-ona

Potser volíeu: ona, Ona

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /ˈo.nə/, occidental /ˈo.na/
• Etimologia: Forma femenina de -ó.

Sufix

-ona ‎(masculí -ó)

1. Diminutiu amb valor expressiu de substantius i adjectius.

   carona, petitona, ...

2. Hipocorístic afectuós.

   Mariona, Martona, ...

Llatí

• Etimologia:

Sufix

-ōna f. ‎(genitiu -ōnae)

1. Usat per formar noms o epítets de deesses.

   pōmum > Pōmōna

Declinació

1a declinació -a, -ae

Cas	Singular	Plural
Nominatiu	-ōna	-
Vocatiu	-ōna	-
Acusatiu	-ōnam	-
Genitiu	-ōnae	-
Datiu	-ōnae	-
Ablatiu	-ōnā	-

Notes

• En llatí medieval, és d’ús habitual en topònims hispànics com a canvi de terminació del clàssic -ō, -ōnis, amb el corresponent canvi de gènere: Barcinō > Bacinona, Tarracō > Tarracona, ...
• El fet que es produeixi en topònims d’origen preromà, fa pensar que l’adaptació al model -ō, -ōnis era imperfecta i es va acabar assimilant a la pronúncia popular preromana.
• L’evolució esperada de -ō, -ōnis, amb cas oblic vulgar *-one, és en català -ó. Compareu amb Avinyó, Cervelló. L’excepció de Rosselló, tot i estar documentat Rosciliona, s’explica per la forta romanització.
• L’ús de -ōna també té descendència en altres llengües. Hi poden convergir diversos factors:
  • L’adaptació en grec antic, per exemple en Ptolomeu Βαρκινών ‎(Barkinṓn). Vegeu també el sufix comparatiu -ονᾰ ‎(-ona), acusatiu de -ων ‎(-ōn).
  • El protocèltic *-onā, femení de *-onos, sufix individualitzador.
  • En zona d’influència aràbiga, moltes vegades la e llatina és suplantada per a.