno)
• Maureen McKay (Pamina)
• Olga Pudova (Reina de la Nit)
• Dominik Ivashchenko (Sarastro)

Moments més cèlebres

• Ària de Papageno (Der Vogelfänger bin ich ja)
• Ària de Tamino (Dies Bildnis ist bezaubernd schön)
• Primera ària de la Reina de la Nit (O zittre nicht, mein lieber Sohn)
• Ària de Pamina (Bei Männern, welche Liebe fühlen)
• Ària de Papageno (Ein Mädchen oder Weibchen wünscht Papageno sich)
• Segona ària de la Reina de la Nit (?·pàg.) (Der Hölle Rache kocht in meinem Herzen)

Bibliografia

• Fabrizio Alfieri. Mozart. Il viaggio iniziatico nel «Flauto magico». Milà: Luni Editrice, 2023. ISBN 9788879844024. 
• Jan Assmann. Die Zauberflöte: Oper und Mysterium (en alemany). Múnic: Carl Hanser Verlag, 2005. ISBN 9783446206731. 
• Francesco Attardi. Viaggio intorno al Flauto Magico. Lucca: LIM, 2006. ISBN 8870964507. 
• Lidia Bramani. Mozart massone e rivoluzionario. Milà: Bruno Mondadori, 2005. ISBN 9788842491286. 
• Peter Branscombe. W. A. Mozart: Die Zauberflöte (en anglès). Cambridge: Cambridge University Press, 1991. ISBN 0521319161. 
• Roberto Brusotti. L'eros, la morte e il demoniaco nella musica di Mozart. Gènova: Il Melangolo, 1997. ISBN 9788870183306. 
• Giovanni Carli Ballola; Roberto Parenti Mozart. Milà: Rusconi, 1990. ISBN 8818210157. 
• Éric Chaillier. La flute enchantée (en francès). París: Fayard, 2017. ISBN 9782213701455. 
• Pietro Citati. Il velo nero. Milà: Rizzoli, 1979. ISBN 9788817453585. 
• La luce della notte. I grandi miti nella storia del mondo. Milà: Adelphi, 2011. ISBN 9788845923906. 
• Peter Clive. Mozart and his Circle: a Biographical Dictionary] (en anglès). New Haven: Yale University Press, 1994. ISBN 9780300059007. 
• Beniamino Dal Fabbro. Mozart. La vita. Scritti e appunti 1945-1975. Milà: Feltrinelli, 1975. 
• Alessandro Decadi. Mito e simbolo degli archetipi musicali: lo sguardo del Romanticismo verso Oriente. Varazze: PM Edizioni, 2019. ISBN 9788831222297. 
• Edward Joseph Dent. Paolo Isotta. Il teatro di Mozart. Traducció: Luigi Ferrari. I. Milà: Rusconi, 1979. 
• Dean Duncan. Adaptation, enactment, and Ingmar Bergman's Magic Flute (en anglès). Provo, Utah: Brigham Young University Studies, 2004. 
• Cliff Eisen. Il vero Mozart. Traducció: Patrizia Rebulla. Milà: Il Saggiatore, 2023. ISBN 9788842832706. 
• Frédéric Gonin. L'Ouverture de La Flûte enchantée: Entre structure symbolique et symbolisme formel (en francès). París: Eska, 2000. ISBN 2747200086. 
• Giovanni Greco; Davide Monda Sarastro e il serpente verde. Sogni e bisogni di una massoneria ritrovata. Bolonya: Pendragon, 2003. ISBN 9788883421891. 
• Wolfgang Hildesheimer. Mozart. Traducció: Donata Schwendimann Berra. Milà: Rizzoli, 1982. ISBN 8817123641. 
• Kurt Honolka; Pauly G. Reinhard Papageno: Emanuel Schikaneder, Man of the Theater in Mozart's Time (en anglès). Milwaukee: Hal Leonard, 1990. ISBN 0931340217. 
• Alyssa Howards «Beyond the Glockenspiel: Teaching Race and Gender» (en anglès). Die Unterrichtspraxis / Teaching German. John Wiley & Sons [Hoboken], 47, 2014.
• Simon P. Keefe. The Cambridge Companion to Mozart (en anglès). Cambridge: Cambridge University Press, 2003. ISBN 0521807344. 
• Helmut Kowar. Die Zauberflöte – Ein tantrisches Ritual? (en alemany). 42, 1993, p. 167-180 [Consulta: 25 maig 2025]. 
• Mario Labroca. Il flauto magico di W. A. Mozart. Florència: Monsalvato, 1944. 
• Sergio Martinotti. Flauto Magico. a Grande storia della musica: dal canto gregoriano ai giorni nostri. III. Milà: Fabbri, 1978. 
• Piero Melograni. WAM. La vita e il tempo di Wolfgang Amadeus Mozart. Bari: Laterza, 2006. ISBN 9788842078890. 
• Massimo Mila. Il Flauto magico di Mozart: corso monografico di storia della musica. Torí: Giappichelli, 1974. 
• Wolfgang Amadeus Mozart. Pordenone: Studio Tesi, 1980. 
• Siegfried Morenz. Die Zauberflöte: eine Studie zum Lebenszusammenhang Agypten, Antike, Abendland (en alemany). Colònia: Böhlau-Verlag, 1952. 
• «Mozart Briefe und Dokumente – Online-Edition» (en alemany). Arxivat de l'original el 2024-04-09. [Consulta: 9 abril 2025].
• Otto E. Deutsch. 34: Mozart: Die Dokumente seines Lebens (en alemany). Kassel: Bärenreiter, 1961. 
• Renato Musto; Ernesto Napolitano Una favola per la ragione. Miti e storia nel "Flauto magico" di Mozart. Milà: Feltrinelli, 1982. 
• Ernesto Napolitano. Mozart. Verso il Requiem. Frammenti di felicità e di morte. Torí: Einaudi, 2004. ISBN 9788806168995. 
• Franz Xaver Niemetschek. Description de la vie du maître de chapelle impérial et royal Wolfgang Amadeus Mozart (en francès). Traducció: Constant Morel. a Aimer Mozart. París: Hermann, 2005. ISBN 9782705665777. 
• Franz Xaver Niemetschek; Friedrich von Schlichtegroll Mozart. Traducció: Giorgio Pugliaro. Torí: EDT, 1990. ISBN 9788870630824. 
• Georg Nikolaus Nissen. Biografia di Wolfgang Amadeus Mozart. Traducció: Marco Murara. Varese: Zecchini, 2018. ISBN 9788865401958. 
• Charles Osborne. Guida alle opere liriche di Mozart. Florència: Sansoni, 1982. 
• Roberta Pedrotti. Storia dell'opera lirica. Città di Castello: Odoya, 2019. ISBN 9788862885607. 
• Georg Predota. «Wolfgang Amadeus Mozart versus Muzio Clementi» (en anglès). [Consulta: 21 abril 2025].
• H. C. Robbins Landon. 1791, l'ultimo anno di Mozart. Traducció: Fenisia Giannini Iacono. consulència musical d'Enrico Maria Ferrando. Milà: Ghibli, 2022. ISBN 9788868012885. 
• Charles Rosen. The Classical Style: Haydn, Mozart, Beethoven (en anglès). Nova York: Norton, 1997. ISBN 9780393040203. 
• Sergio Sablich. Die Zauberflöte (Il flauto magico). a Piero Gelli i Filippo Poletti, eds., Dizionario dell'opera 2008. Milà: Baldini Castoldi Dalai, 2008. ISBN 9788860731845. 
• Gianfranco Sgrignoli. Invito all'ascolto di Mozart. Milà: Mursia, 2017. ISBN 9788842548171. 
• Maria Soresina. Mozart come Dante. Il Flauto magico: un cammino spirituale. Bèrgam: Moretti & Vitali, 2011. ISBN 9788871865089. 
• Robert Spaethling «Folklore and Enlightenment in the Libretto of Mozart's Magic Flute» (en anglès). Eighteenth-Century Studies, 9, 1975, p. 45-68 [Consulta: 25 maig 2025].
• Marianne Tettlebaum «Whose Magic Flute?» (en anglès). Representation. University of California Press [Oakland], 102, 2008 [Consulta: 23 maig 2025].
• Ekhart Wycik. Zauberflöte: die unbekannte Bekannte. Freimaurerische Symbole, Strukturen und Musik in Mozarts letzter Oper (en alemany). Leipzig: Salier Verlag, 2016. ISBN 9783943539615. 
• Hellmuth Christian Wolff. L'opera in Germania e in Austria. Dalle origini a Beethoven. a Storia dell'opera, ideada per Guglielmo Barblan i dirigida per Alberto Basso. II. Torí: Utet, 1977. 

Vegeu també

• Llista d'òperes més importants

Enllaços externs

• El llibret de Schikaneder (alemany)