Vés al contingut

Taifa de Ronda

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula geografia políticaTaifa de Ronda
طائفة رندة (ar) Modifica el valor a Wikidata
Tipustaifa i estat històric Modifica el valor a Wikidata
Lloc
Modifica el valor a Wikidata Map
 37° N, 5° O / 37°N,5°O / 37; -5
CapitalRonda Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Religióislam Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Part de
Dades històriques
Creació1039 Modifica el valor a Wikidata
Dissolució1065 Modifica el valor a Wikidata
Organització política
Forma de governmonarquia Modifica el valor a Wikidata

La Taifa de Ronda[1] (àrab: طائفة رندة) fou un Estat de curta durada i petita extensió que va existir entre els anys 1039/40 i 1066 sobre els territoris al voltant d'aquella ciutat (cora de Takurunna).

Història

[modifica]

Els Banu Ifran eren amazics del grup Zanata que havien arribat a la península Ibèrica en l'època d'Almansor per a lluitar en els seus exèrcits.[2]

En esclatar la fitna, es van establir per la zona de Ronda, que van dominar completament a l'expulsar el governador Omeia Amir ibn Futuh en 1015. El seu poder es va veure reforçat després de la mort del sobirà de Màlaga, Idrís al-Mutayyad, en 1039/40.

El primer sobirà va ser Abu-Nur Hilal ibn Abi Kurra, que va reconèixer la sobirania dels Hammudites de Sevilla en 1051/52, però això no va impedir que fos empresonat per al-Mútadid en 1053/54. Durant el seu captiveri va assumir el poder son fill Badis ibn Hilal, que és descrit per les fonts com de caràcter tirànic i llibertí. En 1057/58, Hilal va tornar-hi i va fer donar mort son fill. Després va morir el mateix any. El va succeir altre fill, Abu-Nasr Fatuh ibn Hilal, però un dels seus oficials, actuant al servei d'Al-Mútadid de Sevilla, es va alçar contra ell i el va assassinar en 1066. El reialme va ser annexionat per Sevilla.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Ramón Menéndez Pidal. Historia de España. 1999. Tom VIII-I: Los Reinos de Taifas, pàg. 52-54
  2. ↑ María Jesús Viguera Molins. Los Reinos de Taifas y las invasiones magrebíes. 1992. pàg. 117-118